Narracions fragmentades I heterotopies

El vídeo mostra dues pantalles. A la de l’esquerra, se succeeixen els rostres de persones que miren alarmades cap a la càmera, o bé riuen, es consulten entre elles, es queden bocabadades. A la pantalla de la dreta apareix un home penjat. No Fun (2010) és una performance dels artistes Eva i Franco Mattes realitzada en Chatroulette^[1]Chatroulette va ser creat per Andrej Ternowskij al novembre de 2009 i va adquirir notorietat el 2010 per l’ús que feien els usuaris per difondre actes obscens. https://chatroulette.com/, un lloc web que aparella de forma aleatòria les càmeres web dels seus usuaris. Els artistes van aprofitar aquesta plataforma de socialització i entreteniment per a crear una trobada inesperada amb un succés tràgic, registrant les dues imatges en directe tal com les disposa la interfície, una al costat de l’altra. Sense fer cap manipulació més enllà de la ficció creada amb un actor penjant d’una falsa soga, aconsegueixen crear un efecte de pantalla dividida similar a l’empleat en escenes cinematogràfiques en què la tensió narrativa es crea per mitjà de la comunicació entre dos personatges en llocs diferents, sent un incapaç d’atendre o salvar l’altre d’un perill imminent^[2]Precisament, aquesta situació és la que es narra a la pel·lícula muda Suspens (Lois Weber i Phillips Smalley, 1913), una de les primeres a emprar aquesta tècnica..

Eva i Franco Mattes han treballat al llarg de la seva carrera en l’elaboració de ficcions a través de la manipulació de mitjans de comunicació^[3]A finals dels anys noranta, es donen a conèixer amb la creació d’un lloc web fals del Vaticà i la còpia de llocs web d’altres artistes. Posteriorment creen ficcions més elaborades, … Continue reading,  però en aquesta ocasió fan servir clarament un llenguatge cinematogràfic que els portarà a explorar recursos similars^[4]A Emily ‘s Video (2012), els artistes duen a terme una performance col·laborativa en la qual diverses persones es graven reaccionant a un suposat vídeo de contingut escabrós (potser una … Continue reading. Aquí la pròpia interfície de Chatroulette funciona com un readymade del clàssic split screen que tantes vegades s’ha emprat en films i sèries de televisió per mostrar a dues persones parlant per telèfon. El que originalment suposava recordar a l’espectador que estava veient una ficció elaborada i editada, trencant amb la pretensió de realitat de la imatge que ocupa tota la pantalla, es converteix en un registre veraç d’una forma de comunicació quotidiana. I és precisament el caràcter mundà de la videoconferència el que permet crear la trobada que busquen els artistes, amb usuaris escollits a l’atzar (principalment adolescents) que es presten a una activitat d’oci. La peça dels Mattes ens porta per tant a considerar tres aspectes de l’ús de la pantalla dividida per part d’artistes que treballen amb mitjans digitals avui en dia: d’una banda, la combinació de dos o més espais geogràficament distants en un únic espai que no és cap d’ells, és a dir, una heterotopia^[5]Michel Foucault (1967) “Des éspaces autres”,  Architecture/mouvement/Continuité, nº5 (octubre 1984), p.46-49; d’altra banda, el joc amb el llenguatge cinematogràfic per elaborar una narració que es desenvolupa sense control dels seus creadors, a partir d’elements trobats; i finalment, l’ús de la juxtaposició per crear tensions entre imatges més o menys dispars, que es nodreixen de significats gràcies a les comparacions que s’estableixen entre elles.

Eva y Franco Mattes, No Fun (2010)

La distància física que separa els usuaris de Chatroulette del fals penjat a No Fun és un element clau en les seves reaccions, que transiten entre la burla, la incredulitat i la desesperació per no poder fer res. Per afegir realisme a l’escena, els artistes van deixar un ordinador encès que mostra la imatge de l’usuari a la cantonada inferior dreta, introduint així a l’espectador en la pròpia imatge que està contemplant. Aquest gest s’afegeix una mise en abîme que reforça la concepció de la pantalla de l’ordinador com un espai que acull un nombre infinit de llocs. Aquesta idea es troba perfectament il·lustrada en el treball de Joe Hamilton, els vídeos combinen espais naturals i arquitectònics en dinàmiques composicions visuals que qüestionen la separació entre el natural i l’artificial, la realitat i la ficció. A Hyper Geography (2011), la seqüència inicial ens introdueix en la pantalla d’un smartphone, que passa a ser la finestra a través de la qual observem un món compost per fragments d’imatges que s’integren en glaceres i cadenes de muntanyes. Format en la cultura del collage digital, Hamilton s’ha inspirat en les possibilitats que ofereixen plataformes com Tumblr per a la creació i difusió de continguts a la web, desenvolupant el seu treball en base a imatges trobades. Amb tot, en vídeos posteriors incorpora recursos del llenguatge cinematogràfic, notablement a Merge Nodes (2016), on explora la tècnica de pantalla dividida, el canvi d’enquadrament i les transicions entre escenes filmades en diferents llocs del planeta.

