close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 abril 2012
Sobre el temps i l’experiència

Montse Badia

Molts artistes es proposen explorar els límits del museu, qüestionar la institució o redefinir la pràctica artística. Però, sovint, no és des de les grans visions, sinó des de la simplicitat com es poden posar en dubte totes les categories que a priori semblen inamovibles. Xavier Le Roy a la Fundació Tàpies s’acosta a diverses preguntes clau sobre l’experiència artística.


Bruce Nauman ho va intentar creant passadissos impossibles que posaven l’espectador en situacions de gran incomoditat; Dan Graham va confrontar el públic amb la seva pròpia imatge; Abramovic/Ulay van obligar al visitant a entrar a la sala d’exposició per l’estret passadís que permetien amb els seus cossos nus. Si alguna cosa tenen en comú totes aquestes experiències és el fet que en certa mesura modificaven l’experiència de l’espectador i l’obligaven a comportar-se d’una manera diferent a l’habitual en un museu. Uns anys més tard, Rirkrit Tiravanija, Philippe Parreno i d´altres també van crear situacions noves en les institucions, cuinant o organitzant xerrades. De nou, el canvi en el temps i l’experiència de l’espectador modificaven completament el rol i la percepció de la institució.



Xavier Le Roy ens ofereix aquests dies la possibilitat d’experimentar la Fundació Tàpies d’una manera totalment diferent tant temporal com espaialment. La “Retrospectiva” que proposa prové de l’experiència retrospectiva dels intèrprets en relació a alguns solos de les seves coreografies. Sense vídeos, objectes ni documents desactivats (a excepció d’un dels espais), les sales buides de la Fundació estan ocupades per sis intèrprets que recreen fragments, inicien una conversa amb el visitant i li expliquen aspectes de la seva experiència personal en relació a la peça. En realitat, la simplicitat amaga un mecanisme una mica més sofisticat en el qual la posada en escena contempla no només les tipologies dels solos que s’evoquen i allò que s’explica, sinó també les entrades i sortides dels intèrprets en relació a l’entrada de nous visitants o l’equilibri entre els aspectes més interactius i els performatius.



Com a visitant o espectador, els codis són clars tant en un espai d’exposicions com en un teatre. Però què passa quan els codis s’intercanvien? Doncs que temps i espai es veuen totalment alterats. No hi ha cartel·les, ni textos explicatius, és únicament la vivència del que se’ns explica i el com ho incorporem a la nostra experiència el que genera una nova percepció en relació al treball de Le Roy i en relació a la pròpia institució. Despullats de teories, prejudicis o cuirasses, el visitant es veu confrontat a una experiència real. I, en aquest sentit, no pot deixar d’aparèixer la referència a Tino Sehgal, a qui A*DESK va dedicar un article fa temps i qui, per cert, va formar part de la companyia de Le Roy en diversos projectes. A les “situacions construïdes” de Sehgal pot passar que els guàrdies de seguretat del museu realitzen estranyes coreografies, que diverses parelles vagin recreant petons cèlebres de la història de l’art o que el visitant sigui preguntat per un nen sobre què creu que és el progrés.



A “Retrospectiva” podem saber què feien els diferents intèrprets en el moment en que Xavier Le Roy presentava alguna de les seves coreografies i podem dialogar sobre la nostra pròpia experiència. L’obra acaba fent-se a partir de les interpretacions, el temps i el propi espectador, és el resultat de la interacció entre públic i intèrpret. Des de la simplicitat i el contacte directe es redefineix què és l’obra i quins són els papers d’artista, espectador i intèrpret.



Pot sonar a tòpic, però és cert que vivim un canvi de paradigma. Existeix un conflicte entre la visió patrimonialista de l’art, d’aquells objectes i documents que cal preservar i una altra aproximació que respon a un canvi en les maneres de produir, distribuir, presentar, percebre i, per descomptat, preservar i col·leccionar. Tino Sehgal és present en el circuit artístic, però no permet que els seus treballs es comercialitzin de manera tradicional. Prima l’experiència present per sobre de la memòria. Des de la coherència, redefineix les convencions del mercat per evitar caure en el mateix parany que els conceptuals. Xavier Le Roy presenta les seves coreografies en teatres i també en el circuit artístic. Dóna pes a la presència, l’experiència i la representació. Els registres documentals són això, documents per ser consultats, no comercialitzats. Les preguntes resten pendents: quin és el paper de la institució?, de l’espectador?, de l’obra/la peça/el treball?. Propostes com la de Le Roy i d´altres posen en joc tots aquests interrogants.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

02 abril 2012

Sobre el temps i l’experiència

26 febrer 2018

ARCO’18

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)