Són rumors… Benja Sachau a Soy Capitán

Com una respiració aliena rere l’orella, així se sent el títol de la segona exposició individual de Benja Sachau a la galeria Soy Capitán de Berlín. “There were rumors” conté i empeny el concepte de l’exposició: i és que els rumors, aquesta troupe de veritats possibles, tenen lloc per la majoria de nosaltres en el menyspreat rang de les xafarderies entre veïns, o succedanis, però podrien ser també, i per què no, llar per a una justa semi-certesa, una possible realitat, molt més factible, de fet, que qualsevol veritat absoluta. Sachau toca temes recurrents: què és la veritat (o per què considerem que alguna cosa ho és); què és ciència; què és mite; on comença la ficció; on acaba allò real… Com n’és d’estable la veritat en/d’ allò que coneixem?

Al documental “Els cinc de Central Park” s’explica com a finals dels 80 es va enjudiciar erròniament a cinc menors novaiorquesos -negres i llatins-, acusats de violar una corredora a Central Park -blanca. Forçats per la policia a declarar-se culpables en el dia de la seva detenció, ni les proves d’ADN -que no coincidien-, ni les declaracions, que no concordaven, ni la seva reiterada declaració d’innocència, després d’aquesta primera confessió coaccionada, van ser suficients contra uns mitjans de comunicació – i una opinió pública – assedegada de culpables. Després de set anys complint una condemna injusta en plena adolescència – joventut, la confessió del veritable violador, també empresonat per altres delictes, va exculpar finalment als joves. Per què se’ls havia condemnat amb tants errors? Com havien pogut no veure la veritat anys enrere?

There were Rumours aconsegueix transmetre gairebé sense jutjar-la aquesta tossuderia del gènere humà, l’empremta de la mentida presa per veritat, el triomfal lloc de l’error en especulacions que donem per bones, i que poden, per fi, determinar els codis que aprovem, allò que jutgem com a cert.

Schlüssel (M16) i There Were Rumors, la peça que dóna títol a l’exposició, tenen la mateixa aparença a primera vista, però són diferents. Una reprodueix un text científic, l’altra, un fragment de la Bíblia, i no qualsevol: Mateu 24, 1-7, en el què Jesús adverteix sobre falsos profetes. Tho Whom it May Concern és un collage-arxiu creat a partir de la ingent correspondència generada després del pas del Hale Bopp i el seu rastre en teories apocalíptiques i conspiranoiques. Companion evoca de nou aquesta geometria mil·limètrica i simbòlica que habita en totes les peces del lloc. Una doble estrella gravada (perforada) en rajoles grafilades a mà pel propi Sachau, i en què la petjada de l’obsessió esdevé encara més palpable que a la resta de peces.

Les acompanyen tres hula-hoops de fusta units -cosits- per cintes de niló multicolors traçades a mà i al mil·límetre, Die Grosse Konjuntion (la gran conjunció) i també en flotació, i regnant alhora en l’espai acústic, un trompeta pregonera. És Beltone 222, i la que sentim, la veu de Jim Jones, el líder espiritual del major suïcidi col·lectiu de la història (900 persones d’una tirada), esdevingut fa just 35 anys. Només que en aquest cas, l’oratòria es manipula perquè només reciti noms propis, portant el discurs a l’absurd.

Com absurda em resulta durant una estona tota veritat coneguda, dogma de fe, creença o “ciència-certa” a la qual m’hagi pogut amarrar, gaudint al màxim d’aquesta suspensió que genera el dubte. Benja Sachau recorre l’efectiu camí del provocar contradicció interna. No obstant això, el magnetisme d’aquesta petita exhibició no es deu només a les peces que conté, a la seva estructura o al consum plaent que provoca, que potser també. Es deu, en gran mesura a l’honestedat amb què presenta el seu treball. No aconsegueixo escapar-me de l’autoanàlisi, del sentir meu l’insistent caminet cap a la paranoia, que essent col·lectiva, -i pretèrita-, se’m fa pròpia i present.