close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 desembre 2018
Sobre l’Estatut de l’Artista, el compromís vital i l’amor com a trampa

Alba Mayol Curci

El debat sobre l’aprovació i la implementació de l’Estatut de l’Artista a l’estat espanyol ens planteja diverses qüestions bàsiques sobre el paper del treballador de l’art en el marc de la societat. El mateix procés d’elaboració i necessitat, de dificultats i xocs en el transcurs dels anys fins arribar al seu actual estat d’avaluació en el Congrés dels Diputats és un indicador de com la co-habitació de l’artista amb la resta de grups de treballadors es torna, especialment en aquestes latituds, una cosa divergent, una rara avis carregada de notes al peu.

Junt amb Mar Arza, dues dones artistes blanques europees plantegem aquest diàleg com un intercanvi de punts de vista i també d’incògnites. No es tracta de cantar les lloances d’una iniciativa sinó de
subratllar-ne les friccions, i també potser de situar un panorama general de l’artista en temps de crisi, encara que no sabem si l’artista coneix un altre tipus de temps.

Alba: Hem estat rellegint una sèrie de documents: el Documento Marco del Estatuto del Artista, el Autor/Creador y el trabajador de la Cultura, l’Informe de la Subcomisión para la elaboración de un Estatuto del Artista, i el Documento de trabajo del Estatuto del Artista Visual de la Unió d’Artistes Contemporanis d’Espanya. Tu creus que això arribarà a fer-se efectiu? Si es així, crec que millorarà la vida d’un percentatge molt baix de treballadores, i el problema on està tot el tema més estructural, econòmic i en el fons cultural del nostre context, que és en gran part com es desincentiva la iniciativa individual amb l’actual regulació dels autònoms. Plantejaria una mica d’auto-crítica. Quan subratllem la nostra excepcionalitat com a treballadores de la cultura o artistes, m’agradaria posar com a contra-exemple un col·lectiu com No+Precariedad, on hi són metges, taxistes, kellys i moltes altres, sense filtre específic, que tenen tan interioritzat el que és la precarietat, i nosaltres, que suposadament som el precariat de l’avantguarda, no sé si hauríem d’estar amb ells i no en els nostres llimbs particulars.

Mar: Crec que en el nostre cas hi ha una feina prèvia de preparació, definició i producció que no es veu reflectida en cap lloc, ni és valorada, ni es comptabilitza com a treball. És precisament aquesta part submergida la que sosté la resta. L’excepcionalitat viu només de la part visible que es l’exposició i la rellevància pública.

A: La feina anterior seria la investigació.

M: En allò que es refereix a artistes visuals correspon a les hores de lectura, recerca, gestió, el temps que passes al taller o a un altre espai de treball o en relació amb altres, per a poder identificar-ne l’escletxa, desenvolupar-la i compartir-la.

A: És clar, jo no puc emetre factura d’això, no es quantificable.

M: En altres casos, la relació laboral i l’horari són més nítids. En el nostre cas queda en la indefinició perquè només es quantifica si hi ha repercussió econòmica. Això, d’alguna manera, hauria d’aflorar, perquè si no, com justifiquem els silencis, la intermitència? L’altre dia en una reunió del CoNCA es justificava que els artistes no tenien problemes de contractació com els músics. Es diu partint de què els artistes estableixen relacions mercantils emetent factures per venda o honoraris. Si treballes de continu per a un projecte específic per a un centre d’art, per a una exposició en una galeria, per a una retrospectiva en un museu, no s’engloba dins de la contractació, perquè se suposa que és professió lliberal i és un encàrrec. Si l’objectiu és la venda, pot tenir repercussió econòmica, o no. Així que tota la feina o gran part d’aquesta pot quedar en res. Si l’objectiu és la comunicació pública, s’ha acceptat el pagament d’honoraris, igualment a efectes de facturació és relació mercantil. Des que la institució t’encarrega un projecte fins que tu tanques l’exposició amb el desmuntatge, tot aquest temps és relació laboral? Durant aquest període has estat pendent no només de gestar el projecte, sinó de totes les demandes al voltant d’aquest. En la iniciativa de l’Estatut de l’Artista no es proposa que això consti, sinó que hi hagi mecanismes compensatoris: per exemple, que puguis percebre més dies d’atur per cessament d’activitat, cotitzant com a autònom. Aquests mecanismes segueixen premiant als que ja treballen però no sé si ajuden a compensar un altre tipus de feines menys visibles. És el cas de projectes a llarg termini que no troben lloc de difusió o repercussió directa. Com seria desmuntar la situació actual llavors?

