Estat ÉS IGUAL A CULTURA?

La cultura és política, és un fet irrebatible. No pot ser vista fora del poder del discurs: la neutralitat no existeix, i quan es reivindica, només pot significar el ple compliment del poder o l’obediència silenciosa a aquest. Al mateix temps, la identitat cultural és altament contextual, diversa i fins i tot contradictòria. Però aquests contextos estan homogeneïtzats sota l’ègida de l’estat. A través del passaport, l’estat que ostenta sobirania sobre la ubicació del lloc de naixement es converteix en el marcador fonamental de la identitat pròpia en un acord aparentment tàcit arreu del món. Però tots sabem que els contextos en què emergeix la identitat són nombrosos, interseccionals i contradictoris. La percepció normalitzada de pertinença basada en el document de viatge donat per l’estat al subjecte del seu poder és un concepte relativament jove, originat aproximadament a finals del segle XIX i agreujat per les conseqüències polítiques de les seqüeles de la Primera Guerra Mundial.

La guerra tendeix generalment a reduir les coses a simplificacions agonistes: amic/enemic, vida/mort, els nostres/els seus. En la majoria dels casos, es tracta d’una qüestió de supervivència —no hi ha temps per subtileses. Les categories esdevenen rígides, i tot el que és híbrid es converteix en sospitós i potencialment perillós.

Després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939, Max Ernst, de nacionalitat alemanya, es va trobar internat com a “estranger indesitjable” al Camp des Milles, prop d’Aix-en-Provence, a França. Amb la intervenció de Paul Éluard, Varian Fry i altres partidaris, Ernst va ser alliberat unes setmanes més tard. Tanmateix, durant l’ocupació alemanya de França, va ser capturat de nou per la Gestapo, aquesta vegada com a simpatitzant indesitjable de l’enemic. Afortunat de comptar amb l’ajuda de Peggy Guggenheim, Ernst va escapar i va buscar refugi als Estats Units.

La història de Walter Benjamin manca d’un final feliç. Després de travessar la frontera francoespanyola el 25 de setembre de 1940, fugint de l’avanç dels nazis, que l’haurien enviat al camp de concentració per ser exterminat, va ser arrestat per les autoritats espanyoles per ser deportat de tornada a la França ocupada pels nazis malgrat tenir documents de viatge vàlids als Estats Units. Sentint-se atrapat en el racó mortal, el filòsof es va llevar la vida empassant-se una sobredosi de pastilles de morfina. Els altres del seu grup de viatge, potser perquè el suïcidi de Benjamin va commocionar a la policia espanyola, se’ls va permetre el pas a Portugal per continuar viatjant i finalment van escapar als Estats Units.

El 19 de febrer de 1942, el president nord-americà Franklin D. Roosevelt va signar l’Ordre Executiva 9066, ordenant que tots els japonesos americans fossin traslladats als camps d’internament controlats pel govern per por de la seva “deslleialtat” en cas de la invasió terrestre japonesa dels Estats Units. Milers de famílies van rebre un avís d’una setmana per abandonar les seves llars només amb les possessions que podien portar a mà. Dècades més tard, el govern nord-americà es disculparia per la seva resposta a l’atac de l’Imperi Japonès a Pearl Harbor i pagaria una compensació a les víctimes supervivents de la política.

Aquestes històries són nombroses i la seva geografia és global. La història demostra que una reacció emocional als perills imminents d’una entitat abstracta, com un altre estat nació, provoca la recerca d’un culpable figuratiu. De fet, cap de les entitats polítiques pot pretendre encapsular la totalitat de la cultura a partir de la pluralitat real dins de qualsevol societat. Arrodonir la cultura en declaracions monolítiques i generalitzadores comporta el risc d’una sobre simplificació violenta. A The Order of Things, Michel Foucault va suggerir la categorització del món per epistemes, els sistemes legítims de coneixement sobre la veritat i el discurs de la societat en un període determinat. Va definir l’era moderna com el tema del llibre, però jo diria que la pedra angular de la percepció del discurs des del segle XIX havia estat definida pels esdeveniments de l’octubre de 1648 a les ciutats de Westfàlia d’Osnabrück  i Munster. La Pau de Westfàlia va posar la pedra fonamental de la categoria definitòria de la cultura, un estat nació. Des d’aleshores, la idea de “cultura nacional” ha passat gradualment als peus de les sobiranies imperials i reials. El geni estava fora de l’ampolla, materialitzant les fronteres imaginàries i creant la idea d’un subjecte “normal”, definit per característiques categòriques específiques, des del tipus de llengua i dialecte parlats fins al color de la pell.

