close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

29 octubre 2018
SOBRE PEDRES I BOQUES. Apunts sobre el projecte Litófagos, de alfonso borragán

Alexandra Laudo

D’una banda està la BOCA, un dels orificis corporals que exerceix de frontera entre el nostre interior i el món, entre el nostre cos i el d’uns altres (ja siguin, aquests altres, éssers humans, animals, vegetals, elements inorgànics o objectes, o bé ens pertanyents a qualsevol altra categoria intermèdia); un forat que és inici i part essencial de l’aparell digestiu; una cavitat mastegadora en la qual té lloc el primer estadi del procés d’ingestió i, per tant, el primer estadi de l’acció d’assimilar un o múltiples cossos exògens en el nostre propi cos. D’altra banda està la PEDRA, un element que en la seva gran diversitat de formes, grandàries i tipologies ens proporciona informació astrobiológica única sobre la terra i la seva evolució. Aviat aprenem que la pedra i la boca no han de relacionar-se, que el mineral no es menja.

Des de 2014, l’artista alfonso borragán (Santander, 1983) ve desenvolupant un projecte artístic, Litófagos, que desafia aquesta assumpció. Es tracta d’un marc de recerca transdisciplinar que des de l’antropologia, la mitologia, la història, la ciència i l’art explora la pràctica cultural d’ingerir pedres, també coneguda com litofagia. En la conversa que mantinc amb borragán -i que dóna lloc a aquest article- l’artista m’explica que, al llarg dels temps, i fins i tot actualment, la ingesta d’argila, llim i altres formes minerals ha estat present en moltes cultures. Els habitants del Nil, ja en temps dels faraons, ingerien de manera regular làmines de llim dipositades en el jaç o les ribes del riu, mentre que en la Grècia Clàssica la terra sigilata, un compost farmacològic preparat amb argila blanca de la Illa de Lemnos, era utilitzat per tractar múltiples malalties, i també com a antídot contra el verí. Sembla ser que Galeno ho va descobrir a la illa grega i ho va portar a Roma, on el temor estès a morir per enverinament ho va convertir en un producte d’èxit. També hi ha, m’explica l’artista, diferents comunitats Africanes en les quals s’ingereixen diferents tipus de pedra de manera regular, o els haitians, que preparen les seves tradicionals galettes de boue. borragán considera que aquests hàbits tenen a veure amb creences arrelades en pràctiques rituals ancestrals. Existeix la creença -afirma borragán- que l’argila és un element regenerador, capaç de fer créixer allò que et falta: ja sigui un dit, un pensament o una energia. O que la pedra t’atorga la memòria d’uns altres temps als quals la biologia humana no arriba. La geofagia, que és com es denomina la pràctica d’ingerir terra o substàncies terrosas com l’argila, el llim o la creta, era de fet un comportament alimentari habitual en societats rurals i preindustriales. Amb la Modernitat -i amb el colonialisme com el seu rerefons fosc- totes aquestes pràctiques es van estigmatitzar. Però potser no és necessari dirigir la mirada cap a altres cultures per trobar la presència de pràctiques relacionades amb la ingestió de minerals: gairebé tots els nens, de molt petits, senten atracció per menjar terra i sorra. Els qui, passada la infància primerenca, segueixen sentint la necessitat d’ingerir terra i elements semblats són diagnosticats amb la Síndrome de la pica, també conegut com aliotrofagia, un trastorn caracteritzat pel desig irreprimible d’ingerir o llepar certes substàncies no comestibles, entre elles terra, bicarbonat, paper o fusta. Més enllà de les causes psicològiques que ho converteixen en patologia, aquest comportament podria estar motivat també per les nostres necessitats nutricionals, ja que alguns minerals com el fòsfor, el calci, el zinc o el ferro estan presents en el nostre organisme i són essencials per al seu bon funcionament.

Com a projecte de recerca artística, Litófagos es nodreix, en el plànol teòric, d’informació, imatges i documents relacionats amb totes aquestes pràctiques i amb la seva evolució al llarg dels temps, fins i tot inclou referències d’altres creadors que han explorat temes similars des de la pràctica artística, com Lindsay Seers o Jennifer Teets. Però lluny de quedar-se en el marc teòric, Litófagos s’articula, sobretot, a través d’una sèrie de pràctiques comunitàries d’ingestió de pedres, accions artístic-rituals litofágicas en les quals les pedres són processades i servides a aquells assistents que desitgin ingerir-les.