A: Per exemple, l’acord entre l’Associació d’Artistes de Suècia i l’Estat en relació a la regulació d’honoraris. Com es trenquen les coses que apareixen com a intangibles? Materialitzant-les, com? Amb els diners, amb les prestacions socials. Aquest reconeixement es plasma amb els diners? Hi ha moltes maneres de quantificar. Tot allò regulat pot ser discriminatori, però la pregunta és: ens serveix? Ho volem? Jo torno a l’assumpte de la flexibilitat del precariat. Hem desregulat molt i, a què ens ha portat? Fins i tot puc ser empresari tenint tan sols un cotxe o una casa, puc ser un Uber, un Airbnb. Ho hem desregulat tot i hem arribat a l’imminent desmantellament de l’estat del benestar. Sento que els artistes ens hem quedat en un reducte on encara pensem en possibilitats, emancipació, pensem des d’un privilegi discursiu en el què ens mantenim al marge d’una realitat material esfereïdora a nivell d’ecologia, i això es trenca quan entrem a nivell mínim en aquest tipus d’iniciatives com l’Estatut de l’Artista.

M: Potser aquesta és la nostra especificitat, que no hem aconseguit que ens contractin per a una exposició. Hem aconseguit honoraris i no a tot arreu. T’imagines el que seria que ens contractessin de manera generalitzada? Així que, el temps previ, així com el temps de muntatge  manteniment estigués cotitzat i cobert. I si durant el muntatge d’una exposició em pujo dalt d’un andami, o em faig mal, hi hagi totes aquelles condicions de protecció que té un altre treballador per compte aliè com a reconeixement de malalties laborals o baixes. En la iniciativa de l’Estatut hi ha mesures concretes en altres direccions, per exemple: les rendes per drets d’autor, que són ara incompatibles amb una pensió de jubilació. En comptes de qualificar-les de rendes per drets d’autor, si es canvien a rendiments derivats de la propietat intel·lectual, llavors automàticament es fan compatibles. Si és tan senzill com això, per què no s’ha fet? En el fons parla de la societat en la que estem ja que penalitza les rendes de feina i eximeix els rendiments del capital, així que s’han d’equiparar. En l’àmbit sindical, és alarmant. Exposa: Modificació de l’article 3 de la llei orgànica de llibertat sindical que impedeix a treballadors per compte propi fundar sindicats que tinguin per objecte la tutela dels seus interessos singulars. Estem parlant del dret a la lliure sindicació, que se suposa que està reconegut. Un altre canvi proposat: supressió del límit d’antiguitat de 6 mesos dins de la empresa. Als artistes qui els contracta? Per a sindicar-nos hem d’estar contractats?

A: S’està proposant una definició unitària d’artista incloent-hi personal de sala, tècnics, etc., precisament perquè això et permetria tenir representació sindical, una redefinició de què es ser artista, just en el punt 1.1. del Documento Marco.

M: En el document específic de la UNION es proposa una definició més detallada: abordar la categoria d’artista amb criteris jurídics. Aquí està el fet interessant. Que per llei hi hagi una definició de artista per a que tu puguis acollir-te a ella. Jurídicament, quan ets artista? Ara no hi ha definició jurídica, només hi ha criteris, que s’han establert en: ingressos, reconeixement, qualitat de l’obra, reputació, pertinença a associacions, auto-reconeixement, formació, conceptualment l’artista també es defineix per la seva indefinició. La mateixa voluntat de l’art d’apertura i sortir de l’encasellament està renyida amb la realitat, en la que has d’ajustar-te a una definició d’artista,

A: Clar, però no era aquest obrir, aquest no encasellar-se, precisament el nucli de l’art? Però ens hem cansat d’això, de l’artista romàntic que viu una vida de merda en l’underground, la glòria pòstuma i tot això.

