close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

17 desembre 2018
Potenciant l’intercanvi cultural: una conversa amb Adonay Bermúdez sobre Espacio Dörffi

Héctor Tarancón Royo

Per molt que s’intentin evitar o ocultar certes qüestions, aquestes acaben per ressorgir passat un temps. Des que va començar la “crisi econòmica” fa deu anys, mai ha sigut tan actual el debat sobre la precarietat laboral en el món cultural. A l’obtenció de Remedios Zafra del Premio Anagrama de Ensayo en la seva 45º Edició amb El entusiasmo, se li han anat sumant altres esdeveniments, com els impagaments de la Beca Emergent de l’Ajuntament de Torremolinos, o el qüestionament de la gestió del Centro de Arte Contemporáneo (CAC) de Málaga. Amb les males pràctiques o les despeses pressupostàries excessives, algunes entitats, com el Consorci de Museus, han desglossat cada concepte en base a la Llei de Transparència. Mentrestant, el Congrés dels Diputats, a falta de la Llei de Mecenatge, ha aprovat de manera preliminar l’Estatut de l’Artista, fet que pot portar noves oportunitats o, com acostuma a ser habitual, deixar-ho tot a mitges.

Dins d’aquest context es situa l’Espacio Dörffi, el centre d’art privat que va obrir Adonay Bermúdez, comissari i gestor cultural independent amb projectes a Mèxic, Texas o Chile. Situat a Lanzarote, la seva ciutat natal, i dissenyat per l’arquitecta Quirina Morales, va allotjar gran quantitat d’exposicions i tallers en els seus cent setanta metres quadrats, repartits en dos llocs: la Zona 46, destinada a exposicions, i la Zona 59, espai dedicat a la venda d’obres de petit format. Uns meses després del seu tancament al setembre de 2018, a punt de complir un any de l’inici, parlem amb Adonay sobre la seva gestió, les seves directrius principals, els obstacles que es va anar trobant i com el finançament va ser, d’una manera o d’una altra, una peça clau.

 El 9 de setembre de 2017, pràcticament a contracorrent de la situació precaritzada i austera actual, vas obrir l’Espacio Dörffi. D’on va sorgir la idea i, sobre tot, el finançament i l’empenta per a tirar-lo endavant?

Portava diversos anys donant voltes a la idea de provocar una empenta artístic a Lanzarote, sobre tot perquè el museu d’art contemporani portava i porta molts anys sense oferir res interessant. De sobte, van néixer tres associacions d’artistes a l’illa i es va reobrir un centre d’art mític després de molts anys d’estar tancat. Vaig començar a percebre una ebullició i vaig sentir que era el moment idoni. Sempre vaig tenir clar que volia ser independent i això significava no estar subordinat als diners de les institucions, volia que es convertís en un projecte que s’autofinancés a través d’una sala dedicada a la venda d’obra amb un gran ventall de preus. Així ho vaig fer i va funcionar.

En els onze mesos que var durar, l’espai va albergar 32 artistes (18 dones i 14 homes) a la Zona 46, i més de 60 a la Zona 59. Quina va ser la filosofia i el tipus d’espai que et vas plantejar? Si ho comparem amb altres galeries, museus o estudis més tradicionals, les xifres parlen per sí soles.

Havia de convertir-se en un espai més en la línia de centre d’art privat que galeria, principalment perquè no es representava a artistes ni s’acudia a fires. No obstant, jo estava més interessat en exposicions col·lectives que mai haurien entrat en les institucions locals, organitzar conferències, tallers, presentacions de llibres, convenis amb associacions i institucions internacionals o un programa de residències artístiques. El meu objectiu era clar: visibilitzar els artistes de Lanzarote i generar una revulsió cultural a l’illa.

Apart d’aquests, també vas convidar a altres professionals i creadors, com Blanca de la Torre o Tomeu Simonet. Vas pagar els honoraris i el viatge de tots els implicats en el projecte? S’aprofiten, en ocasions, els espais de la gratuïtat per a elaborar les seves programacions?

Des del principi em vaig obligar a mi mateix a estar al dia amb les bones pràctiques. Per el bé del projecte vaig generar convenis amb organismes públics (com el Bòlit de Girona), vaig rebre una ajuda de la Fundació César Manrique i vaig demanar un préstec al banco. Això últim no havia d’haver passat mai, els diners que entraven a Espacio Dörffi, ja fos a través de les ajudes o de les vendes, es destinava íntegrament a les activitats (bitllets d’avió, estances, alguna producció, transport d’obra…) però vaig cometre un error: confiar en una institució local. El Cabildo de Lanzarote va llençar unes subvencions i se’m va animar a presentar-me. Diguem, per resumir, que no és or tot el que brilla i que em van deixar tirat amb un deute. Allà va començar la fi de l’Espacio Dörffi. Sento que hauria d’haver estat fidel a la meva idea inicial de desmarcar-me de les institucions locals.

Excepte el cas de la Fundación César Manrique, les activitats no van tenir quasi bé repercussió en les institucions públiques, especialment les locals. A què creus que es va poder deure aquesta actitud? Podrien haver mantingut aquelles ajudes l’activitat de l’espai?

