close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 octubre 2018
Love Yourself i el valor monetari de les pedres

Nerea Arrojería

Fa uns mesos, una senyora es va endur una obra de l’exposició The Riverbed de Yoko Ono al Canadà. Es tractava d’una pedra de riu en què s’havia escrit «Love Yourself» (estima’t). Completava la instal·lació, anomenada Stone Piece, una inscripció a la paret en la qual es llegia: «Tria una Pedra i aguanta-la fins alliberar-te de tota la teva ira i tristesa». El públic, doncs, estava convidat a tocar les pedres, encara que no a endur-se-les. La policia segueix sense trobar la senyora de la bufanda vermella i la pedra està valorada en 17.000 dòlars.

Segons la comissària Meredith Chilton, The Riverbed va ser una de les exposicions més populars en la història del Museu Gardiner. Molt de públic i nombroses reaccions en xarxes socials, encara que no sempre positives, com llegim en aquest tuit:

«Qualsevol que estigui disposat a pagar això que m’ho digui, tinc una mina d’or al pati i estaria encantat de vendre’n una per… $ 2500 i escriuré el que vulguis en ella».

El primer punt de polèmica després del robatori de la pedra és el del seu preu. L’etern debat entre valor de la matèria primera, la tècnica i el preu de l’obra. Cal que l’obra sigui d’un material extraordinari o luxós perquè sigui una bona obra? Cal posseir grans dots manuals i una gran tècnica per a ser un artista respectat? L’art contemporani va deixar enrere aquestes qüestions fa temps.

L’exposició, segons diu Ono en les seves entrevistes, té un caràcter terapèutic espiritual encarat a fomentar la contemplació i la connexió a través de la participació i l’acció comunitària. Existeixen nombrosos tipus de pedres als quals s’atribueixen propietats curatives. També algunes religions donen valor a cert tipus de pedres. Per exemple, els musulmans compten amb la pedra negra, els cristians amb la pedra angular (de forma metafòrica), els mormons amb la pedra vident i els budistes amb la pedra/joia del pensament (Chintamani). Totes elles coincideixen en que la pedra és un símbol de saviesa-llum que està vinculada al seu profeta (Mahoma, Jesucrist, José Smith, Buda). Totes aquestes pedres sagrades són de procedència singular: la pedra negra podria ser un meteorit, de la pedra Chinatami es diu que procedeix de l’estrella Sírius i la pedra vident podria ser un “fòssil secundari”, evidència d’una de les primeres formes de vida a la Terra. La particularitat de les pedres que formen Stone Piece, allò que xoca l’espectador no iniciat, és que aquestes són ordinàries, còdols de riu als quals l’artista atribueix un poder màgic-terapèutic que s’activa amb l’acte de fe de l’espectador. D’aquí la polèmica pels 17.000 $ de valor.

«El veritable delicte és una roca que val 17K amb un missatge guixat».

Quant pot costar una pedra i en base a què? Les pedres amb major cotització en el mercat són pedres precioses, meteorits o pedres en els ronyons de famosos. El preu de les pedres precioses varia en funció del grau d’imperfeccions, la bellesa, la raresa i la demanda. La joia més cara subhastada de moment ha estat el diamant rosat de 59,6 quirats anomenat The Raj Pink, que va aconseguir en 2017 els 71.200.000 dòlars en una subhasta de Sotheby’s a Hong Kong.

Els meteorits valen també el seu pes en or. Un dels més cars és el meteorit Fukang, trobat l’any 2000 i subhastat per 1,7 milions d’euros. La casa de subhastes especialitzada en els articles excepcionals Catawiki diu que el plaer de posseir un meteorit resideix en el romanticisme de tenir alguna cosa que no procedeix de la Terra i que podria ser una de les coses més antigues de l’univers. El meteorit Fukang deu el seu preu al que inusual de la seva troballa -només un 1% de tots els meteorits és d’aquest material, pal·lasita, ja que és un dels més antics, 4.5 milions d’anys, gairebé la mateixa edat que la Terra.

L’extraordinari dels càlculs renals -a part de que s’arribin a vendre- es deu al cos del que han sortit, al fetitxisme voltant de la persona que els va patir. Una pedra de ronyó de William Shatner, el capità Kirk de la sèrie Star Trek, va arribar als 75.000 dòlars en 2006, que van ser donats a l’ONG Hàbitat per a la Humanitat de Louisiana. I qui compraria alguna cosa així? En aquest cas, el casino en línia Golden Palace, que la va afegir a la seva col·lecció de rareses a manera de gabinet de les curiositats.

