close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 agost 2013
Vaginoplastia en Licra. Foto de Pedro Abreu
Licra: sorra, calor, art directe i platges de mentida

Irina Mutt


Ja podeu imaginar-vos el que és un diumenge de platja a Barcelona: turistes, multituds, platges al costat de ports esportius, formigó envoltant el paisatge, calor, sorra bruta i “xiringuitos” posant banda sonora xarona. Però l’últim diumenge de juliol, instal·lat a la platja de la Nova Icària de Barcelona, també calia afegir-hi el Festival Licra. Més propostes artístiques autogestionades, espontànies i deslocalitzades que com una plaga s’estenen per Barcelona.

Licra proposava una trobada a la platja, on hi succeïen coses, encara que en realitat era com si no passés res, que això també és bo. Em refereixo al fet que en realitat no hi havia senyals que indiquessin que aquí s’estaven realitzant accions artístiques, recitals o concerts -més enllà del fet que estiguessin succeint-. L’art ocorria, com ocorrien la resta de coses: partides de pales, insolacions, refrescs a preu d’or, famílies dormitant i nens corrent. A primera vista potser costava distingir si els que aquí ens reuníem teníem alguna cosa a veure amb art, o es tractava d’un grup de gent de festa a la platja. Un para-sol, altaveus, cartells, alguns globus fúcsies i la gent asseguda en cercle, mirant cap a l’improvisat escenari de sorra on s’anaven alternant les presentacions.

La majoria d’artistes participants van apostar per recrear activitats estiuenques: estar a casa com a la platja amb música editada per a l’ocasió; fugir en un vaixell fet de materials reciclats; generar informació per enquestes amb el “servei metropolità de platges”, o fer esnórquel entre la brossa del mar. A més: recitar els hits de l’estiu com si fossin poemes; revisar l’erotització de la publicitat a l’estiu; enviar postals a desconeguts de la platja; embotellar informació, parlar de la situació del país amb “poesia refresc”, i acabar la jornada de platja amb un concert unplugged de Vaginoplastia. Val a dir que això últim, per les particularitats de l’acció (concert, amb desplegament a la producció de la imatge, i les ganes que li van posar els membres de la banda), va cridar especialment l’atenció dels usuaris de la platja: fotos, mirades de confusió i rialletes en veure el grup muntar un concert de punk, petardejar, bases musicals LO-FI i crits a cappella. El que es diu muntar un festival.

Barcelona ciutat de vacances, Barcelona ‘mou-te’ i ‘Ravaleja’ a l’estiu també. La calor, les terrasses, les rutes del modernisme a 37 graus, les hordes de turistes o les grans extensions de passejades impracticables sota el sol com al Parc del Fòrum, la ciutat a l’estiu i la platja produïda, mig de mentida, amb l’Hotel Vela com un ganivet amenaçant l’horitzó, amb aquesta sorra porca, pre-fabricada, que t’embruta com si haguessis estat arrebossant-te en la pols. Aquesta ciutat, tan empobrida, explotada, gentrificada i venuda, que només sap vendre les coses. I com suem treballant per poder comprar aquestes coses que ens ven amb el nostre treball, amb un espai públic que cada vegada és menys nostre, regit per més control i normes, multes disfressades de civisme que s’imposa des del cinisme dels salons amb aire condicionat i butaques de pell. I les seves institucions, i el seu art enllaunat, digerit, amansit, desarmat. Que enmig de tal abocador surtin propostes artístiques des dels marges i en espais de domini públic, sempre alegra la jornada. Encara que el única arma per aquest art sigui una pistola que dispara aigua. Almenys, aquest gest ens refresca.

Segueix citant a Annie Sprinkle.

Publicacions

02 agost 2013

Licra: sorra, calor, art directe i platges de mentida

19 desembre 2016

Buscant problemes

15 novembre 2015

The writer is present

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)