Silenci. Reflexió

Silenci és. Falta de soroll. Abstenció de la parla (¿de veritat abstenció de veu?). Manca o omissió d’alguna cosa. Toc militar. Imposició escolar. Pausa musical. També elecció d’absència. De vegades el silenci és la ressonància que repercuteix i es perllonga, es reitera, es repeteix. Ofega i sotmet, asfíxia. Quan el silenci s’imposa, aixafa i afebleix.

Quan el silenci és actiu, significa, i assenyala.

En aquests dies, veiem com el tema que vam triar per a setembre ens obliga a ballar amb ell. Tampoc és la primera vegada que ens passa. D’ençà que estem amb això de les temàtiques mensuals, la realitat ens ha saltat a sobre en més d’una ocasió. Plantejàvem una temàtica que ens semblava pertinent, la ubicàvem en un mes que tingués sentit… i aquest mes i la seva realitat s’apoderaven d’ella.

Però en poques, molt poques ocasions, això ha succeït amb tanta intensitat. Parlar de silenci ens semblava necessari, gairebé urgent en un món en què tot va tan ràpid i ningú es para a escoltar, a apreciar el buit, l’absència, la distància. Avui, i per motius molt diferents, parlar de silenci ha donat un gir de 180 graus i se’ns presenta crític.

Critiquem des d’aquí el silenci dels demòcrates. El silenci dels republicans. El silenci d’aquesta altra Espanya. No han estat suficients les mostres de suport per a un procés políticament plausible. No ho han estat ni en el terreny de la política, on s’hauria d’haver quedat per sempre, ni el terreny de la cultura ni el del ciutadà del carrer.

Onades de retroconservadurisme assalten Europa i el món occidental, i en aquest estat que esclata no cal cap retorn perquè mai se’n va anar del tot. En les últimes setmanes Catalunya ha estat envaïda per la Guàrdia Civil (més de 10.000 efectius es passegen pels nostres carrers, sobrevolen els nostres cels i se situen en els nostres molls) en un gest infantil i acorralat davant la incapacitat de diàleg del govern central. Un Govern que no sap parlar perquè mai va aprendre a escoltar.

Critiquem des d’aquí aquest silenci anacrònic i covard. Silenci com a absència de comunicació. Com a detonant. Com a límit. Fa quatre anys (¡quatre!) assenyalàvem a A*DESK la necessitat d’explicar(-nos) Catalunya.

Avui, temps després, A*DESK no calla en aquest dia de silenci i reflexió.

Condemnem l’assalt i la repressió. Ens dóna al·lèrgia la seguretat de l’ignorant. Ens fa fàstic l’odi a l’altre, odi com el que hi ha en aquell a por ellos victorejat des d’aquest allà que no ho era fins que vam saber que allà és diferent que aquí.

A*DESK seguirà, demà i passat, pensant de forma crítica des de Barcelona cap al món. Sigui la que sigui Barcelona (i Catalunya), sigui el que sigui el món.

— – Aquest mes,

Alexandra Laudo ha escrit sobre Tres i els seus blackouts

Glòria Guso ha entrevistat Eduardo Balanza

Sonia F. Pan signava una reflexió sobre la veu de les coses

I Anna Dot un texto sobre diversos recorreguts amb silenci de fons.