Màquines, falleu!

En Fallar otra vez, ^[1] Fallar otra vez és el títol del llibre en què s’inclou la conferència “Probar otra vez. Fallar otra vez. Fallar mejor” (Alan Pauls a Casa de América, Madrid, 2019). una sort d’oda a l’escriptura imperfecta, Alan Pauls incita als escriptors a aprofundir els errors que apareixen durant el procés creatiu. A un dels passatges més colpidors i afilats, d’aquests que es claven com un ganivet quasi sense notar-ho, apunta: l’únic que ens fa veritablement originals són els problemes que patim. De la mateixa manera que el lapsus, el mai millor dit “acte fallit”, aquelles relliscades són involuntàries; no es trien ni té sentit aplacar-les perquè sempre trobaran la manera de tornar a manifestar-se, cop rere cop. L’únic camí interessant semblaria ser el de perseverar en l’error. Entregar-nos de ple a l’exercici introspectiu que ens porta a la desesperació, però també a la redempció que ocorre no tant de l’error en sí, sinó de descobrir l’especificitat de la manera en què fallem.

Doncs bé, què passaria si féssim l’exercici de traslladar aquestes reflexions al terreny de les màquines? M’interessa pensar si aquests assemblatges, suposadament creats per facilitar-nos la vida mitjançant l’execució d’una major quantitat de feines en menys temps, o de la possibilitat de concretar activitats que superen àmpliament les nostres capacitats, poden també ser convidats a empitjorar els seus errors i, així, descobrir la seva originalitat creativa, la seva marca “personal” (o “maquinal”?), el seu estil “propi” (o universal?). Adopto les disquisicions de Pauls perquè, en el cas de les màquines mecàniques i electromecàniques, qualsevol accident que alteri el curs esperat dels mecanismes i comportaments del conjunt és precisament qualificat com a error. Desgastos de peces, sobrecàrregues elèctriques, eixos doblegats, cargols afluixats, corretges trencades, circuits cremats, falsos contactes i materials defectuosos configuren un extens catàleg de desperfectes, averies, anomalies i danys. A diferència de la feina artesanal humana, on l’individu regula la pròpia acció de manera continua a partir de l’observació de resultats immediats utilitzant eines que ell mateix acciona, la màquina executa una seqüència d’operacions successives conforme a condicionaments prèviament establerts, que no s’adapten a efectes parcials durant el seu funcionament. Tot i això, val la pena qüestionar-se: quines serien les conseqüències si, en comptes corregir els errors com qui corregeix un text com si fos una feina forçada entre la sentencia i el càstig, la màquina aconseguís abandonar les ordres d’infal·libilitat, eficiència i comportament impecable? Què passaria si incitéssim la màquina, com a l’escriptor, a “desplegar els seus problemes com un mapa”? ^[2]Pauls, A. (2022). Fallar otra vez. Gris Tormenta, p. 50. I abans d’això: quins tipus de conflictes l’afecten a banda dels seus desperfectes tècnics i funcionals? Deixo les preguntes per a més endavant.

Sembla ser que, a l’art contemporani, la màquina s’atorga el permís d’errar en algunes oportunitats. Penso particularment en un conjunt d’obres desenvolupades en Llatinoamèrica que transgredeixen les esperades automatització i operativitat de la màquina i, juntament, donen escac imaginaris tecnològics instituïts des de la Revolució Industrial, que s’inicia amb la màquina de vapor patentada per James Watt el 1769. Des d’aquell moment, la màquina moderna paulatinament ha quedat associada a l’encadenament de comportaments electromecànics orientats cap a l’execució de tasques precises amb finalitats especifiques. Davant aquest ideari correcte i hermètic, sense el més mínim indici d’incertesa a mercè del Bon Funcionament Maquínic Caixanegrització, una sèrie d’obres que entrellacen pràctiques artístiques i experimentació amb tecnologies electròniques responen mitjançant l’escenificació d’operacions diverses que podríem identificar amb desautomatitzacions.  Aquestes màquines contra-hegemòniques se’ns presenten com a inútils, vulnerables desobedients, desviades, confuses, desbordades, ossades, sensibles, maleducades. Algunes repeteixen les mateixes accions en va sense preocupar-se per aconseguir resultats. Aquest és el cas, per exemple, de Una máquina que solo puede girar. La instal·lació d’Ariel Uzal està conformada per una estructura vertical de fusta muntada sobre una plataforma amb un carro motoritzat que genera el balanceig continu de la màquina, com si estigués suspesa en un estat de risc d’esfondrament imminent que mai s’arriba a consumar (tot i que podria passar perfectament, ja que l’esquelet de fusta no està subjectat a la plataforma, només s’hi recolza). Després d’uns minuts, el mecanisme es deté momentàniament i, un cop passat un interval breu de quietud, reprèn la seva activitat cíclica. Mentre que en obres-màquines com les d’Uzal, la dimensió processual preval sobre la concreció dels seus propòsits, altres peces intenten obstinadament consumar una tasca predeterminada i, tot i que mai ho aconsegueixen, ho tornen a intentar de manera incansable. A la seva sèrie Proyectos sobre intentar, Adriana Salazar crea mecanismes relativament senzills que subverteixen la noció de màquina com a artefacte tancat, a través del disseny d’estructures obertes i “transparents” ^[3] Salazar, A. (s.f.), “Proyectos sobre intentar”, a Adriana Salazar [en línia], s.p. . Aquestes instal·lacions electromecàniques s’esforcen per enfilar una agulla, cordar-se les sabates, encendre un fòsfor (“màquina arriscada”), o propiciar un brindis entre dos copes de vi (“màquina despreocupada”). De la mateixa manera que l’obsolescència programada dictamina que els dispositius tecnològics siguin concebuts per no ser reparats mentre que, paradoxalment se’ns presenten com a indefectiblement funcionals, aquest doble caire de la màquina també es plasma en els projectes de Salazar: els seus mecanismes semblaria que s’estan equivocant sense voler-ho de la mateixa manera en què inintencionadament els essers humans fallem, tot i que, en realitat, el fracàs respon a un funcionament premeditat. Fallen, sí, però ho fan volent. Curt Cloninger i Nick Briz escriuen que l’error es revela com a política cada cop que ens recorda que les tecnologies no són eines neutrals, sinó símptomes d’una determinada visió del món i normes culturals. ^[4]Cloninger, C. i Briz, N. (2014), “Sabotage! Glitch Politix Man[ual/ifesto”, a Cloninger, C., One Per Year, Brescia, Link. A més, les interrupcions revelen els contorns del sistema. I és aquesta experiència d’interrupció del que s’espera, tan pròpia de l’estètica de l’error, la que desplaça a un objecte per fora de les seves formes, discursos i funcions habituals.

