close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

05 desembre 2016
Searching_for_sugar_title_portada_.jpg
Searching for Sugar Title (sobre l’investigació artística)

Nerea Arrojería

– Sheldon Cooper: Así que artista…

 Antonio Ortega: Noto cierta desconfianza en esas palabras…

 S: Bueno, soy científico, como comprenderás el arte contemporáneo me parece algo demasiado etéreo e irrelevante.

 A: Qué curioso, yo creo que artistas y científicos tenemos mucho que aprender los unos de los otros. De hecho, creo que los artistas también investigamos, ambos somos investigadores, ¡chócala colega!

 S: ¿Investigar? ¿El arte es investigación? ¿A qué le llamas tú investigar? Lanzar hipótesis, demostrar, falsear, testar, contrastar, revisión entre pares…¿Todo eso haces cuando pintas un cuadro?

Investigación en cultura – IProductions, 2012.

Hi ha qui creu que la investigació únicament es dóna si es segueix una metodologia concreta. Entra a debat si pot realment existir investigació en el camp artístic. Si bé voler sotmetre a l’art a estructures rígides i universals és una contradicció en si mateixa, no per això és menys cert que els artistes han tret profit a mètodes propis d’altres disciplines, com les ciències pures o ciències socials per dur a terme el seu treball. L’art actua com un espai per a l’experimentació i especulació teòrica que pot remoure consciències, aportar coneixement i algun que altre descobriments a la societat. Encara que a diferència d’altres professions, no té cap obligació de fer-ho, i aquest desinterès permet el desvergonyiment, el joc, l’absurd, l’humor, el fer-nos trontollar els fonaments de la certesa, de les veritats establertes, fer-nos, potser, més conscients dels nostres errors, injustícies, sense sentits i meravelles. En aquest espai al marge, sense normes ni protocols, és on la recerca artística es distingeix de la resta de les altres investigacions. I tot això no és una cosa que es faci per ensopegada. Requereix d’un temps d’estudi, pensament, observació. Un temps per idear, comparar, esbossar, especular, provar i rectificar, i en molts d’aquests casos, hores en què no s’ha produït res.

Així ha estat des de tots els temps, generar coneixement no és exclusivament propi de l’art actual. La història de l’art deixa clar que, en cadascuna de les seves etapes hi ha hagut una voluntat expressiva en la qual es guanyava enteniment, ja des dels seus inicis en les pintures rupestres representant les seves històries de cacera. L’art ha estat un recurs més per a comprendre el món. No obstant això, sí que són característics de la nostra societat els formats heterogenis. Entre les possibles combinacions i exploracions que es poden marcar en la investigació artística, Henk Borgdoff [[El debat sobre la investigació en les arts (2010)]] distingeix tres tipus, segons siguin “sobre les arts”, “per a les arts” o investigació “en les arts”.

Les investigacions sobre les arts es caracteritzen per tenir l’objectiu d’estudiar la pràctica artística, de reflexionar i interpretar des de la teoria. Aquí podem trobar investigacions realitzades per teòrics actualitzats tipus la youtuber Ter (@teruriru) en què analitza i vincula qüestions de l’art i l’arquitectura amb la cultura popular; sèries, celebrities i reality shows. Les seves investigacions es converteixen en xous en línia, són teories socarrades, no per això menys certes, pensades o significatives. Ter aplica els mètodes integrats de la seva formació en arquitectura: rigor, precisió, capacitat de ser resolutiu… Així ho mostra sl seu mític vídeo “La importancia del culo de Kim Kardashian” on afirma que la proporció àuria mor a partir de l’aparició de les Kardashian i les seves noves proporcions corporals. Exposa la informació obtinguda de la seva hipòtesi, descobriments i esquemes i el compara amb el cas de Le Corbusier quan va relacionar les mesures del Parteneu amb les mesures d’un cotxe dels 70. El·lipses, alçats, dibuixos 3D; s’esmicola el cul de la Kardashian per poder aplicar una nova unitat de mesura, que segons Ter, és la pròpia de la nostra actualitat.

En el cas de la investigació per a les arts, l’art no és tant l’objecte d’investigació, sinó el seu objectiu. Són estudis que es duen a terme per realitzar una pràctica artística en concret. És el cas per exemple de Choy Ka Fai, que per cert, s’auto-defineix no com a artista sinó com a “speculative designer”. Les seves experimentacions tecnològiques i científiques li han permès desenvolupar una memòria digital que conté icònics moviments de la història de la dansa. Aquests implants emeten estímuls als músculs que responen amb contraccions i moviments, generant el que podríem anomenar coreografies programades. O el cas de Lucy McRae, que tampoc es considera artista, ni dissenyadora de moda, que és el que va estudiar, sinó que s’auto-proclama arquitecta del cos. McRae, al costat d’un equip d’experts en diferents disciplines, (tecnologia, biologia…) explora formes de transformació del cos. Els seus dissenys actuen com una extensió del teixit orgànic. Ha dut a terme tant tatuatges elèctrics com píndoles perfumades que modifiquen l’olor corporal.

En tercer i últim lloc, la investigació en les arts es refereix a la investigació que no assumeix la separació entre l’investigador i la pràctica artística. Aquest acostament està basat en la idea que no hi ha cap divisió fonamental entre teoria i pràctica. La mateixa investigació és l’obra d’art. Entren en comunió les narratives ficcionals amb els recursos de l’storytelling, l’stand comedy o de les eines pedagògiques, amb les possibilitats que brinda la tecnologia juntament amb la creativitat. Així ens trobem amb treballs com: E-Mails Concerning Happenings Considering Photography de Ryan Rivadeneyra, The inhabitants of images de Rabih Mroué, Afrogalactica Kapwani Kiwanga, et al. En molts d’aquests casos aquest tipus de pràctiques són conegudes com conferències performatives; presentacions expandides que estan a mig camí entre l’acció i el discurs, entre l’acadèmia i l’espectacle. Hi ha espais destinats a la seva difusió com el Journal for Artistic Research, plataforma destacada pel rigor i la forma creativa de presentar les investigacions artístiques línia. O en el context barceloní cabrien els projectes d’Hangar i específicament el Grid Spinoza, on anualment reben professionals per a la investigació a la cruïlla entre art, ciència i tecnologia.

En tots aquests casos, si els investigadors artístics segueixen o no al peu de la lletra metodologies obertes perquè puguin ser revisades o ampliades per altres; si llancen hipòtesis i les demostren, falsegen, les testen, contrasten, i revisen entre parells… és el de menys. Com és el de menys que s’ocultessin certs detalls en el documental que va sacsejar l’espectador occidental fa uns anys sobre el “desaparegut” i “redescobert” músic Sixto Rodríguez. Al final amb el que un es queda és amb les bones històries.

Nerea Arrojería

Publicacions

05 desembre 2016

Searching for Sugar Title (sobre l’investigació artística)

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)