Les pedres que formen Stone Piece són de diferents mides, polits i tons i porten inscrites en permanent paraules i frases en la seva superfície: Dream, Imagine, Remember, Love Yourself. El caràcter terapèutic que se’ls atribueix ve donat per la seva relació amb la natura, amb l’aigua del riu que els ha donat forma, amb l’erosió i el pas del temps. Així, no és l’artista sinó l’aigua del riu que ha tallat les pedres de Stone Piece: «una pila d’enormes pedres de riu que Ono ha seleccionat i reunit. […] que han estat polides i modelades per l’aigua a mesura que passa el temps ». El full de sala ressalta que el rellevant de l’exposició no són els objectes per se, sinó que «la participació del públic és la clau per a completar The Riverbed». Costa d’entendre, doncs, que des del museu se li hagi donat tanta importància al robatori d’una de les pedres, que no la substitueixin per una altra, si el focus és l’experiència i no els objectes que formen la instal·lació.

«Però, per què la va robar? Podia haver-ho fet a casa ».

És de suposar, en aquest cas, que la motivació del robatori no és econòmica. Podem pensar que es tracta d’una qüestió de fetitxisme, de voler posseir un objecte que ha pertangut -o que ha estat seleccionat curosament- per Yoko Ono. Com amb les pedres renals. O també podria ser un descuit, no haver entès bé la consigna de deixar la pedra al seu lloc un cop la persona era alliberada de la seva ràbia i la seva tristesa. En general no podem tocar les obres exposades en un museu i, quan podem, moltes vegades és per a emportar-nos-en una part amb nosaltres, com succeeix amb algunes obres de Felix González-Torres, per exemple o com a la clausura de The Riverbed on els espectadors eren convidats a portar-se a casa parts de les instal·lacions Mend Piece i Line Piece però, per algun motiu, no les pedres de Stone Piece. A propòsit d’això, el 1982, l’artista Ulisses Carrión va voler temptar l’espectador amb una instal·lació que va titular El robo del año. Es tractava d’un diamant sobre un coixí que descansava a la part alta d’un pedestal, en l’interior d’una habitació fosca, il·luminat per un únic feix de llum. Els espectadors eren convidats a entrar i, protegits en la foscor, podien tocar el diamant. El “robatori de l’any”, però, no es va donar al museu sinó a casa de l’artista durant un sopar amb amics. El diamant llavors no va ser robat pel seu valor simbòlic com a art, sinó pel seu valor material.

Una altra possibilitat és que la lladre sigui en realitat una detractora d’Ono i de l’art conceptual que, en un moment de rebel·lia, decideix robar un component de la instal·lació. No seria la primera vegada que s’ataca una obra amb la qual no s’està d’acord. Va succeir a Mèxic el 2017: l’artista Gabriel Orozco va inaugurar una instal·lació que simulava ser un supermercat de la cadena Oxxo, amb els mateixos prestatges i els mateixos productes, fins incloïa als reposadors i als caixers. L’única diferència entre el supermercat del carrer i el de la galeria era que, en el segon, alguns productes havien estat intervinguts pel mateix artista, que havia afegit al packaging adhesius amb cercles i semicercles com a tret distintiu i característic dels seus dissenys. A la botiga es podia comprar amb moneda pròpia d’Orozco, un bitllet fals també marcat pels cercles de la marca d’Orozco que donaven a l’entrada, però amb aquests bitllets només es podien comprar els articles no intervinguts. A un artista que reserva la seva identitat sota el pseudònim Peligro tot allò li va semblar una presa de pèl i va decidir intervenir: va robar un producte. Concretament es va emportar una bossa de menjar per a gats que no va guardar com a obra d’art, sinó que li va tornar el seu ús original, donant-li de menjar al seu animal de companyia i després tirant la bossa a les escombraries.

Haurà tornat la senyora de la bufanda vermella la pedra al riu? Podem entendre la seva acció com un acte performatiu o com una crítica que ens insta a replantejar-nos el sistema de valors en el món de l’art i en la nostra societat? Només falta que ella es pronunciï.

Nerea Arrojería
Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)