Le Corbusier cremat a Bogotà

A Queimada, obra de Pontecorvo protagonitzada per Brando l’any 1969, el foc és la gran al·legoria de la insurrecció i una molt bona lectura sobre les dificultats de la independència política i econòmica als països llatinoamericans. Un al·legat en contra del colonialisme, el capitalisme i l’esclavitud. És a dir, la rebel·lió contra la tirania del model polític i econòmic europeu. Es va filmar en escenaris colombians, l’illa imaginària, i el dolent era portuguès encara que hauria de ser francès o espanyol, potser fins i tot suís.

Les imatges d’aquesta pel·lícula parpellegen en la meva imaginació contemplant unes fotografies d’Alexander Apóstol ‘Le Corbusier cremat a Bogotà’ (2005). Aquest artista veneçolà va néixer el mateix any de la filmació i la sèrie de fotografies que cito mostra les restes d’un buit arquitectònic igual d’enlluernador que les fogueres de Queimada. Les imatges registren el pas de les revoltes estudiantils dels anys seixanta en una zona universitària de Bogotà, lloc urbanitzat seguint els idearis del Pla Pilot que Le Corbusier va traçar per a la capital en els anys quaranta i que Sert també va recolzar. La missió social de la modernitat que encarna l’arquitectura racionalista presagia així el seu propi fracàs. La destrucció dels apartaments després de la revolta són documents metafòrics sobre la violència que persisteix a Colòmbia i a Llatinoamèrica, les imatges congelen el rastre de l’ideari modern europeu en mobles i murs robats. Eterna Queimada.

Aquesta és una de les obres que ocupen temporalment l’espai de la Casa Capell a Mataró, projecte de l’arquitecte racionalista Jordi Capell construïda l’any 1959. Deu artistes envaeixen aquest espai domèstic, ara ocupat per oficines municipals del departament de sostenibilitat, per rellegir la història de la modernitat des dels seus artefactes i idearis constructius. El projecte es titula MODERNITAT AMAGADA i consisteix en una invitació a autors que desenvolupen de forma habitual reflexions al voltant de l’arquitectura moderna. La proposta, iniciativa de l’associació ACM, es planteja no només mostrar obres que visualitzin aquest diàleg entre artistes contemporanis i arquitectura, sinó també “mostrar” la casa mateixa, avui restaurada i incorporada al patrimoni municipal. Entre la investigació, la interpretació i el compromís social, les peces s’emplacen perfectament en aquest projecte familiar i s’expandeixen noves lectures sobre la memòria de la nostra història des de l’arquitectura i el disseny.

La contundència del vídeo de Xavier Arenós, ‘Madriguera#10. Proun. Desenterrament’ (2012), crec que mai trobarà millor recer que el petit traster on ara s’exhibeix, en ell la sonoritat i el clarobscur de la troballa arqueològica d’una peça del Lisstzky adquireixen una dimensió èpica. També la minúscula maqueta en paper de la ‘Maison Bulldog’ (2011) de Jean Prouvé que Dani Montlleó situa sota la gèlida llum fluorescent adquireix una materialització més literària que funcional, a mig camí semàntic del búnquer i la trinxera. Una altra peça que irradia lectura política i subtilesa és el dibuix de Regina Giménez, ‘Composició en vermell, groc, blau i blanc’ (2013), que assimila el traç d’un dibuix d’estudi de la casa Masjuan de Capell per desenvolupar una faula visual sobre la sintaxi de la modernitat de Mies i Mondrian, barrejant veritat geomètrica i manifest simbòlic. També les obres de Domènec, Jaume Roura, Terence Gower, Carla Filipe, Eva Fàbregas i Rafel G. Bianchi ocupen diversos espais de la casa Capell, ara deshabitada però contaminada de molt bones relectures sobre el colonialisme del pensament cartesià, el capitalisme global i l’esclavitud dels ideals de la modernitat. Un projecte temporal però de gran interès per al públic que pot visitar la casa en hores d’oficina.

Arquitecte, matemàtic i humanista, Capell va ser un precursor en les seves idees i un ciutadà compromès amb la lluita i la defensa dels valors ètics. La seva gran capacitat d’acció el va portar a la defensa d’una justa distribució de la riquesa i l’accés de tots els ciutadans a una cultura superior. Ell volia fer possible un futur més just, ara deu artistes l’acompanyen en aquesta campanya pedagògica i reconstructiva. El llegat d’aquest important i poc conegut arquitecte català, Jordi Capell (1925-1970), és l’amfitrió perfecte per a un projecte que abandona els espais privilegiats de l’art a favor de llocs més temporals i inestables, més compromesos i afins a les agitades llums i ombres d’una foguera contra el silenci.