La Fundación César Manrique em van donar molt de suport, sempre els estaré agraïts. Quan es van adonar del problema amb el deute van venir corrents a mi per ajudar-me, sense que jo els hagués demanat res. Això mai ho va fer una institució. Crec que mai van entendre què era l’Espacio Dörffi i que tampoc tenien intenció d’esbrinar-ho. Alguns em van veure com a un enemic que generava més visibilitat i arrossegava més públic que ells. En lloc d’autoavaluar-se i analitzar opcions, van veure que era més fàcil donar-me l’esquena. Vaig sol·licitar reunions amb diverses institucions per a proposar que ens ajudéssim mútuament sense necessitat de diners i algun no va voler ni tan sols rebre’m.

En aquest sentit, aquest passat setembre el Congrés dels Diputats va aprovar l’esborrany de l’Estatut de l’Artista, tot i que la Llei de Mecenatge encara brilla per la seva absència. Si veuen la llum algun dia, podries aventurar-nos quines conseqüències tindrien en el nostre sistema de l’art?

Moltes, però potser la que més m’interessa és que el sistema de l’art deixa de dependre en exclusiva dels diners públics.

Fins ara, hem parlat d’Espacio Dörffi, però tu, Adonay, vas conciliar totes aquelles tasques de coordinació i gestió amb el teu volum de feina com a professional individual. Vas considerar ampliar el personal a càrrec un cop passats els primers mesos? Va ser el temps, llavors, una altra de les limitacions del projecte?

Quan decideixes comprar un local, contractar a una arquitecta brillant i fer una reforma profunda, no ho fas d’una manera impulsiva. M’havia creat un calendari d’accions i al gener havia de contractar a una persona a mitja jornada per a poder continuar amb la meva labor de comissari independent. Però al desembre va arribar la notícia de la subvenció enverinada. Va ser llavors que vaig haver d’avaluar la situació i endarrerir la incorporació de personal. Vaig decidir que o demanava ajuda a les institucions locals o hauria de tancar, el meu cap i el meu cos ja no podien més amb el volum de feina; no hem d’oblidar que l’Espacio Dörffi va començar a créixer d’una manera que no esperava i això m’exigia més i més temps. Cap institució va voler ajudar-me, malgrat que els mitjans de comunicació i el propi sector de l’art em donaven suport.

A principis de juliol, davant l’allau de missatges de suport i ànims davant el tancament de l‘espai, vas pensar en la possibilitat de seguir? Quin motiu va significar el seu final definitiu?

Va ser una bogeria, mai havia sentit tant afecte. No negaré que se’m van escapar algunes llàgrimes. Em vaig adonar del valor de l’espai i del lluny que havia arribat. Vaig rebre e-mails i trucades de diverses empreses locals i quatre institucions de fora de Canàries (tres d’elles internacionals), tots volien ajudar-me. Em van arribar ofertes d’una universitat que em proposava d’enviar-me alumnes en pràctiques amb tot pagat, museus que m’oferien exposicions de l’artista que jo volgués per a què pogués aguantar uns mesos sense preocupar-me de les despeses i, fins i tot, em van oferir canviar la seu d’Espacio Dörffi a un altre local  totalment gratis. Però jo només necessitava 800€ al mes per a contractar a una persona a mitja jornada i així poder alliberar-me. Vaig rebre molt amor i això no ho oblidaré mai. Per descomptat que em vaig plantejar seguir, no havia realitzat ni un 10% del que volia fer, però a vegades simplement s’ha de deixar anar i cercar altres projectes.

La mostra “Miss Mierda”, de Bell Fullana, va tancar la temporada. Feliç coincidència o no, quina és la teva sensació ara que ja has pogut mirar-ho amb perspectiva?

Tothom em deia el mateix, que ho havia fet a posta, però no, va ser una casualitat. De fet, volia acabar amb una col·lectiva però em vaig adonar de què intentar allargar una cosa que ja tenia final era absurd. “Miss Mierda” de Bel Fullana va ser aire fresc, em va obligar a tancar amb un somriure a la boca. L’artista m’ho va posar molt fàcil i les gestions amb la Galería Herrero de Tejada foren meravelloses. Irònicament va ser la inauguració que més vendes va tenir a Espacio Dörffi en tot l’any. Si faig un balanç em quedo amb allò positiu, que ha estat moltíssim: el gran suport de la meva família, la barbaritat d’artistes que van passar per l’espai, l’afecte del públic o el gran suport del sector dins i, sobre tot, fora de Lanzarote. Es va demostrar que podia funcionar i que un espai així és necessari. Ja he aconseguit llogar el local i amb aquells diners pagaré el préstec del banco. Seguiré amb la meva labor com a comissari i, per ara, he decidit que necessito allunyar-me una mica de l’illa, professionalment parlant, i recarregar piles. Amb l’Espacio Dörffi he après moltíssim, al cap i a la fi jo sol ho gestionava tot, i m’ha demostrat que soc capaç de fer moltes més coses de les que em pensava.

Té l'escriptura com a principal suport vital i evoluciona cada dia amb la crítica cultural a través d'articles, exposicions, llibres, conferències, textos de catàleg i guions cinematogràfics. Amb especial atenció a la cultura de masses i als discursos artificials i ideològics, se situa a contracorrent de la mediocritat i el conformisme. La resta és gaudir dels obstacles que ens presenta aquest viatge.

Publicacions

17 desembre 2018

Potenciant l’intercanvi cultural: una conversa amb Adonay Bermúdez sobre Espacio Dörffi

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)