Robert Heinecken al Mamco i al MoMA -ja no és un secret-

Robert Heinecken s’està convertint en un secret mal guardat – tot i que segueix sent relativament desconegut, alguns signes del seu (re)descobriment van aparèixer el passat hivern quan Artforum i Kaleidoscope van publicar gairebé simultàniament textos que proposaven a Heinecken com a precursor de la “Pictures Generation”.

Juntament amb John Baldessari, Wallace Berman i Ed Ruscha, nascut a Denver, Robert Heinecken (1931-2006) va començar a treballar a Califòrnia durant la dècada de 1950. Igual que els seus contemporanis, va compartir un gran interès en l’ús de la fotografia de noves maneres. A diferència de la creença predominant de l’època, segons la qual les imatges eren representacions originals de la realitat expressades pel seu creador, Heinecken usà imatges pre-existents, desistint del control d’autoria i proposant que la disposició podria dotar les imatges de nous significats. De fet, Heinecken no només es va apropiar d’imatges, sinó que va anar encara més lluny, en fotografiar imatges existents. Treballant amb la seva pròpia col·lecció personal de fotografies i mitjançant l’ús de tècniques de transferència d’impressió, el seu interès principal va ser l’abundància d’imatges en una societat cada vegada més tecnològica i consumista. Heinecken va dir que les imatges, en comptes de ser “fotos d’alguna cosa” eren “objectes sobre alguna cosa”, obrint així una reflexió sobre la seva materialitat i formes d’existència.

L’interès de Heinecken amb la materialitat i les modalitats de circulació de les imatges es va destacar en una recent exposició al MAMCO de Ginebra, en un lloc més aviat petit però amb un display dens. Related to Periodical #5 (1972), típic del mètode de treball de Heinecken, consistia en sobreimpressions d’imatges extretes de revistes, quelcom que podríem anomenar com una trobada d’anvers i revers. En aquest treball, una imatge d’una dona de les forces armades somrient mentre sosté a les dues mans caps decapitats, s’imprimeix sobre un article sobre l’anticoncepció i l’anunci d’un tònic per a la pèrdua del cabell. En aquest cas, el sarcasme és l’eina escollida per Heinecken per interrogar la coexistència d’aquest tipus d’imatges i missatges tan diferents. La similitud en el seu enquadrament i l’aparença original implica que la forma en què es consumeixen és també similar, pertanyent els seus significats estranyament al mateix regne -informació i publicitat com el mateix tipus d’entreteniment-.

Robert Heinecken va parlar d’imatges comercials com experiències manufacturades. Lessons in posing Subjects (1982), que també es podia veure a MAMCO, és una sèrie d’instantànies Polaroid de models de moda i llenceria, ordenats segons el tipus de postura que adopten les models. La sèrie s’acompanya d’un text informatiu que explica el que suggereixen, descrivint totes les variacions possibles de la imatge. Encara que aquesta sèrie apunta clarament cap a la normalització del comportament formalitzat per la publicitat, l’ús específic de Polaroid, el segell de la fotografia personal en aquell moment, porta el treball a l’àmbit d’un dia a dia més subjectiu. Les imatges parlen sobre la substitució dels records personals pels estereotips preconcebuts però el to de Heinecken no és ni didàctic ni pompós, i se situa en algun lloc entre la fascinació i la burla, recordant a Richard Prince en el seu millor moment.

La doble investigació de Heinecken, sobre el desig construït per una banda i sobre els models de circulació de la imatge per l’altre, fan d’ell un important aspirant a principal influència en la generació d’artistes nascuts entre el 1945 i 1955 (Barbara Bloom, Troy Brauntuch, Jack Goldstein, Richard Prince o Cindy Sherman, entre d’altres); els quals van continuar treballant amb aquest enfocament al llarg de la dècada dels 1970. Encara que el paper i la influència Heinecken segueixen sent objecte d’especulació, no hi ha dubte que finalment se li concedirà el seu just lloc a la història de l’art quan s’inauguri la revisió de la seva obra al Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York al març de 2014.