Menjar. O on pa menges molles queden

Com bé apuntava Alexandra Laudo en el seu brillant text “Art Menú”, “l’acte de menjar i el menjar en general són elements centrals en la nostra existència i, com a tals, estan travessats per multitud de vectors culturals, sociològics, econòmics i polítics, sovint de signe contrari”. No cal dir que aquest acte esdevé intervenible només en existències abundants. A alguns de nosaltres encara ens podem recordar d’aquell “no juguis amb el menjar!” Segur que els nostres avis mai ho van sentir.

En qualsevol cas, sigui com a símptoma d’abundància, o com a símbol d’immediatesa i proximitat, el menjar i els seus processos, materials i hàbits formen part del nostre cosmos i quotidianitat, ocupant des de sempre, i més si és possible avui en dia, una posició central en el nostre consum. Després de l’aire, l’aliment. Però el procés artesanal i intel·lectual, alquímic i matèric, performatiu, elemental i potencial, quasi sensual que té el menjar i la seva transformació no ha arribat al seu límit. Des dels tiberis eròtico-visuals de Dalí al Bulli. Esferes, vapors, núvols… per algun fins i tot podria semblar que l’exploració i activitat creativa i d’innovació més bèstia de l’actualitat es troba darrere dels fogons, i les recomanacions són infinites.

Iniciàvem octubre amb Alba Mayol Curci i el seu Junk Food Poetics, un text quasi paisatge a partir de la imatge fílmica d’una carretera d’EUA en plena foscor de la nit. Logos, llums, i menjar escombraries per parlar de tot un espectre de l’imaginari actual. El consumisme, la vida à l’américaine, l’individualisme, la rapidesa, la solitud.

Anneli Käsmayr, membre fundador de dilettantin produktionsbüro va ser entrevistat per Glòria Guso en una conversa sobre els seus projectes, a sovint dirigits a camuflar-se, a partir del menjar i els seus escenaris en el món del que no artístic.

També en format entrevista, Anna Dot xerrava amb nyamnyam o Ariadna Rodrígues i Iñaki Álvarez, responsables d’un espai a Poblenou, Barcelona, i actualment representant COMIDA al Teatre Pradillo de Madrid.

I tancàvem amb Aymara Arreaza sobre Miralda Madeinusa, un must del context català, espanyol i internacional si parlem d’art i menjar, però també de festí, de celebració i d’esplendor; d’un cert temps que ja no ens pertany, en el qual es podia jugar més amb el menjar, més en general.