close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 abril 2017
PC090142.jpg
Sortir de la pàgina

Anna Dot

Amb dues guies s’han marcat el traç que han de seguir. Uns 70 centímetres d’amplada a la base que es van estrenyent a cada nova capa de pedres que afegeixen. Els han portat les pedres en blocs grossos extrets directament de la cantera. Ells mateixos, amb un mai, les piquen per aquí i per allà per acabar trencant-les d’un cop sec i decidit i així els donen la forma que més els convé. En un moment donat, Ibrahimaij Skender deixa de picar i carregar pedres. Ens mira i ens diu “Io marco la guida ma seguo le pietre. Le pietre mi guidano”[[jo marco la guia però segueixo la pedra. Les pedres em guien]]. I es torna a ajupir i col·loca una pedra, encaixant-la amb una altra. Ell i el seu pare fan un mur de pedra seca a l’entrada d’una casa, entre l’hort i un camí.

Segons la Wikipedia, aquesta forma de construcció és la més antiga que es coneix i se’n troben mostres a tot el món. Segons la identitat pullesa, és a la regió de l’Apulla –el taló d’Itàlia-, on més n’hi ha. Segons els Ibrahimaij, són els albanesos aquells que saben treballar millor la pedra a secco. Segons un amic menorquí, si ajuntéssim tots els murs de pedra seca que hi ha a Menorca, podríem donar la volta al món unes tres o quatre vegades. Un conegut sicilià em diu que és a la regió de Ragusa on n’hi ha en més quantitat, mentre que algú de Cadaqués em parla del gran nombre de murs de contenció que es veuen als vinyars empordanesos, que també són de pedra seca, i, mentre tot això passa, m’adono que del viatge a Irlanda que vaig fer quan tenia 11 anys només en recordo camps plens de murs de pedra i alguns penya-segats. En realitat, a mi em van demanar que escrivís sobre marges però en sentir aquesta paraula penso en murs. A vosaltres també us passa? Potser perquè el mur és la forma més rotunda d’omplir un marge. Construir una paret allà on els límits de diverses realitats es troben és potser el remei visualment més efectiu a l’ambigüitat. Arribar a un límit i aixecar un mur és declarar un gran “NO”: “No, el que va més enllà no pertany a això d’aquí”. Em diuen: “marges”; i penso en murs, potser perquè el mur ens fa més conscients del marge o, de fet, fins i tot fa el marge.

Un mur paradigmàtic, malgrat no ser de pedra seca, és el que s’alça entre els Estats Units i Mèxic. Tot i que el seu traçat ressegueix el Río Bravo, els seus marges s’estenen pels estats d’Arizona, Califòrnia, Colorado, Nevada, Nou Mèxic, Utah i Wyoming. Tots ells havien estat territori mexicà abans del Tractat de Guadalupe-Hidalgo (1848). A partir d’aleshores la població mexicana que habitava aquelles terres ha passat a considerar-se mexican-americans. És rellevant que la línia que separa aquests dos gentilicis que conformen la seva identitat sigui horitzontal i no pas vertical. Si fos vertical, seria un mur, seria una “o” (o mexicana, o americana). Perquè és horitzontal és un pont que creua el Río Bravo, tal com el reconeixen algunes de les veus chicanas més influents de les últimes tres dècades, com Gloria Anzaldúa, Cherrie Moraga o Emily Hicks, entre d’altres. Són habitants d’uns marges ideològics i es reconeixen com a bordercrossers, més enllà de l’obstacle físic que pugui suposar qualsevol mur construït, ja sigui en la dimensió abstracta, com territorial. Els bordercrossers s’ubiquen en aquell tercer marge, aquell altre que encarna la diferència definida en el diàleg entre els diversos discursos dominants. Si bé el mur fa visible en l’espai un límit i dóna a entendre que existeixen uns marges, el subjecte que habita aquests marges és, normalment, un pont entre una banda del mur i l’altra. Perquè és hortizontal, el guió és una “i”: la persona mexican-american és mexicana i americana alhora.

Si revisem la geografia tradicional, veiem que majoritàriament s’entén que les fronteres es classifiquen entre naturals o artificials. Tanmateix, el geògraf Richard Hartshorne va posar en qüestió aquesta distinció, argumentant que en l’estudi del territori “we are not dealing with bodies that can be delimited from each other, but (…) with mutually interpenetrating parts of a single, great, uneven surface, the earth-surface”[[ Hartshorne, Richard, (1939). The nature of Geography: A Critical Survey of Current Thought in the Light of the Past, p. 268.]] Sembla que considerar l’existència de fronteres artificials i naturals és símptoma de no recordar que formem part del món en el qual vivim i que aquest és un cos. És com si ens haguéssim exclòs d’ell, considerant-nos a nosaltres éssers “extra-naturals”. Potser hem oblidat el que Vilém Flüsser recupera i és que “pour l’habitant des cavernes, les murs étaient donnés, et c’est en s’opposant à eux qu’il les a peints, exprimant ainsi la volonté de l’homme à l’encontre de la nature”[[per als habitants de les cavernes, els murs els eren donats, i fou oposant-s’hi que les van pintar, expressant així la voluntat de l’home de l’encontre de la natura. Flüsser, Vilém, (1973). La force du quotidien, Paris: Maison Mame, p. 87]]. Els murs ja hi eren: eren les parets interiors d’aquelles cavitats en les quals els nostres avantpassats s’allotjaven i marcaven en aquelles superfícies totalment irregulars les expressions d’unes vides que per res del món eren lineals. Les pintures a les coves parlen d’un llenguatge conjuntiu anterior a la pàgina, a l’ordenació de l’experiència segons una lògica temporal lineal, i anterior, també, a la idea de marge.

Els marges es troben tant als límits dels camps, com als límits del text imprès a la pàgina. Les línies de conreus a la terra o les línies de paraules sobre el paper, semblen ser reafirmacions del control que els humans creiem tenir sobre aquest desordre que ens envolta. Al marge dels camps hi ha murs per distingir propietats. Al marge de les pàgines hi neixen comentaris i anotacions dels lectors que han resseguit les corrues de paraules impreses. Quan passem pàgines busquem el futur però si ens llegim les notes als marges podem mirar més enllà del temps lineal, podem veure el món com una esfera i intuir les possibilitats de camins que podem fer en totes direccions, perquè múltiples horitzons de passat i futur ens rodegen des de totes les dimensions.

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

Publicacions

24 abril 2017

Sortir de la pàgina

31 desembre 2019

Disseny amb veu de dona

01 octubre 2018

De trobar pedres

25 setembre 2017

Silenci de fons

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)