Des de l’inici de la invasió a gran escala d’Ucraïna el febrer de 2022, les autoritats russes han intensificat l’apropiació i armamentització del patrimoni cultural de manera xovinista. Per exemple, la figura d’Alexander Pushkin, un poeta i escriptor multiracial rus, l’obra del qual es considera instrumental per donar forma a la llengua literària russa moderna, s’utilitza en les pancartes i murals que cobreixen les noves construccions de Mariúpol ocupada. Allí, les forces invasores russes van destruir o van danyar més del 90% dels edificis, van assassinar a milers i van desplaçar a centenars de milers de persones. En aquest context, l’estat rus presenta Pushkin com un far de l'”alta cultura” de l’imperi, la “puresa” del qual està destinada a purgar la cultura separatista “secundària” ucraïnesa als territoris ocupats. A canvi, els defensors ucraïnesos sovint es refereixen a les tropes de l’exèrcit rus com a “pushkinistes”.

La semàntica de les paraules, fins i tot els noms de figures històriques, és un paràmetre dinàmic. La transformació del context polític i del discurs cultural pot capgirar el significat de les paraules i els símbols. L’esvàstica, que ha estat un símbol que representa l’espiritualitat i la divinitat en les antigues cultures euro asiàtica, americana i africana durant mil·lennis, es va convertir en la marca internacionalment reconeguda del feixisme nazi després del seu desplegament en la simbologia del partit al segle XX. Ara Pushkin, Tolstoi i Dostoievski, el ballet i fins i tot els llegats d’avantguarda són arrossegats per l’estat rus a la lletja fossa de justificació de la guerra contemporània. Juntament amb això, els professionals de la cultura que avui s’oposen a l’Estat continuen enfrontant-se a la “doble cancel·lació”, igual que Max Ernst fa més de vuitanta anys.

Diuen que no es pot triar on s’ha nascut, però es pot decidir on anar a partir d’aquí. És important recordar que l’estat, com a constructe mental, no s’ha de materialitzar en l’imaginari. Malgrat el que la propaganda i els líders polítics vulguin fer creure als seus súbdits, els estats no són més que formes transitòries d’abstracció burocràtica, un conjunt de símbols en forma de simulació. Fins que els nostres sistemes educatius i la nostra cultura popular no deixessin de contribuir de manera activa i passiva a la “materialització” i a la romantització d’entitats polítiques imaginàries, tot allò “nacional” continuarà sent una bomba de pessigolles preparada per a explotar en un moment de necessitat política. En l’article publicat el 15 de febrer de 2024 The Growing Peril of National Conservatism, l’equip editorial de The Economist escriu: “En lloc de cedir el poder dels mites i símbols nacionals als oportunistes polítics, els liberals necessiten superar la seva vergonya pel patriotisme, l’amor natural del propi país.” No estaria d’acord, ja que la formulació i l’ús inquietant de la frase “amor natural” és una mica alarmant, principalment com apareix en una publicació com aquesta en el nostre temps.

Podem reclamar la cultura que l’Estat percep com a pròpia? Algú pot reclamar la sobirania sobre la cultura? Quina és la distància entre la responsabilitat personal i col·lectiva per les accions de l’Estat i com crea el context cultural les condicions en què aquestes accions es fan possibles?

¿Estat igual a cultura? En aquest article d’opinió que contextualitza la situació actual en perspectiva comparada, s’han presentat una sèrie de converses amb artistes i educadors d’art, la directora d’una institució i una galerista que es troben en el context d’una desorientació adormidora i que diluciden els camins a seguir.

[Foto de portada: Ed Ram/The Guardian, https://www.theguardian.com/world/2023/may/05/monuments-to-russia-national-poet-pushkin-under-threat-in-ukraine]