Richard T. Walker en Fabra i Coats, performance 1 de març de 2014

La sala a les fosques, un escenari baix amb dos amplificadors, un peu de micròfon i una guitarra acústica i, al fons, un tríptic de pantalles de projecció de vídeo. Richard T. Walker apareix per un dels laterals, amb una gravadora portàtil de casset penjant del cinturó i es col·loca al centre de l’escenari, davant del peu de micro, d’esquena al públic. Quan acciona el reproductor de casset s’encenen els projectors i el tríptic de pantalles mostra tres vídeos diferents, tots tres amb imatges de paisatges naturals. La imatge central roman estàtica i mostra un terreny rocós amb muntanyes de fons, les altres dues van canviant en paral·lel i, encara que mostren paisatges diferents, sempre apareix l’artista d’esquena tocant diferents instruments musicals, gravant sons o emetent ell mateix amb les mans.

En accionar la gravadora, es reprodueix un discurs sobre l’experiència de la natura amb la veu de Richard T. Walker. Sobre l’experiència de la naturalesa o sobre l’acte de la percepció en general i no només això, sinó també sobre el fet de descriure amb paraules allò que veiem, de trobar la manera d’explicar allò que es mira. Si això és el que succeeix la primera vegada que veiem alguna cosa, el que passa la segona vegada és que ens centrem en comparar, buscar canvis i diferències, captar detalls que ens havien passat per alt al principi. És a dir que ens tornem un espectador més actiu que, un cop trobades les paraules amb què parlar d’allò vist, té dificultat per veure més enllà i canviar la seva percepció primera. En canvi, segueix la gravació, la tercera vegada les coses tornen a ser belles sense més.

La cançó que canta l’artista després d’aquest discurs versa sobre el mateix, sobre l’experiència com a grau que permet percebre i descriure amb més precisió però que alhora fa que el mateix acte de l’observació, i amb això el de la percepció i la narració mateixa, perdin espontaneïtat, puresa i, en certa manera, també innocència. Que ja no siguem capaços de veure les coses com eren abans, com eren la primera vegada. O sí, però només a partir de la repetició, de la reproducció del mateix fins que tornem a ser espectadors relaxats que ja no es pregunten el perquè de la reiteració i només es preocupen per veure i sentir el que passa aquí i ara “com era, una altra vegada”. Acabada la cançó, un tema folk tirant a èpic, Richard T. Walker deixa la seva guitarra a terra, agafa el micròfon i el petit amplificador i abandona l’escenari pel lateral, cantant fins que el perdem de vista en la foscor, deixant que la música s’extingeixi com en fade out. I després ho repeteix tot des del principi dues vegades més exactament igual.

“The Speed and Eagerness of Meaning (Longer Longing Version)” és una reivindicació de l’experiència irreflexiva i desinteressada que s’emmarca dins d’un cicle expositiu sobre l’ús de l’escriptura en l’art, concretament en el capítol sobre la crònica com transmissió subjectiva d’un esdeveniment. L’esdeveniment, en aquest cas, el coneixem per la carta que ens dóna l’artista a la sortida de l’espai en el qual ha realitzat la performance, una carta en la qual ens explica la seva experiència de pèrdua de la innocència pel que fa a la percepció de la naturalesa i en la qual es lamenta de no ser capaç de veure el paisatge amb un ull verge, d’haver adquirit un grau d’experiència sense retorn que no el deixa acostar-se a la naturalesa de la mateixa manera que ho havia fet amb anterioritat.

Richard T. Walker utilitza aquí la repetició com a estratègia narrativa però també com a exercici per a una experiència gairebé mística del que s’ha vist, en aquest cas de la natura, amb un clar tint de neofolk que l’emparenta amb el Romanticisme. Així es pot entendre també la posició de l’artista pel que fa al públic de la seva performance, presentant com un Friedrich davant el paisatge sublim, incloent-se en la imatge central del tríptic i incloent l’espectador amb ell, i així també dóna tot el sentit als sons gravats a l’aire lliure que serveixen de fons a la melodia de guitarra i veu, creant un conjunt que percebem en la seva totalitat només gràcies a la repetició successiva de les mateixes accions i que cobra tot el seu significat quan l’artista abandona per última vegada l’escenari perdent en el paisatge inhòspit projectat a la pantalla.