La primera d’aquestes accions va tenir lloc al centre Banff, situat al parc nacional homònim, en les Rocky Mountains de Canada. Les pedres d’aquest parc són patrimoni nacional i no poden ser recollides (i encara menys ingerides). Però borragán i els altres artistes amb els qui va realitzar l’acció – el col·lectiu Post-commodity i Dustin Wilson- van trobar la manera d’obtenir i ingerir pedres com les del parc, però de propietat privada. Van descobrir que el mateix Banff Center, construït sobre la muntanya, albergava en els soterranis habitacions el sòl de les quals era la muntanya mateixa, infiltrada a l’edifici. La ingestió col·lectiva d’una pedra d’aquesta muntanya va ser una de les cinc accions que borragán i els seus col·legues van dur a terme en aquestes habitacions rocoses, en una sort de procés de reactivació i resignificació d’aquestes. Durant el temps d’espera previ a la ingesta, els assistents van escoltar una peça auditiva que relatava, de manera metareferencial i semi-ficcional, alguns fets sobre la història de l’edifici i sobre les comunitats que habitaven en aquestes muntanyes, així com sobre uns subjectes que haurien identificat unes roques sota l’edificació i les haurien ingerit. En el relat, els temps passat, present i futur es barrejaven, i l’acció que encara no havia succeït era explicada com un fet anterior: It doesn’t matter if it was 20, 100 or 200 years ago because the future is not a place. (…) I think that what they wanted to do was to swallow the mountain, to literally have the stone inside their stomachs and break any kind of immunity they had to its influence. I think they ate it. Després de convertir la pedra en sorra i pols, els assistents la van beure amb aiguardent.

La segona sessió d’ingesta de pedres, ærolito, en la qual van col·laborar també Blanca Pujals, Karlos Gil, Belén Zahera i José V. Casado, va tenir lloc en 2014 en el qual havia estat el principal mercat d’aliments de Barcelona, el Mercat del Born, ara convertit en un mausoleu de la pedra, després de ser descoberts sota el seu sòl un conjunt important de ruïnes. En aquesta ocasió, com a forma de resignificació de la nostra relació amb les pedres, borragán va organitzar la ingesta d’un meteorit: una condrita rocosa més antiga que la pròpia Terra. José Vicente Casado, paleontòleg autodidacta reconegut internacionalment pels seus coneixements sobre fòssils, meteorits i minerals, va ser qui els va proporcionar l’exemplar que anava a ser consumit. A Casado llavors li constava que havien hagut tan sols dues ingestes documentades de meteorit al llarg de la història (una a Rússia en 1886 i una altra a Uganda en 1992), de manera que aquella, pensaven, anava a ser la tercera.

Un centenar de persones es van reunir de nit al mercat, i en una sala semi-fosca van escoltar un llarg i bonic relat de ciència-ficció escrit pels artistes Gil i borragán, en el qual es parlava d’un palau, de pedres, de cràters i d’éssers que descobreixen que viuen dins d’un litògaf; un text ple d’imatges poètiques i suggestives: Després, el món es va cremar. L’incendi va començar en el cel mentre els animals van córrer a l’interior; quan va passar el foc, un cràter; un cos abandonat que guarda la graphia del lloc on van succeir els rituals, un fòssil d’experiència que reclama la seva proporció, un teixit de pedres caigudes de l’Arbre de la saviesa. (…) Ens havíem convertit en roques de temps, en fruits ultraviolat que s’intentaven adaptar a un mitjà on el ritual era similar a la forma. On la roca era ingerida com una forma de relació, ancestralment apresa o heretada, amb el futur.

A la mateixa sala havia exposada, en una vitrina, una col·lecció d’unes cent cinquanta pedres corporals, tant humanes (com a calcs de ronyó) com gastrolitos, provinents del cos d’animals. En un moment donat els assistents van passar a un altre costat de la sala fins llavors tapat per una cortina, i allí van trobar algunes persones al voltant d’una taula que, amb eines i utensilis varis (bols, martells, morters), estan procedint a transformar en pols el meteorit lunar. El públic actiu va participar també en el procés, ajudant a moldre la pedra. Després es va servir als assistents la sorra de meteorit barrejada amb aigua carbonatada, i aquests la van ingerir. A les formes convencionals de documentació de l’esdeveniment, tals com a fotografies i alguns vídeos, se li va sumar en aquest cas un objecte documental únic i absolutament singular: la pedra DNA, conformada a partir de restes de pedra i saliva dels assistents, centrifugados amb aglutinant.

