Les mil cares de la impostura

El diccionari de la Real Academia de la Lengua dona dues definicions diferents a la paraula impostura. La primera és la d’imputació falsa i maliciosa. La segona és la de fingiment o engany amb aparença de veritat. Si busquem aquesta paraula a Google, el cercador ens diu que hi ha aproximadament 1.470.000 resultats. Al llarg de la història, i més específicament la història de l’art dels dos últims segles, aquest concepte ha provocat reaccions viscerals diametralment oposades. Mentre alguns declaren que, davant la impossibilitat humana d’evitar el fingiment el millor és assumir-lo i integrar-lo en les nostres vides, uns altres en canvi s’esquincen les vestidures en defensa d’una suposada i sacrosanta veritat.

El setembre de 1976, Joaquín Soler Serrano va entrevistar al programa de televisió “A fondo” el famós falsificador d’art Elmyr de Hory, home del qual molt poc se sap però sobre el qual s’ha especulat molt. Suposadament, Hory era capaç d’imitar a la perfecció nombrosos estils: Picasso, Modigliani, Gauguin, Matisse… Però no es limitava a realitzar bastes còpies de quadres ja existents, no, sinó que s’apropiava dels trets d’estil característics de cada pintor per a crear amb ells les seves pròpies obres. O almenys… o almenys això és el que asseguren algunes teories. Unes altres, no obstant això, com la de qui va ser el seu advocat, Rafael Perera, sostenen que Hory en realitat no sabia pintar i que a la seva casa mai va haver-hi un estudi de pintura. Que tot allò no era més que un engany. En l’entrevista realitzada per Soler Serrano, un somrient i jovial Elmyr marca per complet el rumb de la conversa i canvia de tema amb habilitat quan les preguntes de l’entrevistador li posen en un destret. Matisa constantment les mentides (o per ventura veritats?) que d’ell es compten en les nombroses biografies i articles (oficials, apòcrifes, autoritzades i no autoritzades) i cita, com no, a Oscar Wilde: “Que parlin de mi, encara que sigui bé”. Tot el que explica pot ser mentida, tot el que explica pot ser veritat. Tres mesos després d’aquella entrevista, Hory se suïcidaria amb una sobredosi de barbitúrics a la seva casa d’Eivissa, desesperat davant la seva imminent extradició a França, on estava acusat de falsificació i altres delictes. O almenys, aquesta és la versió oficial. Perquè la de Clifford Irving, un dels seus biògrafs, és que Elmyr va portar la impostura fins a les últimes conseqüències i va fingir el seu suïcidi per a, posteriorment, fugir a Austràlia. Va ser la seva vida un escàndol o, com ell mateix afirmava, el veritable escàndol és el propi mercat de l’art? Encara que no ho sembli, històries com la d’Elmyr n’hi ha moltes¬, i formes d’entendre la impostura encara més. Potser, al cap i a la fi, el millor sigui entendre-la com una manera d’apropiar-se dels llocs, com diu Juan Echenoz a Enrique Vila-Matas. O potser, l’artista i l’impostor siguin els que ens descobreixen que la realitat és un mer artifici. O potser, la impostura és el millor terreny per a sacsejar la inèrcia acadèmica de les identitats prefixades. Fins i tot podria ser que estigués present a tot arreu, fins i tot quan no som conscients d’això. Totes aquestes són teories que desenvoluparan aquest mes en els seus articles els diferents col·laboradors. Fent ús de diversos gèneres literaris (des dels textos més narratius als més assagístics o fins i tot autobiogràfics), David Santaeulària, Anna María Iglesia, Nicolás Koralsky, Víctor Balcells i Gisela Chillida realitzaran un ampli recorregut per la història, aplicacions, usos i abusos de la impostura en la societat contemporània.

Després de llegir-los tan sols ens faltarà invocar a l’esperit de Gaspard Winckler, protagonista d’El Condotiero¹ que, enfastidit de la seva activitat de falsificador d’art i turmentat davant la impossibilitat de realitzar una còpia perfecta del Condotiero de Antonello da Messina, assassina brutalment a Anatole Madera, qui li havia encarregat aquesta falsificació. Invocar-ho amb l’única finalitat de dir-li que, tal vegada, no valia la pena turmentar-se tant. Perquè, com diu Agustín Fernández Mallo, “el que fa valuosa la còpia és allò en què difereix de l’original i al mateix temps és igual que aquest”².

[1] PEREC, Georges, El condotiero, Barcelona, Anagrama, 2013

2 FERNÁNDEZ MALLO, Agustín, Teoría general de la basura, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2018, p-60.