close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

31 gener 2013
Foto cedida por Leónidas Martín
“Las agencias”: del projecte a l’acció

Alba Benavent

Porto cert temps volent rescatar un esdeveniment que va marcar un abans i un després en la història de l’activisme artístic a Espanya, però no trobava el moment oportú, fins fa una setmana. Leónidas Martín (del col·lectiu “Enmedio”) impartia el seminari Artivisme: art i política en les societats connectades, a les aules de l’ESDi (Barcelona). Partint d’una llarga llista de precedents sobre activisme artístic que ara configuren la seva manera d’actuar, va acabar fent especial èmfasi en un dels projectes més interessants i incomprensiblement poc estudiats de la història de l’art més reivindicatiu però que esdevé protagonista en les meves investigacions actuals: “Las Agencias”.

“Las Agencias” van partir de diversos tallers realitzats al MACBA l’any 2001, encapçalats per Jordi Claramonte (del col·lectiu “la Fiambrera Obrera”) i Jorge Ribalta (encarregat del Departament de Programes Públics), previ a la celebració de la cimera del Banc Mundial a Barcelona. Focalitzats en buscar la complicitat entre col·lectius actius en creació i la de moviments socials, van treballar com a mediadors per aconseguir espais d’experimentació als quals el museu, per si sol, no tenia accés. Aquest projecte sorgia per atorgar-los independència i autonomia, però comptant amb l’ús d’alguns recursos de la institució, establint una àmplia xarxa de col·laboració entre professionals i amateurs. Paral·lelament tota la seva dialèctica serviria al museu com a exercici d’autocrítica: element fonamental per evitar l’assentament d’una fèrria estructura jeràrquica.

Hi va haver desavinences des de l’inici del taller: la impossibilitat de “Contrainformacions” per emplaçar un debat sobre especulació urbanística (amb la participació de grups okupes) precisament a les instal·lacions del MACBA (símbol de la mateixa al Raval); la precarietat de mitjans oferts pel museu; la manca d’allotjament per als participants… El museu tampoc callava: van recriminar als participants que, sense haver-los demanat permís previ, copiessin i repartissin entre ells les claus del taller on treballaven, o manifestaven certa por davant el fet de que es realitzessin “activitats que poguessin ser definides com a il·legals” amb els ordinadors i Internet prestats.

Aquests tallers d’agenciament es van resoldre amb la “mostra” dels productes realitzats (vestits Prêt-a-revolter, adhesius de Diners Gratis, el Xou Bus, …) en una manifestació pel centre de la ciutat. Tal visibilitat, acompanyada de molt soroll, va finalitzar amb una més que previsible càrrega policial, tant sobre els que estaven al carrer com sobre els que es refugiaven a l’antiga cafeteria del MACBA (que va acabar destrossada). Molts dels participants de “Las Agencias” van ser portats a comissaria mentre que la direcció del museu es protegia dels cops darrere els murs del CCCB. Aquest succés, al costat de que prèviament la premsa s’havia fet ressò que el museu acollia activitats de dubtosa legalitat, van servir de detonant perquè el Consorci del MACBA (l’Ajuntament, la Generalitat i la Fundació del museu) donés un toc d’atenció a Manuel Borja-Villel, tan efectiu com per a frenar la continuïtat de “Las Agencias”. Es va exigir l’acomiadament de Jorge Ribalta i va arribar a perillar fins i tot el cap del mateix director, però comptaven amb un salvavides: el Consorci havia aprovat amb anterioritat el projecte, de manera que només van poder queixar-se i restringir “part” de la llibertat de “Las Agencias” (conseqüentment molts d’ells van renunciar a continuar participant amb el museu). El catàleg Objectes Relacionals. Col·lecció MACBA 2002-2007 relata part dels fets amb la versió oficial, molt més light del que realment va passar.

D’això en fa ja gairebé dotze anys, i és interessant analitzar com han evolucionat les dues parts i el que aquest esdeveniment ha suposat per emprendre certs projectes a l’actualitat. Des de la institució-museu se segueix donant cabuda a col·laboracions amb col·lectius, encara que això sí, a petita escala i molt més moderats que “Las Agencias”. Per part de l’artivisme, aquests successos han deixat un ric llegat pel que fa a metodologies transformadores, nous llenguatges amb què intervenir en la societat … Un parell d’exemples d’influència directa serien el col·lectiu “Enmedio” o el “CCCB” (Centre de Cultius Contemporanis del Barri). En qualsevol cas, avui dia segueix sent interessant estudiar les maneres en què la institució es relaciona amb el seu entorn. Simplement ensenya o també aprèn d’aquestes interaccions?

To be continued.

Alba Benavent és una eterna aprenenta. Historiadora de l'art, observa el món artístic sota una mirada curiosa alhora que analítica; la investigació ha estat sempre la seva assignatura favorita. De ment inquieta, gairebé tant com els seus peus, es proposa fer més accessibles els secrets del xiringuito artístic a partir de la reflexió entorn a les diferents actuacions dels seus agents. Escriu el bloc elchiringuitodelarte.

Publicacions

31 gener 2013

“Las agencias”: del projecte a l’acció

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)