La tercera d’aquestes accions, Daguerrolito, va tenir lloc el passat estiu a Zagreb. En aquest cas, dotze voluntaris, entre ells el propi artista, van ingerir cadascun una llavor fotosensible de plata; és a dir, un daguerrotip. Donada la toxicitat d’aquest material, el procés en aquest cas va ser rigorosament científic i metòdic. Per fer-la sensible a la llum, cada llavor va ser vaporitzada amb iode en estat gasós, dins d’una caixa segellada, i posteriorment, mitjançant l’ús de pinces, va ser inserida en un recipient protector com els quals recobreixen les diminutes càmeres que, en certes exploracions mèdiques, s’introdueixen en el cos humà. Tot això sota una llum inactínica, per evitar la reactivitat del material. Al cap d’unes hores, realitzat el procés digestiu, els recipients van ser “expulsats i recuperats” -comenta l’artista sense entrar en descripcions escatológicas- i les llavors es van revelar. Cadascuna ofereix alguna cosa així com el rastre de les imatges que van registrar en el seu trànsit per l’interior d’aquests cossos humans; cossos que, durant el procés digestiu, van anar alhora la càmera i el model, el dispositiu de registre i l’objecte registrat al mateix temps.

Tal vegada aquesta és, de les tres accions realitzades fins al moment, aquella en la qual es fa més evident la relació entre aquests actes d’ingestió i la fotografia, la disciplina artística en la qual borragán es va formar. Sé que sona estrany -comenta- però segueixo entenent el meu treball artístic com una pràctica fotogràfica. Mitjançant la ingesta de cossos exògens impregnem d’informació estranya els nostres teixits i, amb això, els modifiquem, i això és un procés semblat al fotogràfic.

Litófagos és també, en si mateix, un treball exògen, que s’inscriu en els límits de la pràctica artística per radicalitzar-la, per sobrepassar-la des de la seva marginalitat i proporcionar una experiència que transciende la forma i el concepte per endinsar-se en el místic i el màgic. Com a moltes propostes radicals, frega límits ètics i legals. L’artista és conscient d’aquestes friccions, i reivindica, en relació a aquest treball, el concepte de profanació en el sentit que li dóna Agamben, com un acte de restitució que retorna a l’ús comú dels homes alguna cosa que els havia estat sostret. El seu treball ens convida també a pensar en la geofagia com una forma de coneixement que emergeix davant alguna cosa que no pot ser entès des de la racionalitat, alguna cosa que escapa al nostre jo civilitzat i exigeix un acostament extrem. Des d’aquesta perspectiva, el treball de alfonso borragán ens convida a pensar en l’aparell buco-digestiu com un dispositiu de coneixement del món, i a entendre la digestió com una forma de comprensió que transcendeix el raciocini, i que elimina la distància entre el subjecte i l’objecte de coneixement, entre l’humà i el mineral, entre la boca i la pedra.

 

Nota de l’autora: al llarg de tot l’article, el nom de l’artista apareix citat en minúscula per voluntat expressa del mateix.

Imatge de portada: Litofagos: Daguerrolito. Ingestió col·lectiva de plata. Zagreb, 2017.

 

 

Fotografia © Ernest Gual

A Alexandra Laudo li agrada veure exposicions i pensar-hi, li agrada teoritzar i fer preguntes, li agrada organitzar coses amb gent, li agrada llegir i escriure, i també li agrada esmorzar en un cafè diferent cada matí. En la crítica i el comissariat independent ha trobat la manera de poder fer totes aquestes coses i que de vegades li paguin per això. Encara que paradoxalment sempre treballa en solitari, sol signar els seus projectes acompanyant el seu nom de la rúbrica "Heroïnes de la Cultura". És la seva forma, potser, de reivindicar el col·lectiu i les declinacions no hegemòniques.
Foto: © Ernest Gual

Publicacions

29 octubre 2018

SOBRE PEDRES I BOQUES. Apunts sobre el projecte Litófagos, de alfonso borragán

31 gener 2019

Clock Time

03 abril 2017

Tour de Force

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)