Marginal

En els marges és on creix l’herba més resistent, aquella que sobreviu a l’asfalt que la sotmet, aquella que es trenca el quitrà i el ciment, que aconsegueix sortir i viure. De manera anàloga, en els marges de les compactacions o conglomerats socials homogeneitzants/homogenitzadors (podríem dir-li ciutat, megalòpolis o fins i tot mainstream cultural o “straightness” sexual) és on es troben aquestes existències capaces de, sense buscar-ho, donar-li una hòstia inolvidable a qui ho necessita, no ho esperava o ho anava buscant indefectiblement.

Aquest és en l’extraradi de la ciutat on jugo, en tots els sentits, encara és possible; és en la contracultura on la cultura és capaç d’eixamplar-se (“la contracultura és la cultura del marginat”, deia Erwin Goffman- entenent marginat com aquell que no té accés al poder); és en l’anàlisi dels límits, de la seva gènesi i estructura, on podem entendre la seva raó de ser, i de no ser.

Tot partint del límit com a mur, o entenent-lo com a tal, Anna Dot escrivia sobre marges de pedra i el seu lloc en la construcció i compartimentació mediterrània; sobre marges que no només eren de pedra, sinó també de pàgina; sobre murs que no només eren marges, sinó fronteres.

Per la seva banda, Juanjo Santos firmava amb “Residus Americans” un text sobre els 80 a Xile, i sobre el potencial d’allò que és marginal des de llavors (Carlos Leppe, Carlos Altamirano, Juan Dávila i Nelly Richard; Eugenio Dittborn, Catalina Parra i Ronald Kay; Diamela Eltit, Raúl Zurita, Lotty Rosenfeld, Juan Castillo i Fernando Balcells; Francisco Brugnoli, Virginia Errázuriz, Luz Donoso, Pedro Millar o Elías Adasme…) i, amb una reflexió de fons: fins quan es pot arribar o considerar-se vàlida l’etiqueta “marginal” quan aquesta diferència és succionada pel centre?

Deia Alexandra Laudo que “allò que és imperatiu, dominant és allò que tots veiem, mentre que allò que és marginal acostuma a operar, per naturalesa, en els angles morts i en les zones fosques”, com les fases inicials del sindrom d’inmuno-deficiència adquirida, SIDA, eix vertebrador de Tour de force, performance immensa de Joan Morey, impacte i profunditat que Laudo va aconseguir traduir en text.

Més lleuger era el tema (o el marge) que apuntava Alba Mayol Curci en el seu text sobre la performance –també d’execució coral, d’Ariadna Guiteras, Zen Fascist; un projecte dedicat a la reflexió sobre la situació actual de l’ individu occidental contemporani, necessitat d’auto-recerca, auto-reconeixement, consciència plena i altres tècniques, immers com està en una dinàmica de consum i exigència constants.