Un futurisme antagònic

Durant la major part de la nostra història com a éssers humans, pronosticar va significar escoltar atentament les insinuacions subtils que feien ens majors, sovint misteriosos; entrar en sintonia amb ells, per dir-ho així. En canvi, en els últims deu anys aproximadament, aquest procés d’«entrar en sintonia» sembla haver canviat de manera dràstica. La majoria d’historiadors d’èpoques passades desestimarien una simple dècada com un capritx irrellevant en el llarg i lent curs dels esdeveniments, no obstant això, el que ha ocorregut en aquest curt període de temps ha canviat la manera en què mirem cap al futur. Igual que ens ha passat amb la geografia, en l’ús dels diners o amb les relacions personals, també ens hem acostumat a una mena d’intimitat immediata amb el futur. Ho hem fet aquest matí en comprovar el temps en una aplicació online en lloc de mirar per la finestra i interpretar el gruix dels núvols o veure per on bufa el vent. El que fem com a usuaris només explica un aspecte de la història, i no necessàriament el més rellevant, especialment perquè no té molt sentit considerar a un individu aïllat com a responsable de les implicacions col·lectives de les disposicions estructurals de les infraestructures i les temporalitats que contenen.

Predir el futur és el gran negoci del present. Vladan Joler i Kate Crawford han demostrat que el big data no és més que el punt d’entrada d’un enorme procés de quantificació de la vida humana i no-humana a escala planetària, l’objectiu final de la qual és la predicció.¹  En una altra pantalla que tinc a prop, passen un episodi de Black Mirror, on se’m demana que adopti una trama diferent en un laberint aparentment misteriós de possibilitats, que evidentment ja estan inserides en el guió. El curiós és que el discurs sencer versa sobre canviar el futur prenent diferents camins. No obstant això, en algun punt, la pròpia història sembla estar controlada per un ens alienígena que arriba del futur, que –amb un últim cop d’efecte– seria el propi Netflix. No estic segur si aquest episodi és sinistre, graciós o tímidament irònic, o si ridiculitza als seguidors de distopies per subscripció. Del que sí que n’estic bastant segur és que el futur és una moneda molt valuosa en l’actual economia de la ficció mainstream. El que sembla contradir la teoria de Mark Fisher sobre la «cancel·lació del futur» i l’auge de la nostàlgia.² O potser no, potser és una nova classe de nostàlgia pel  futur, una contradicció emocional i pràctica que realment té sentit en un moment històric en el qual la sensació de falta d’apoderament que sent la majoria abasta la pròpia imaginació, per no parlar de formes d’acció políticament rellevants.

Autoliv-extraction-classification, autor desconegut, procedència: https://www.extremetech.com/extreme/193402-what-is-night-vision-how-does-it-work-and-do-i-really-need-it-in-my-next-car

Per descomptat, l’obsessió pel futur mostra certa incapacitat per a ocupar-se d’un present que està fet un embolic. De totes maneres, no voldria semblar massa concloent, i prova d’això, és que jo mateix estic ficat en un petit projecte anomenat Automated Control Wars (ACW) que, efectivament, es proposa jugar amb el futur. ACW és una plataforma creada per un petit grup d’artistes, investigadors i activistes denominat Becoming.

En la millor tradició de la ficció especulativa, ACW és un taller en forma de joc de rol que aspira a materialitzar el real-però-encara-per-nomenar, l’imaginat-però-encara-no-real, o l’encara-per-venir, a través d’una dinàmica performativa en la qual diferents visions del món són modelades com a estratègies oposades. Cada rol desplega tàctiques o maniobresespecífiques en una lluita per la supervivència dins d’un entorn cada vegada més complex, on fongs o màquines autònomes tenen, com a mínim, la mateixa capacitat d’acció que els éssers humans.

En una sèrie d’ulteriors repeticions del joc, hem estat dissenyant algunes dinàmiques simples –que anomenem informalment «acceleradors»– per a connectar qüestions tecnològiques i polítiques ja existents amb les seves projeccions en uns futurs possibles. Es tracta d’un petit experiment que –en funció de l’ocasió i dels detalls de la seva configuració– pot funcionar com una eina didàctica per al pensament crític, com una eina de construcció d’escenaris per a dissenyadors experimentals, un curiós laboratori per a artistes i escriptors, o fins i tot com un dispositiu narratiu per a provar noves estratègies tecnopolítiques.

El nostre experiment afronta desafiaments conceptuals però també uns altres molt pràctics: com imaginar-se un futur que no només tingui la solidesa necessària per a ser plausible, sinó que a més sigui capaç d’explicar-nos una cosa nova en lloc de projectar de manera borrosa expectatives i suposicions actuals? Perquè la dècada de 2030 no s’assemblarà a la de 1970, 1980 o 1990. Caurà Facebook com van fer AT&T o TWA? Caurà en algun moment? Tant l’era atòmica com l’era espacial aparentment van néixer i van morir sense que ens adonéssim que el seu declivi era, de fet, una mutació. Quan participes en una dinàmica com la d’ACW, de seguida t’adones que realment no es pot jugar amb el futur, en cap sentit de l’expressió. No es pot jugar perquè en realitat no sabem quina forma adoptarà. Però tampoc es pot enganyar, que és el que esperen fer fins els futuròlegs millor intencionats: explotar els futurs possibles per a poder extreure idees i màgicament aportar aquelles estratègies que no podem elaborar en el present. I fins i tot en aquest cas, si fins i tot agències estatals amb enormes pressupostos arriben només a preveure un petit percentatge del que realment succeirà, com l’aconseguirem nosaltres? Per això, si predir el futur no té sentit i és políticament fútil, potser és hora de destrossar-lo.

