close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

11 desembre 2013
safe_image-2.jpg
Speaking in tongues: Aernout Mik a la HKW

Daniela Hermosilla


Al març d’aquest any vaig assistir al congrés internacional Former West, a la Haus der Kulturen der Welt (HKW), a Berlín. Mentre aplaudíem la fi d’una ponència, d’un segon a un altre, una onada de bogeria es va desencadenar, trencant l’estat gairebé hipnòtic en què escoltàvem les conferències: més de la meitat del públic es va aixecar, vestits d’executius, i van començar a deambular per l’auditori parlant en veu alta, alguns cridant, altres rient; parlant en diferents idiomes simultàniament, caminant uns i asseguts d’altres. Va durar almenys vint minuts, era un murmuri permanent i que a estones escalava. N’hi havia prou amb que un d’ells comencés a parlar més fort per contagiar la resta i que seguissin aquesta mena de neurosi col·lectiva.

Tot el que va quedar després d’aquesta intensa experiència, va ser especulació: seran de Wall Street? o traductors, potser? Res estava clar, excepte aquest orgull secret d’haver estat part d’aquella bogeria massiva, encara que fos com voyeurs. Vuit mesos després vaig entendre-ho tot, i aquest “orgull” es va convertir en una certa vergonya. Era una performance d’Aernout Mik.

Des del 15 de novembre, novament al HKW, aquest cop en el marc del Congrés The Global Prayers, Aernout Mik presenta per primera vegada el seu treball “Speaking in Tongues”, per al qual va realitzar algunes experimentacions prèvies, com la performance en Former West. Es tracta d’una vídeo-instal·lació que obre certs interrogants sobre el funcionament i la vulnerabilitat de l’individu en les comunitats en les que participa. No només a les que l’artista presenta com a exemples, sinó també en el sistema des d’on desenvolupa aquesta observació: la institució artística contemporània i el seu rol crític en la societat.

L’exposició consta de tres parts: la primera consisteix en dotze projeccions de ritus religiosos massius, particularment celebracions de l’església pentecostal a Brasil i Nigèria (el llenguatge de pregària de la qual es diu justament “parlar en llengües” o Speaking in Tongues). Les segones projeccions registren a un altre grup de gent a l’auditori del HKW, vestits com executius i participant en el que sembla ser una dinàmica grupal d’alguna institució. El tercer és un sol vídeo, l’únic amb so, una mena de collage de diferents vídeos (extractes) de predicadors religiosos i conferències de màrqueting i negocis, estil coaching per a empleats de diferents empreses.

Mik qüestiona críticament l’espiritualitat en les societats contemporànies i la influència del sistema neoliberal globalitzat en què aquestes es desenvolupen. Mitjançant la senyalització de les cruïlles de teixits socials, en aquest cas, la comparació entre les dinàmiques religioses (Pentecostal) i corporatives, deixa en evidència l’”espectacle” d’allò espiritual o l’”espiritualitat de mercat” en què vivim. Queda clara, i és explícita, la crítica social que fa l’artista mitjançant les relacions establertes entre predicador-gerent-venedor i seguidor-empleat-consumidor, en un context sociològic actual i global.

Implícites, algunes preguntes: Per què l’artista realitza una primera investigació performativa d’aquest projecte durant un congrés internacional de pensament artístic contemporani en un edifici amb càrrega històrica i política, en una capital emblemàtica de la cultura occidental? És aplicable aquesta equació crítica al món de l’art contemporani? Per què arriba un grup d’executius a interrompre una concentració teòrica, justament en el moment en què estavem tots: institucions acadèmiques, grups de recerca, aplaudint i assentint amb el cap?

Em temo que vam ser l’objecte d’un estudi comparat: ens convertim en la metàfora d’un context fanàtic-religiós. I és que en el fons, el problema que queda latent no és només sobre la validesa de les congregacions religioses o sobre un qüestionament del model neoliberal, sinó particularment, sobre les nocions d’audiències i la manipulació massiva versus la participació crítica en les societats de què tots som part. I la societat artística contemporània, no se’n salva.

Daniela Hermosilla és artista i historiadora d’art, depenent del moment, més una que l’altra. Escriu, fa i investiga publicacions d’artista tant des de la seva tesi doctoral com en el seu treball amb el col·lectiu Greta Rusttt. Considera aquesta permanent mobilització entre teoria i pràctica artística imprescindible i indissociable per plantejar les seves postures crítiques de manera transversal.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)