PERIFÈRIES

Fa poc em van dir que no es pot començar un text amb la definició d’un terme d’un diccionari i és una pena perquè a mi m’agraden molt els diccionaris. I un principi és un moment molt delicat, com va dir o dirà la princesa Irulan.

La perifèria es defineix no pel que és sinó pel que fa a l’altre. La perifèria existeix respecte a un centre. La perifèria no és per se sinó per accidens. Per tant, pot passar que el que és centre en algun lloc sigui perifèria en un altre. O en un altre temps. O des d’una altra mirada.

Ara tanca els ulls i visualitza un espai infinit, sense límits. Una veu, que podria ser la de Virgina Madsen el 1984, et parla: Imagina un punt a l’espai. Imagina’n un altre, al costat. Ara un tercer una mica més enllà. I un altre, i un altre més. Així fins que et cansis. Fes-ho en totes les direccions possibles respecte al primer.

Ara descrivim cadascun dels punts. El primer és un home, blanc, heterosexual, de classe mitjana, europeu. El segon també és un home, també blanc, també heterosexual però en aquest cas, de classe treballadora. El tercer pot ser una dona. El quart una dona no blanca. El cinquè un home blanc homosexual de classe mitjana. I així successivament. Hi ha punts que són Nova York o Madrid o Almeria. Hi ha punts que són Història, Botànica o Epigrafia.

Ara tria un punt de tots ells, vola fins a ell, situa’t a sobre i mira al teu voltant. Mira com tot canvia des del teu lloc d’observació nou. Contempla la mirada de punts que s’estenen cap a l’infinit i examina la realitat que et proporciona el teu nou punt de vista.

Tinc una debilitat per la carta XII del tarot de Marsella, El Penjat. A la baralla es troba entre La Força i l’arcà sense nom (per entendre’ns, l’esquelet amb la dalla que tants ensurts ha donat en pel·lícules i sèries). Le Pendú penja, lligat d’una cama, entre dos arbres, cap avall. Encara que, també en els àmbits de la ficció, se sol fer una lectura ràpida de final dramàtic, en realitat la seva interpretació és molt diferent. Per començar pensem en la seva situació física al mall de cartes, entre el control de la realitat que ens indica La Força i el procés de transformació i renovació de l’arcà sense nom. Entre totes dues hi ha el Penjat, mirant-nos directament, cap per avall, amb les mans lligades a l’esquena, lligat d’una branca per un peu i amb l’altre doblegat per darrere. Si estigués del dret podríem dir que és un senyor que camina entre dos arbres amb les mans entrellaçades per darrere. Una imatge molt kantiana. Tornant a la seva posició inicial invertirà podem dir, per tant, que El Penjat està avançant en un espai que no veiem i que mira endavant. És només que hem de mirar les coses des d’un altre punt de vista per poder veure-les de debò. Diu Jodorovski que “…en aquesta inversió del seu cos físic, (hi ha) una inversió de la mirada i de les seves perspectives (…) El punt de vista sobre la vida canvia”.