Per a una de les últimes sessions de l’ACW,³  vaig escriure alguns textos curts sobre fets que haurien de servir per a alimentar cada nova ronda del joc. En un d’ells, ambienta-do en el futur pròxim, els núvols desapareixen de l’atmosfera. Vaig trobar la inspiració en un assaig de l’escriptor i artista James Bridle sobre el control del temps meteorològic i sobre com la primera computació estava estretament vinculada tant a l’era atòmica, com a alguns experiments en l’observació meteorològica, així com al càlcul i la predicció.⁴  La desaparició fictícia dels meus núvols ressonava estranyament amb un petit fet que en aquest moment no coneixia, o no recordava: el creixent nombre de passatgers que necessiten assistència a causa de turbulències d’aire clar (CAT, per les seves sigles en anglès) durant el vol. Pel que sembla, els avions s’estan trobant cada vegada més turbulències d’aquest tipus, la qual cosa fa que els vols siguin incòmodes i el disseny de avions més complicat. En un fosc gir dels esdeveniments, sembla ser que aquestes turbulències no només han estat provocades per l’activitat humana (i per la indústria de l’aviació en particular), sinó que també són cada vegada més difícils de predir. No es tracta probablement d’un punt d’inflexió en la història de l’aviació, sinó d’un fet aparentment secundari que ningú hagués esperat. Un fet secundari que requereix un pegat. I pegats sobre altres pegats perquè el negoci segueixi.

La ficció distòpica, especialment si és ombrívola i maximalista, és una gran simplificació. A més de proporcionar una escapatòria fàcil del compromís en un present cru i amenaçador, ens fa oblidar que, de tota manera, el futur és massa confús perquè el puguem predir. La construcció d’un escenari coherent ofusca les posicions contradictòries, els errors, les decisions amb poca visió de futur, la cobdícia i la pura estupidesa, sense parlar dels factors no-humans de gran escala que potser els propis éssers humans no són capaços de veure ni de comprendre. Ara bé, per temptador que pugui resultar manejar un marc coherent, semblaria que fins i tot els escenaris amb bases científiques més sòlides –com el canvi climàtic o, per què no, l’auge del feixisme global– són, en gran part, una combinació complicada de factors, entre els quals també estan els resultats imprevistos de sistemes entrellaçats de manera confusa, que passen desapercebuts pels nostres sentits o per la nostra capacitat de comprensió del món. El canvi climàtic (igual que el feixisme global) és una cosa seriosa, i certament nefasta. Requereix acció, però, en canvi, no és totalment predictible.⁵

Evidentment, els qui dissenyen estratègies a llarg termini, els polítics compromesos o els moviments socials, necessiten escenaris fiables en els quals tots els factors que intervenen formin part d’un joc de suma zero.⁶  A diferència de molts tallers sobre escenaris futurs en els quals he participat, ACW –el nostre petit experiment lúdic– intenta anar en direcció contrària, o, almenys, aquest és el potencial que crec que té. En lloc de construir coherència, la desmantella. Jo ho dic l’«enfocament antagònic», en el qual diferents equips juguen entre ells, seguint ideologies i desitjos mútuament excloents⁷. En un escenari que no és necessàriament un joc de suma zero, tant l’estrany com l’impensable es tornen possibles. I aquí és on l’enfocament antagònic –aplicable a ACW així com a narratives d’artistes no convencionals– hauria de poder desafiar els cronogrames lineals i les cartografies de l’amo.⁸  Dades reals, com a polítiques o regulacions existents o l’evolució de les tecnologies globals, poden coexistir amb cronogrames diferents presos d’històries no oficials, amb la creativitat subcultural, amb personatges i invents de ficció, o fins i tot amb idees preses de l’art visionari o de projectes activistes. Amb sort, això podria conduir a la “vall inquietant”⁹ d’un present disfressat de futur.

