Nostàlgia productiva

En Las tempestálidas el novel·lista búlgar Gueorgui Gospodínov narra la història de Gaustín, un enigmàtic flâneur que obre a Zúric una «clínica de passat» per intentar curar l’Alzheimer. El seu mètode consisteix a reproduir diferents dècades del segle XX amb l’objectiu de fer tornar els malalts al seu moment de plenitud, en el qual la seva memòria encara no s’havia deteriorat. Un experiment que, segons ens explica el protagonista, «consistia a crear un passat protegit, o un “temps protegit”. Un refugi de temps, un cronorrefugi. Volia obrir una finestra en el temps i permetre que hi visquin els malalts, però també els seus familiars» (Gospodínov 2022: 133).

Sens dubte, aquest “cronorrefugi” és una de les millors figuracions de la nostàlgia: el retorn a l’instant segur i plener en què el món del pacient encara no s’ha esfondrat. I resulta curiós que en la novel·la la nostàlgia funcioni en el seu àmbit clínic original, com aquesta malaltia que va identificar l’estudiant de medicina Johannes Hofer quan va encunyar el terme el 1688: «humor trist provocat per l’anhel de tornar a la pàtria natal» (Boym 2015: 25). Un “humor” que amb el temps ha desbordat els límits del clínic per convertir-se en una complexa emoció cultural, la qual ha acabat cristal·litzant com una de les respostes fonamentals a la modernitat: «un mecanisme de defensa en una època d’acceleració del ritme de vida i d’agitació històrica» (Boym 2015: 15).

A més, en Las tempestálidas la nostàlgia surt de l’àmbit mèdic i s’estén per tots els racons d’una Europa inestable que anhela la seguretat. El cronorrefugi esdevé llavors una opció política. «Ja que una Europa del futur ja resulta impossible, triarem l’Europa del passat. És senzill, quan no tens futur, votes pel passat» (Gospodínov 2022: 166). Aquest és l’argument per a l’inici d’un gran referèndum europeu en el qual cada país tria una dècada a la qual tornar, un temps feliç al qual retornar. A Espanya, guanyen els vuitanta.

#

Estic convençut que a Svetlana Boym li hauria encantat la novel·la de Gospodínov. Pocs llibres encarnen millor el sentit d’allò que, en el seu monumental estudi sobre aquesta emoció (Boym 2015), ella va denominar «nostàlgia restauradora»; aquella que se sosté en la ficció d’un temps ple i feliç en el passat i que és possible de reconstruir —restaurar— en el present. En oposició a aquesta pulsió de recreació que emfatitza el retorn (el nostos), Boym proposa la «nostàlgia reflexiva», que prioritza la pèrdua, el dolor (àlgia) i que pren consciència que aquest passat feliç és irrecuperable, ja que, entre altres coses, no és més que una construcció imaginària realitzada des del present.

Aquest rostre bifront de la nostàlgia és el que han examinat els textos que durant aquest juliol hem publicat en A*Desk. Des de llocs, posicions i tradicions intel·lectuals diferents, Aarón Sáez, Azahara Palomeque, Irene Martínez Marín i Ernst van Alphen s’han acostat a la nostàlgia per explorar els seus perills, però també la seva potència transformadora.

En La nostalgia como arma, Aarón Sáez observa la desaparició del mite del futur i la comoditat de tornar al ja viscut, la confortabilitat de la repetició i els seus usos, sovint nocius i immobilitzadors, en la cultura de l’entreteniment. La reproducció constant d’un passat que, com apunta Irene Martínez Marín en Nostàlgics i sincers, sempre està contaminat i modelat pel nostre present i el nostre lloc en el món.

Aquest present manipulador i ficcionador del passat és precisament el que examina Ernst van Alphen en el seu text sobre els usos de la nostàlgia en la política contemporània: el passat esplendorós i pur al què volen tornar els moviments d’extrema dreta i el passat mític i il·lusori que pretén legitimar el genocidi que s’està produint a Gaza. Només un ús reflexiu, crític i no restaurador de la memòria faria possible un futur per a Israel i Palestina.

La destrucció de la llar i la sensació de desconsol que aquesta en comporta és una característica fonamental dels conflictes bèl·lics, però també un dels grans efectes sobre el territori del capitalisme extractivista. Aquesta desolació per la llar que veiem perillar va ser denominada per Glenn Albrecht com «solastalgia» (2005), un terme construït a partir de l’arrel grega de «dolor» (àlgos) i l’arrel llatina de «consol» (solacium). Aquesta és l’emoció que explora Azahara Palomeque en Ítaca en perill: de la nostàlgia a la solastalgia, el neguit i la desemparança que experimentem quan el que considerem llar nostra comença a extingir-se i «la terra s’esvaeix sota els nostres peus».

#

En la seva última obra, publicada ja després de la seva prematura mort en 2015, Svetlana Boym (2017) va emfatitzar el sentit futur de la nostàlgia i va dedicar diverses pàgines a explorar el concepte de «nostàlgia prospectiva», del qual ja en va fer un esbós en el seu llibre clàssic; una nostàlgia no paralitzant que emfatitza el malestar, no per allò que es va perdre, sinó pel que no es va poder conquerir. M’agrada anomenar-la «nostàlgia productiva» per a emfatitzar la seva condició activa, la seva capacitat de fer, de produir i crear alguna cosa que ens encamini cap endavant. Una nostàlgia que pren la seva força no d’una arcàdia passada, sinó d’un futur que mai va arribar, dels camins tallats de la història, del no efectuat.

Aquí, sens dubte, ressonen les tesis de Benjamin: no l’anhel del benestar del passat, sinó el del somni que no es va poder aconseguir, l’energia revolucionària d’allò que resulta possible. En aquest sentit, la nostàlgia prospectiva o productiva estarà sempre basada en una falta, en un forat, i mai en una plenitud fictícia a la qual tornar.

Aquesta és l’autèntica potència de la nostàlgia, la que podem aprofitar per transformar el present i moure’ns cap endavant. I també per evitar perdre’n més. Perquè la pèrdua ha de ser conjugada en present. No és el que es va perdre o el que es perdrà, sinó el que es perd a cada moment. La veritable catàstrofe no és la que arribarà, sinó la que ja és aquí. Ho va intuir Benjamin en el seu Libro de los Pasajes: «que això “continuï succeint” és la catàstrofe» (2005: 476). Si la nostàlgia funciona com un dolor que ens desperta, que ens agullona i aconsegueix a la fi mobilitzar-nos, benvinguda sigui aquesta punxada, aquest malestar, aquesta mirada perduda en l’horitzó que precedeix a l’alçament.

Referències

Albrecht, Glenn. 2005. «Solastalgia. A New Concept in Health and Identity.» Philosophy Activism Nature (3): 41-55.
Benjamin, Walter. 2005. Libro de los Pasajes. Madrid: Akal.
Boym, Svetlana. 2015. El futuro de la nostalgia. Madrid: Antonio Machado.
—. 2017. The Off-Modern. Londres: Bloomsbury.
Gospodínov, Gueorgui. 2022. Las tempestálidas. Logroño: Fulgencio Pimentel.

(Foto de portada: “Mapa de Europa tras el referéndum temporal”. Gueorgui Gospodínov, Las tempestálidas, 2022.)