Laughing out loud

Avui recuperem l’editorial dirigit per Virginia Lázaro Villa el maig de 2020 (sí, en ple confinament): Laughing Out Loud.

Virginia parlava de viralitat (de virus i de xarxes socials), d’aïllament i de connexió, de com aspectes socials donen lloc a la viralitat, i aspectes mimètics adquireixen un caràcter evangèlic on l’humor juga un paper protagonista. La varen acompanyar durant aquest viatge Sabina Urraca, sobre el riure del LOL que no cal que existeixi; Anónimo García explorava la força emancipadora del LOL; Daniël de Zeeuw escrivia sobre la subversió, la sàtira i la paròdia i, per acabar, Alicia Adarve reivindicava els valors dels mems com a testimoni del seu temps.

I parem en aquest punt, perquè des de ja fa un temps, la Biblioteca Nacional d’Espanya no només conserva llibres i revistes, sinó també el que passa a Internet i, és en aquest bloc on, es col·loquen els mems. José Carlos Cerdán, cap del Servei de Dipòsit de les Publicacions en Línia del BNE ens ho explicava així per a la publicació Ethic: «Guardem els mems, però formen part del contingut que guardem. La millor manera d’entendre-ho és pensar en les vinyetes d’humor dels periòdics de fa 50 o 100 anys. També són a la BNE, formant part del contingut que guardem». Són, en definitiva, càpsules del temps que configuren el patrimoni cultural col·lectiu.

Soundscapes per a A*DESK 4/4 per Josephine Soundscapes

A través de conceptes associatius i de jocs de literalitat-no-literalitat, aquests suggeriments musicals destil·len, complementen o potencien el tema desenvolupat a l’article.

LAUGHINGOUTLOUD

Dentro de la práctica de bucear entre géneros, a lo largo de la historia de la música, encontrar nuevos marcos de disfrute o estudio es siempre algo a agradecer. Escudriñar, tirar de la madeja, enlazar y dejarse atravesar por toda esa información es un hábito de muchas personas amantes de la música y se convierte en un procedimiento básico para este tipo de colaboración.

Quan comencem a pensar en el paisatge sonor per tal d’il·lustrar l’article de Virgina Lázaro, em vaig submergir dins del mar de música associada als videos virales, que és un gènere per si mateix, replet de cançons d’estils i intencions molt diferents, que envaeixen de sobte el teu feed, fet que fa que s’adhereixin al cervell aquells segons en concret, perquè, certament, són sempre fragments breus. Deixem de banda, però, el camp, digne d’estudi a qualsevol nivell, de les cançons relacionades a tot allò que anomenem “trends”. Em vull centrar en allò que podríem denominar com a un subgènere de la música viral, aquelles cançons (o fragments) recurrents en un tipus de vídeo determinat. Mentre escoltava una llista de cançons “mimetitzades” m’ha cridat l’atenció una titulada meme de créditos finales. La reconec d’haver-la escoltat, fa anys, com a so que acompanyava una seqüència de crèdits, innumerables vegades, immortalitzada com a mem reiteratiu al final de clips curts de persones en situacions incòmodes, peripatètiques. En conjunt, s’intenta ironitzar, o si no ridiculitzar, de manera més perniciosa, les patinades dels altres. Aquest gag d’edició s’utilitza des de 2015, té un format original i potser un target, tenint en compte el seu origen i contingut referencial, més específic, però que també funciona sense cap mena de coneixement previ, per la música en si, diria jo.

Aquesta és la història de la cançó. Composta per Luciano Michelini per a la pel·lícula “La bellissima estate”, el 1974, on apareix com a leitmotiv que acompanya a un personatge humorístic. Com que s’inclou després, en un gran catàleg de música d’arxiu, acaba arribant a oïdes de Larry Davis a través de l’anunci d’un banc. El còmic, escriptor, actor i productor de televisió, és el creador i protagonista de la sèrie Curb Your Enthusiasm que s’emet a HBO des de l’any 2000, tot i amb alguns hiatus, fins avui dia.

Pel seu caràcter circense, la musicalitat típica de les BSO de l’època, com les de Nino Rota o Ennio Morricone, amb la tuba i les mandolines de la melodia capriciosa i altres instruments característics com la flauta d’èmbolo, de connotacions humorístiques implícites (forjades a través de molts artefactes audiovisuals i del món de l’espectacle). És una peça que “sona a humor” per ella mateixa, tot i que és cert, des del meu punt de vista, però, no representa el troleig o la critica més cruel típica de les xarxes socials, sinó l’humor més blanc i suau.

Luciano Michelini
Track: Frolic

Spotify