El major desafiament d’aquest enfocament resideix en l’equilibri precari entre les coses que sabem i la zona grisa del «desconegut». A més de les evidents implicacions filosòfiques,¹⁰  el que hi ha darrere és una simple qüestió d’imaginació tecnològica, per dir-ho així, ja que el fet de veure no és una cosa natural, sinó que deu ser entrenat. I quan es tracta de comprendre la complexitat d’una societat interconnectada en un planeta quantificat, necessitem nous conjunts d’habilitats per a veure moltes coses invisibles: infraestructures aparentment insulses que simplement no notem, tecnologia dissenyada per a no ser vista, noves estructures de poder, geografies imperceptibles, biaixos algorítmics, a més dels resultats inesperats de la interacció entre totes les categories anteriors amb bilions de persones i les seves fantasies. No hi ha una única història que abasti un garbull de semblant complexitat, i per això un enfocament antagònic podria ser una manera interessant de mantenir-lo visible, a flotació. En un joc basat en l’enfrontament impredictible de rols oberts –i el mateix pot dir-se de formes no convencionals de recerca o art–, el que denominem «el futur» passa a ser un simple punt d’observació a l’espera de ser desafiat. En primer lloc perquè en el joc d’ACW ens permetem el luxe de jugar amb la nostra pròpia identitat, prenent partit i defensant idees que no són necessàriament les nostres en la vida real, la qual cosa tampoc importa massa i, de fet, tan sols augmenta la intensitat de les friccions. En segon lloc, en assumir el rol de (per exemple) llibertaris transhumanistes o d’ecoacceleracionistes, ens veiem obligats a fer un zoom in i, de sobte, ens trobem davant caps per lligar, soldadures maldestres, buits i costures irregulars. En aquest zoom in les estructures de poder no s’esvaeixen, sinó que assumeixen formes diferents a partir de protocols contradictoris, materialitats i geografies incompatibles, ambicions i febleses de les persones, drames i somnis, pors i resistències, o fins i tot la rebel·lió per part d’entitats humanes i no humanes. No tenir un escenari clar, tenir diferents voluntats i històries, jugar amb el possible i el fictici, podria resultar frustrant per a legisladors o activistes amb agendes urgents. No obstant això, quan «el futur» no és ni una projecció dissimulada de coneixements i frustracions actuals ni un inofensiu escenari distòpic, és possible que ens trobem més prop de la «futurabilitat» o de l’actitud d’estar finalment capacitats, activats, apoderats¹¹. Tan sols si reclamem maneres de provocar una imaginació antagònica, eixelebrada i que no resulti en jocs de suma zero, podrem reclamar una voluntat política veritablement compassiva (i no necessàriament humana).

Helicaptcha, Imatge generada de forma automàtica pel software reCaptcha, trobada en un tuit per l’usuario @lachrob, https://twitter.com/lachrob/status/831691552028241921

¹ Kate Crawford & Vladan Joler, “Anatomy of an AI System: The Amazon Echo As An Anatomical Map of Human Labor, Data and Planetary Resources,” AI Now Institute and Share Lab, (7  Setembre 2018) https://anatomyof.ai

² Mark Fisher, Ghosts of My Life: Writings on Depression, Hauntology and Lost Futures (Zero Books, Winchester, 2014).

³ Presentada a l’abril 2019 en el festival STRP d’Eindhoven. Vegeu https://strp.nl/

⁴ Publicat per James Bridle, “Cloud History, Cloud Thinking” a http://cloudindx.com/history/ (2016)

⁵ David Wallace-Wells, “The Cautious Case for Climate Optimism (From a Climate Alarmist)”, NYMag – Intelligencer (4 Febrer 2019). Accessible a http://nymag.com/intelligencer/2019/02/book-excerpt-the-uninhabitable-earth-david-wallace-wells.html

⁶ En teoria de jocs no cooperatius, un joc de suma zero descriu una situació en la qual el guany o pèrdua d’un participant s’equilibra amb exactitud amb les pèrdues o guanys dels altres participants.

⁷ Les Xarxes Generatives Antagòniques (XGAs), també conegudes com GANs en anglès, són una classe d’algoritmes d’intel·ligència artificial que s’utilitzen en l’aprenentatge automàtic o no supervisat (machine learning), implementades per un sistema de dues xarxes neuronals que competeixen mútuament en una espècie de joc de suma zero. Accessible a https://es.wikipedia.org/wiki/Red_generativa_antagónica

⁸  Sobre la relació entre els mapes, els rellotges i el poder (blanc), vegeu l’obra del col·lectiu Black Quantum Futurism.

⁹  Vall inquietant —de l’anglès: uncanny valley— és una hipòtesi en el camp de la robòtica i animació per computadora en 3D que afirma que quan les rèpliques antropomòrfiques s’acosten en excés a l’aparença i comportament d’un ésser humà real, causen una resposta de rebuig entre els observadors humans. Accessible a https://es.wikipedia.org/wiki/Valle_inquietante

¹⁰ Entre els factors desconeguts també haurien d’estar els «unknown knowns», breu fórmula emprada pel filòsof Slavoj Žižek («What Rumsfeld Doesn’t Know That He Knows About Abu Ghraib», In These Times (21 maig 2004). Accessible a http://inthesetimes.com/article/747/what_rumsfeld_doesn_know_that_he_knows_about_abu_ghraibLa fórmula resumeix concisament la seva extensa obra sobre la ideologia. Vegeu Slavoj Žižek, The Sublim Object of Ideology, Vers, Londres i Nova York, 1989.

¹¹  Franco Berardi, Futurability: The Age of Impotence and the Horizon of Possibility (Verso, Londres i Nueva York, 2017. 

 (Imatge destacada: Swappp, publicat per primer cop a https://imgur.com/user/DylanIsChillin)