M: Llavors integrar-se en aquesta normativa què significa?

A: Significa deixar de costat un romanticisme i entrar de ple en una maquinària neoliberal, però és la maquinària que et dona de menjar llevat de què no decideixes aquell clàssic de jo faig això perquè poso aquí la meva energia vital però no et demano res perquè els diners se’ls demanaré a una altra feina, a fer classes… El metge no té aquesta disjuntiva, jo exerciré d’això que he estudiat, ho exerceixo i tu em pagues, després en el meu temps lliure faig de militant de la naturopatia o faig treball voluntari per a persones sense recursos.

M: Hi ha demanda de metges, d’advocats…

A: No hi ha demanda d’artistes.

M: Com solucionem això?

A: El més bonic és que ens obstinem en ser el far, la llum, i em pregunto si no som vists com a paràsits, gent que exigeix a l’Estat part dels impostos de tots, subvencions, ajudes, que exigeix perquè considera que genera un discurs comú, que és el que penso, sense el fet cultural no hi ha societat. Penso que això es d’allò més emancipador, si és real, si no és només propaganda, és a lo màxim a què aspira l’art en qualsevol cas, a poder vehicular una consciència d’unió sense caure en la propaganda.

M: Una consciència d’unió que passa per una individualització i reconeixement personal?

A: Passaria per sentir que quan algú produeix alguna cosa ho fa per als altres, i que els que té més a prop, en el seu mateix àmbit, no són persones amb les que competeix sinó persones que fan el mateix… És una visió del món on individus volen estar junts. Es una visió que s’oposa a la del patriarcat. La individualització, la marca personal, la veig vinculada a la precarietat, la flexibilització, el sigues el teu propi cap, tot això, tot el desmantellament del que coneixem com el projecte modern, és on estem, i implica que ja anem abandonant tots aquells potencials desregulats romàntics i ja formem part, amb aquella definició de caràcter jurídic, d’un sistema que era el que tu et dedicaves a boicotejar, a dir que no hi pertanyies. Implica que és com una culminació, tot ha anat morint, s’ha deixat enrere, i ara vull que em paguis i ser un treballador més.

M: Tornar a l’artesanat.

A: Sí, perquè cert tipus d’il·lusió revolucionària ja ha mort, i per exemple Santiago Sierra rebutja el premi nacional, ho fa obra i la ven en una postura radical en quant exposa la hipocresia en l’art. És la trampa, si no formo part d’aquest sistema llavors he d’acceptar una vida precària. La kelly et dirà que ella no té opció, no està en aquest esnobisme existencial. Per això tenim tant mala premsa. Gent que odia militantment l’art: parlen de tot, es creuen que en saben de tot, no saben res, opinen de tot, tota l’estona i a sobre consideren que la seva opinió val més que la dels altres perquè ells veuen coses que els altres no veuen. És que mirant l’art contemporani des de fora hi ha cert aire de ser una elit esnob que té aquesta dualitat. Aquesta és la nostra excepcionalitat, però això no sé si parla malament de nosaltres. Quan diem sortir de la precarietat, reconeixement laboral, fiscal i social, implica l’Estatut de l’Artista tot això?

M: Quan et deia allò de visibilitzar el treball submergit, s’ha de posar en paral·lel amb la feina de cures que han anat realitzant les dones. Perquè la motivació és la mateixa, l’amor; perquè ens dediquem a cuidar els altres, i amb aquesta palanca de l’amor les coses ni es comptabilitzen ni es paguen. Recordo una publicació en la què Mireia Sallarés citava a Mari Luz Esteban: “Reivindiquem l’amor com alternativa a conflictes i desigualtats que potser precisament estan essent alimentats a base d’amor. Encara avui, quan més cuida una dona més està col·laborant al seu empobriment econòmic i a la falta de reconeixement social.” L’amor com a trampa. Això et posa en una disjuntiva molt cruel quan la persona que necessita cura és algú molt proper. Però reivindicar l’art d’aquesta mateixa forma sembla tal qual una contribució al propi empobriment. Crec que aquestes reivindicacions es poden posar en paral·lel, perquè hi ha una dedicació i una cura que sustenta i tira endavant els projectes artístics.

