Mireia Sallarès. Els Monuments a la vida viscuda

Parla amb passió i gesticula amb les mans. Mireia Sallarès és una gran narradora d’històries i prefereix la primera persona. Porta molts anys indagant en els registres de vides viscudes, d’aquelles realitats que consigna com a veritable patrimoni de la humanitat: “no es tracta del dret a la vida, sinó del dret a la vida viscuda”. Per això els seus personatges i els relats són intensos, fronterers i subversius. Amb freqüència en veu de dona.

Després d’anys de ruta en diversos països, d’investigació i de trobades; lectures i xerrades; coratge i dubtes, acaba d’inaugurar al CA Tarragona la seva millor exposició, fins al moment. El gran espai portuari cedeix la seva arquitectura a cinc projectes que l’artista ha realitzat en els últims deu anys i gairebé inèdits per al públic. Treballs polítics, però mai pamfletaris, projectes de relació i intercanvi amb personatges reals que expliquen la seva història a través de diversos formats visuals i materials. Són vides a les dreceres de la quotidianitat, totes elles úniques i vulnerables, però amb un objectiu compartit: resistir a l’abandó; la violència; l’oblit; l’exclusió; la deportació; la solitud o la ignomínia. Els personatges de les històries són éssers amb biografies de gran significació existencial i política, que comparteixen amb l’artista i amb el públic els seus desitjos i valentia.

Les obres d’aquesta exposició es plantegen en mitjans i materials habituals en el treball de Mireia Sallarès: registres audiovisuals; objectes; edicions en paper; àudio; fotografia; intervenció en l’espai i textos. Però hi ha un fil conductor que connecta els cinc relats: són experiències de vida bel·ligerant davant els conflictes de la marginació i la violència, que posen en qüestió la veritat o el poder. Zahïa és una dona algeriana que cada nit aparca el seu camió de menjars al centre de Valence, estrangera en una zona afectada per la gentrificació que amenaça el seu únic mitjà de subsistència. El vídeo i la instal·lació ‘Le camion de Zahïa, conversations après le paradis perdu’ és un testimoni de les xerrades nocturnes entre la propietària, els clients i l’artista, un col·lectiu condemnat a desaparèixer davant del consumisme reglat i les ordenances municipals. Una noia basca, Zaloa, a ‘El meu visat de model II’, es veu obligada a simular una professió per obtenir el visat de treball a Nova York. L’artista l’ajuda a registrar un vídeo de presentació com a model. Intercanvi i complicitat per obrar espais de resistència des de la condició d’estrangeria que també marca a l’artista.

El projecte d’estructura més complexa és ‘Las Muertes chiquitas’, realitzat a Mèxic. El títol és una expressió popular per referir-se a l’orgasme, i el cos o la sexualitat actua en tot el projecte com un camp de batalla on reconquerir la llibertat i la dignitat. Cada particular vivència de les dones entrevistades en el llargmetratge ‘Las Muertes chiquitas’ és inoblidable. Durant cinc hores, dones de tots els estrats socials i culturals parlen de la seva intimitat, desitjos, pors i lluites. Les veus d’aquestes protagonistes teixeixen una crítica veraç sobre el context històric i social al qual pertanyen. Les sessions que s’han presentat al MACBA han desbordat audiència i expectatives, tot un fenomen d’audiència.

La ciutat i les seves comunitats específiques també protagonitzen ‘Se escapó desnuda, un proyecto sobre la verdad’, fet a Caracas i que regala un magnífic arxiu àudio de reflexions sobre un concepte tan esquiu com la noció de veritat i el seu efecte en el comportament de les idees i accions humanes. Sens dubte un gran treball de profunditat relacional és el projecte ‘Las 7 cabronas del barrio de Tepito’, una de les zones més perilloses de la ciutat de Mèxic, on les dones, les cabrones, dirimeixen la realitat del dia a dia confrontant-se al sistema patriarcal , la violència i les injustícies. A elles està dedicat el pedestal per a un monument sense figura que s’instal·la al barri i que genera el títol global de l’exposició ‘Monuments’. Són històries a contracorrent, vides rebels alienes a l’autocompassió que l’artista posa en escena sense enjudiciar, amb tota la potència de ser vides viscudes i no exercicis conceptuals.

L’exposició es construeix com un únic relat entre diverses històries i les taules de documentació fan de connectors. Una presentació que permet el diàleg més porós amb el públic. Imprescindible conèixer aquests treballs de Mireia Sallarès i poder també imaginar noves formes de realitat. Aquella realitat que, recordant les paraules de la poetessa Wislawa Szymborska que cita l’artista, sempre es defineix a si mateixa i per això és més gran el seu misteri.