Laughing out loud

Fa ja anys que la viralitat està en el centre del debat sobre les xarxes socials. Qui no vol generar contingut que s’expandeixi de manera incontrolada, com un virus? Rebre el rèdit, econòmic i social, en un obrir i tancar de l’aplicació. Escric, no obstant això, en un moment en què la viralitat ha adquirit un caire diferent. Maig del 2020, fins i tot enmig de la quarantena derivada de la pandèmia del Coronavirus. Ens va enxampar per sorpresa el col·lapse. En un instant, es va deslligar la cadena d’esdeveniments. Es va espellofar aquesta pàtina d’èxit que tenia el viral, per a veure’s de nou cobert de l’ombra de l’apocalíptic que històricament li acompanya.

Fins fa poc, els dies passaven lents i els mesos ràpid. Estant sola, sempre en el mateix lloc i asseguda a la mateixa taula, la meva percepció del temps és diferent i va canviant. Ara, almenys a mi, els dies se m’escapen. Continuo escrivint, però ha anat desapareixent l’ansietat per arribar a determinades dates i complir determinats objectius. La meva capacitat de concentració i de producció ha anat caient a poc a poc, al llarg de les setmanes de tancament. No així la meva necessitat d’estar connectada, que sembla l’única manera de mantenir un cert equilibri.

Mentre el món frenava, s’accelerava fins i tot més l’intercanvi de dades. Totes les plataformes han fet per generar continguts i mantenir-nos atents, cridant la nostra atenció amb recursos amb els quals omplir les nostres hores. Al mateix temps, tota empresa capaç d’això, ha fet per ampliar la seva infraestructura digital i remota. El flux d’informació és massiu. Tothom està connectat, i responem a missatges i crides gairebé a l’instant. Sóc a casa, però miro la pantalla del meu mòbil i del meu ordinador constantment. Res nou d’altra banda, però ara la connexió entre el meu estat anímic i les interaccions socials té una presència fins i tot més tangible. Pot ser que d’alguna manera el món hagi parat, però el seu procés de digitalització, que ja portava una velocitat vertiginosa, acaba de donar una accelerada radical.

La comunicació digital imposa un flux frenètic d’intercanvi d’informació, massiu i constant que només ha augmentat amb la quarantena. Això ha de ser pres com a objecte de gran preocupació ja que, després del programari de les xarxes socials, hi ha una enginyeria social i de l’emocional. Geert Lovink analitza en el seu llibre Sad by Design com el disseny de les xarxes socials genera tristesa. En l’esfera social digital només podem estar vius a través d’estar presents. Els likes, els followers, les respostes als nostres comentaris o missatges són l’única prova de la nostra existència en aquest món. Per a evitar sentir-nos ignorats i mancats de valor, la participació es torna compulsiva. Ens convertim en addictes a la dopamina que es genera en cada intercanvi social. Entre intercanvi i intercanvi, apareixen l’ansietat de l’espera, l’avorriment, el sentir-nos menysvalorats o mancats de valor… Amb tot això, la tristesa. Quin efecte tindrà en el nostre estat anímic la caiguda de l’activitat social en sortir de les quarantenes? Quin efecte té en el teixit social l’augment d’aquesta activitat?

La Web 2.0 ha comportat noves maneres de relacionar-nos i de crear comunitat. A poc a poc, la web s’ha anat organitzant entorn de xarxes socials i, per tant, sobre la base de dinàmiques participatives gestionades per les operacions invisibles del programari. Tal com estan construïdes aquestes xarxes, els subjectes ens veiem segregats en comunitats que prenen forma de congregacions. Seguim perfils, grups, publicacions que s’alineen amb els nostres gustos i creences. Espais que compartim amb altres persones de similars opinions. Al mateix temps, bloquegem les notificacions d’aquells que no el fan o simplement, cancel·lem l’amistat. Estem aïllats en grups d’interessos i opinió, que afavoreixen l’enfortiment i la radicalització de les creences compartides pels seus membres, a través de la projecció d’alteritat. En aquest context, el social dóna pas al viral, i el memètic adquireix un caràcter evangèlic on l’humor juga un paper protagonista.

En aquest context neix el Lol. Una fórmula que condensa en només tres lletres, una manera de riure que molt té a veure amb el trolleig. El lol encapsula un cert escarn. La cultura d’Internet s’ha organitzat entorn d’una forma irònica que es pretén irreverent per si mateixa. Les coses es fan únicament pel Lol, fent possible justificar amb això gairebé qualsevol tipus de comentari o actitud. Aquesta ironia sembla impedir-nos construir un consens de debò o de creença compartida, però és evident que això no és real. Tots pertanyem a grups de WhatsApp o de Facebook, seguim comptes d’Instagram o de Tumblr en els seus temps, en els quals es pugen continguts que ens uneixen a través de fer burla de determinades coses. Nosaltres, els seus membres, riem enlaire i responem amb likes. És precisament aquest consens el que dóna unitat al grup, i per tant, en entorn al qual es construeix el lol.

Davant l’omnipresència de formes del llenguatge basades en l’humor en les converses digitals, aquest editorial neixia amb ànim de mirar mes allà de l’escarn i la segregació. Preguntar-nos si el lol tanca altres potències capaces de, per exemple, crear comunitat. Té únicament una forma negativa, o tanca una força emancipadora? Si la realitat és que no riem en veu alta, i a vegades ni tan sols riem quin tipus d’empatia es genera? És possible que encara sigui capaç de generar altres formes de comunitat, o de riure’ns junts? Sent llenguatge popular és potser, una lluita a través del llenguatge per confrontar la tristesa?

Sabina Urraca reflexiona sobre com el lol dóna nom a un riure que no necessita existir, i que, en efecte, ens separa. En aquest frenesí d’informació on els cossos ja no estan junts, el riure no pot ser contagió i crear aquesta unió inesperada i momentània entre els que riuen. Només sembla capaç d’emfatitzar les divisions que ja existien.

Anònimo García es pregunta sobre la força emancipatòria del lol, com a llenguatge popular. Part de la ruptura que ha portat internet, respecte de la comunicació vertical imposada pels mitjans de comunicació tradicionals. L’estètica del lol, en mans dels usuaris, competeix amb el previ “imperi dels símbols”.

Daniël de Zeeuw es preocupa en la seva anàlisi per la força subversiva del riure en el present. Al costat de Bakhtin, reflexiona sobre les representacions satíriques que fan d’ells mateixos figures com Trump, i sobre la nostra capacitat per a desactivar-les. Si ja està escenificada la seva pròpia paròdia, quin poder té la sàtira?

Alicia Adarve reclama la preservació de productes digitals com els memes. Posa en valor la capacitat que aquesta forma d’humor té, malgrat tot, de ser testimoni del seu propi temps. Per tant, les possibilitats d’anàlisi que ofereix per a la societat que ho genera.