A: Volem un reconeixement social?

M: Crec que sí, no sé si reconeixement, o un coneixement, que no és re-, es una normalització. El reconeixement ja inclou alguna cosa més, no només ho veig, sinó que ho valoro. Seria simplement situar que estem aquí i fem això, no com a valor afegit sinó per normalitzar la seva presència i la seva funció.

A: Normalitzar allò que tenia vocació de no normalitzat, a més militant i orgullós, que considerava que aquell era el seu lloc, dissident de norma.

M: Potser el problema està en la qüestió de la professionalització.

A: Professionalització havíem dit que era complir unes bones pràctiques, bàsicament saber el que estàs fent, tenir la legitimitat de saber què estàs fent i fer-ho bé.

M: Però això és de cara als altres, de cara a les lleis.

A: Dins d’unes normes comunes que ho validen.

M: Es una qüestió de forma. Si aquesta forma permet facilitar l’activitat, llavors la professionalització es positiva.

A: I totes les implicacions que té a nivell regulatiu, normativitzador, no sé si és el que mata allò que era l’esperit de l’activitat artística, imaginar possibilitats que no existeixen, trencant les normes. Treballar trencant les normes i voler formar part de totes elles.

M: Es l’encaixament en una definició. No es per a posar límits al contingut, per a deixar de contestar, trencar, posar en dubte. Es per a fer-ho millor, tenir millors eines. Si treballes amb mitjans tens la possibilitat de treballar millor. Pot ser que aguditzis l’ingeni quan no tens mitjans, però contínuament sense mitjans, el cansament acaba amb la creativitat, no deixa que creixis, que evolucionis, que desenvolupis. Si resulta en una contradicció o una hipocresia, llavors l’art canviarà, si canvien les condicions canviarà l’art. La percepció de què l’artista no és un professional condiciona la pràctica. I a la vegada la convicció de que es alguna cosa més que una feina ens manté en joli i al fil.

A: Mai res ha arribat a cap lloc sense una dosi d’idealisme, és impossible, és mantenir el sistema. El risc a nivell vital l’has assumit tu, tu has aportat una cosa a nivell social generadora de part de tota la resta. I has d’estar lluitant per un document que demana mínims.

M: Tot passa per l’autoria al final. Si jo em faig portador i valedor d’una idea, és meva. Si li trec rendiment és més meva encara. En canvi, des de la posició de la col·lectivitat, si jo llenço una idea per a contribuir a millorar la societat i això passa, hauria de ser motivació i objectiu suficient. La recompensa per l’aportació a la col·lectivitat no és viable perquè òbviament no t’ajuda a sostenir la pràctica a nivell material. Però aquest idealisme passa per que tu també et sents bé si n’aportes alguna o creus que el que estàs aportant té el seu grau d’importància.

A: Llavors ja és un acte de misticisme, ja passem al sacrifici.

M: És que no ho pots baixar a mitges a la terra.

A: Això que dius em ressona a alguna cosa com: és que es un o tot o res, no pot ser a mitges, es com un compromís vital fins les últimes conseqüències.

Judy Chicago se dirige a las voluntarias en el estudio. The Dinner Party , c. 1978. Photo: Amy Meadow

 

Alba Mayol Curci és artista i filòloga. Investiga narratives perifèriques en les quals mecanismes emocionals poden funcionar com un activisme.

Publicacions

10 desembre 2018

Sobre l’Estatut de l’Artista, el compromís vital i l’amor com a trampa

03 octubre 2016

Junk Food Poetics

01 març 2010

Ni flashes ni focos

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)