Joe Hamilton, Hyper Geography (2011)

L’heterotopia també pren forma, tot i que d’una manera més subtil, en la instal·lació The Pirate Cinema (2012-2014) de Nicolas Maigret. Composta per tres pantalles en què es projecten arxius obtinguts en temps real en xarxes P2P, la peça es tradueix en un collage cinematogràfic de breus fragments de films piratejats que els usuaris comparteixen de manera privada. Notablement, l’artista decideix mostrar aquesta ràpida successió d’imatges no en una única pantalla, sinó en tres, construint d’aquesta manera un tríptic que també es pot concebre com una narració en split screen. La distància física es dóna en aquest cas entre els usuaris que comparteixen els arxius, representats per les adreces IP dels seus ordinadors i el país en què es troben. La comunicació es dóna en aquest cas entre màquines i no persones, sent els espectadors testimonis d’una multitud d’intercanvis que es donen de forma simultània a nivell global. La peça de Maigret també es presta a ser interpretada en forma de muntatge, ja que la juxtaposició aleatòria de les imatges ens porta a construir una narració, per més inversemblant que pugui ser.

Nicolas Maigret, The Pirate Cinema (2012-2014)

Com ja anunciava Gene Youngblood el 1970^[6]Gene Youngblood (1970). Expanded Cinema. Nueva York: P. Dutton & Co., Inc., p.191., l’ordinador no és una simple eina, sinó que es converteix en un participant actiu en el procés creatiu, obrint noves possibilitats a la creació audiovisual. L’obra de Maigret introdueix l’automatització del muntatge i la selecció aleatòria del contingut. Grégory Chatonsky ha explorat al llarg de diverses dècades les possibilitats d’aquest “cinema expandit” a què es referia Youngblood amb treballs que empren coneguts llargmetratges com a matèria primera. A  1+1 (2004), el film Nouvelle Vague (Jean-Luc Godard, 1990) és presentat en una pantalla dividida en dues. Diferents escenes es reprodueixen de forma aleatòria en ambdós costats, generant una juxtaposició d’espais, situacions i diàlegs. A 1-1 (2004) la famosa escena de la dutxa al film Psycho (Alfred Hitchcock, 1960) és sotmesa a un muntatge aleatori, mentre que 1=1 (2004) mostra en un split screen horitzontal fragments del film Lost Highway ( David Lynch, 1997), escollits en funció de l’aparició d’un personatge i el seu doble, oferint a l’espectador la possibilitat de reproduir una o altra escena. Tots aquests experiments narratius es basen en la possibilitat de generar un muntatge infinit, per mitjà de la combinació aleatòria de seqüències i la multiplicació de les imatges que, notablement en el cas de les obres de Chatonsky, condueixen a un altre ús habitual de la tècnica de pantalla dividida, que és la combinació de diferents punts de vista sobre una mateixa escena.

Grégory Chatonsky, 1=1 (2004)

Aquestes obres ens ofereixen una mostra de les possibilitats creatives de la pantalla dividida en el context de la ràpida proliferació d’imatges a escala global, que ens porta a concebre tots els espais com potencials heterotopies: el nostre entorn és sempre susceptible de connectar amb altres espais ( remots o ficticis) a través de les pantalles dels nostres dispositius digitals i també de ser observat des de múltiples perspectives. De la mateixa manera en què el split screen acaba amb el que Peter Greenaway anomena “la tirania del marc”^[7]Peter Greenaway (2003) “Toward a re-invention of cinema”. Variety, 1 octubre. https://variety.com/2003/voices/columns/toward-a-re-invention-of-cinema-1117893306/, la inesgotable pluralitat, al costat del potencial generatiu que aporten els ordinadors, fa que la narració mai pugui ser única i per tant acabada. Sempre serà un fragment d’una història més llarga i complexa, o bé una d’entre infinites maneres d’explicar-la.

(Imatge destacada: Nicolas Maigret, The Pirate Cinema (2012-2014))