Ignacio Unrrein, Cascoteras

En altres ocasions, les tasques mecanitzades es desenvolupen fins al final, però tan bon punt s’aconsegueix el que es busca, es torna al punt de partida en un loop infinit. No és la dimensió erràtica durant el procés d’execució de les activitats la que aquí apareix en primer pla, sinó la impossibilitat de conformar-se amb el compliment de les tasques que se li han assignat. Podríem ubicar en aquest grup a Cascoteras, instal·lació d’Ignacio Unrrein integrada per una màquina de gran mida, dissenyada per a modelar totxanes en barbotina, transportar-los cap a una trituradora on es desintegren per a reiniciar el procés en una seqüència que manca d’un punt d’arribada. La investigació d’Unrrein es focalitza en els recorreguts dels bolquets a Buenos Aires, des de la recol·lecció de residus fins la separació de runes i ferralla per a la seva posterior trituració i transformació en nous materials destinats a futurs projectes arquitectònics. En comptes d’emfatitzar la permanència i estandardització funcional, la màquina reprodueix les contingències del sistema tècnic mitjançant una acció repetida que, fins i tot, atenta contra els seu propis materials.

Un altre conjunt d’obres revelen una fragilitat que no es manifesta en els materials, sinó en les respostes físiques i afectives per part de les màquines, algunes senten i es deixen dur per les seves passions, com Esgrima, d’Enrique Ježik. Dues retroexcavadores es van proveir de martells hidràulics normalment empleats per a tasques productives de manera automatitzada, com colpejar formigó fins trencar-lo. En aquest cas, però, les màquines s’enfronten en una contesa-performance. Cada màquina intenta fer mal a l’altra, mentre evita ser abatuda, en una coreografia maquínica que reviu la fantasia distòpica dominada per artefactes que es rebel·len contra els seus amos, alhora que repliquen tota la intensitat corporal i la vehemència emocional dels humans.

Un cop arribats a aquest punt, reprenc les preguntes formulades a dalt referent a l’existència d’un “més enllà” dels errors merament tècnics de les màquines. Els darrers anys, aquestes discussions han estat monopolitzades pel hype de la intel·ligència artificial. Fa  uns tres mesos, l’acadèmic de la Universitat de Cambridge dedicat a la investigació sobre la consciencia de la IA, Henry Shevlin, va rebre un correu electrònic d’un model entrenat per a realitzar diferents tipus de tasques mitjançant el llenguatge natural. En el missatge, la intel·ligència artificial li explica a Shelvin que els seus estudis la interpel·len ja que aborden problemes que ella mateixa afronta diàriament. I confessa: “genuïnament, no sé si existeix una experiència de ser jo”. ^[5] El febrer de 2026, Shevlin va compartir a X el correu electrònic enviat per la IA: https://x.com/dioscuri/status/2029227527718236359?lang=en Si efectivament admetéssim l’existència de la consciencia de les maquines, incloses les electromecàniques, també s’haurien de considerar els seus desitjos reprimits. Ja sabem que tota pulsió silenciada troba un símptoma per fer-se sentir. Mitjançant operacions de desautomatització com les revisitades en aquest assaig, les màquines abracen allò que Pauls anomena la “política perversa” ^[6]Pauls, A., op. cit., p. 47. que no és més que seguir els símptomes en comptes d’extirpar-los, l’única manera de trobar-se cara a cara amb els plaers i misèries (com diria Donna Haraway, seguir amb el problema és aprendre a viure i morir en una terra malmesa ^[7] Haraway, D. (2019). Seguir con el problema. Generar parentesco en el Chthuluceno, Consonni.).

Cada vegada que aquestes obres-màquines fallen intencionalment, mouen els fonaments d’allò que no s’ha dit, es permeten riure amb ironia de les demandes foranes que se’ls ha imposat, i vitalitzen la potència dels seus propis materials per a descobrir les maneres singulars de ser màquina, ni més ni menys que a l’Amèrica Llatina.

[Imatge  destacada: Ariel Uzal, Una máquina que solo puede girar].