Pujar escales mecàniques, baixar escales de cargol

És agost a Barcelona i la calor extrema trastoca tots els sentits. Des de la biblioteca Vapor Vell, a Sants, agraeixo l’aire condicionat d’aquest espai que és públic. Soc davant d’una finestra que em situa en línia recta amb el Parc d’Atraccions del Tibidabo, erigit a la serra de Collserola, en el que es considera el punt més alt de la ciutat. A la meva esquena queda Montjuïc, un altre dels turons de Barcelona, també convertit en un conjunt de parcs i jardins, on en un altre temps hi va haver un parc d’atraccions el nom del qual també coincidia amb el de la muntanya que l’acollia.

Soc a l’espai-entre aquests dos punts de la ciutat: llocs que un dia van ser, o que encara són, organitzats per estructures i màquines en moviment i cossos en estats alterats d’orientació.

En els darrers mesos, m’he dedicat a investigar precisament aquest lloc: l’espai-entre. Allà on els plans es troben i poden produir plecs, doblecs, intervals, buits. Allò que sorgeix en aquest espai intermedi, l’artista brasilera Lygia Clark ho va anomenar Linha Orgânica, una estructura que es comporta com una membrana; una línia que no separa, sinó que articula.

Aquest projecte de recerca, que es desenvolupa amb el suport de la beca Juncal Ballestín de l’Artium Museoa, busca analitzar com Susana Solano, Ángeles Marco i la mateixa Lygia Clark aborden estats transicionals en les seves pràctiques escultòriques, mobilitzant nocions com la inestabilitat, el contagi, el vertigen i la deformació.

Lygia Clark, Caminhando, 1963

També busca comprendre de quina manera els materials presents en els seus treballs, com el ferro, el cautxú i el metall, poden llegir-se en relació amb els contextos històrics i polítics de transicions democràtiques i antidemocràtiques que van viure tant a Espanya com al Brasil.

La Linha Orgânica de Clark em serveix com a eina per desenvolupar aquesta recerca. És com una llanterna que em permet arribar més lluny en la foscor, o potser un guant que em protegeix de les superfícies punxegudes i de les toxines urticants, però que, gràcies a la mal·leabilitat del material amb què està fabricat, encara conserva el tacte.

Susana Solano, La linterna I, 2002-2003. Col·lecció: Parque del Prado. Ajuntament de Vitòria-Gasteiz

És una estructura elàstica que pren forma i després es deforma, que subverteix la lògica geomètrica i adopta la topològica, on la frontera entre el dins i el fora, el jo i l’altre, es torna fluida.

La Linha Orgânica també em permet invertir el sentit habitual de la historiografia de l’art, desplaçant la mirada d’una trajectòria que tradicionalment parteix d’Europa cap a l’Amèrica Llatina. Jo vaig i vinc, llegint Solano i Marco a partir de Clark^[1]Aquesta recerca es duu a terme en companyia de les idees presentades per Irene V. Small al seu llibre The Organic Line: Toward a Topology of Modernism (Zone Books, 2024)..

Aquest anar i venir forma part d’una metodologia que he activat dins de la meva pràctica i que està relacionada amb un treball de més de deu anys que he desenvolupat juntament amb Renan Araujo com a duo, en el qual repensem el format curatorial, la relació amb les artistes, amb els arxius i amb els contextos.

És un anar i venir que no es restringeix a l’eix horitzontal, ja que també es desplaça verticalment, variant en les altures de muntanyes verdes com Collserola i Montjuïc, o de muntanyes russes boomerang, fonaments subterranis de museus i fonts aquàtiques lluminoses.

És un anar i venir que es manifesta en aquest article a través de la intercalació de dos textos que de vegades s’apropen, de vegades s’allunyen. Que comuniquen i es comuniquen com en una conversa entretallada.

Lygia Clark, Escada, 1948

Retrocedeixo fins a finals dels anys quaranta, quan Lygia Clark inicia una sèrie de pintures al voltant de la imatge de l’escala, abans que aquesta perdi progressivament el seu caràcter figuratiu per convertir-se en un camp de relacions entre línies, plans i ritmes. «Escada», de 1948, presenta una escala de cargol que activa un moviment centrípet en l’experiència i helicoidal en la geometria: un descens en espiral. Es tracta d’una estructura formal que conté una lògica relacional i que, com va assenyalar Paulo Herkenhoff, «conforma la gènesi de les dualitats que preocuparan l’artista en el futur: Soc el dins i el fora ~ el dret i el revés». O, fins i tot, com la mateixa Lygia va observar el 1986: «Dins de l’escala ja s’hi notava el desplegament d’un Bicho. El Bicho ja és dins de l’escala, oi?».

Lygia Clark, Bicho — Caranguejo Duplo, 1961

Penso que la pràctica curatorial pot ser performativa quan els seus propis procediments de recerca, selecció i articulació produeixen formes de coneixement, generant no només espais, sinó també situacions. Quan opta per «presentar» en lloc de «representar» i incorpora dinàmiques que desborden l’espai expositiu, introdueix ambivalències i desdibuixa els límits entre el dins i el fora.

Les escales, així com els ascensors, els desnivells i les caigudes, em serveixen com a dispositius i esdeveniments per investigar els estats transicionals en les obres de Lygia Clark, Susana Solano i Ángeles Marco. Potser per això la meva atenció a les escales s’ha tornat més conscient des que em vaig mudar al barri de la Bordeta.

Escales que connecten el final de la rambla de Badal, al barri de la Bordeta, Barcelona. Foto: Julia Coelho

Visc a pocs metres de la rambla de Badal, un interval que m’agradaria pensar com un espai-entre Barcelona i l’Hospitalet. Un lloc la configuració del qual està marcada per infraestructures que se superposen: vies de circulació, túnels, línies ferroviàries i una rambla construïda sobre la coberta d’un corredor ferroviari.

Executat durant la dècada del 2000, el projecte urbanístic va cobrir una part de les vies, connectant l’entorn mitjançant rampes, ascensors i escales mecàniques, reduint la fractura produïda per la infraestructura ferroviària i retornant al barri un espai públic continu per a la convivència veïnal.

Penso també que ser curadora és habitar precisament l’espai-entre: entre artista, públic i institució, en les seves múltiples combinacions i direccions de sentit. Crec que el treball curatorial és, en gran mesura, un treball de mediació entre persones, objectes i llocs, i entenc aquesta mediació com necessàriament implicada en un context, vinculada a una història, a una comunitat i a un projecte polític que produeix maneres de sentir i rememorar col·lectivament. El treball curatorial és sempre un treball col·laboratiu.

També soc a pocs metres de la frontera entre la Bordeta i Sants, i per travessar-la per la rambla de Badal, per damunt de la línia de tren, pujo i baixo per dues escales mecàniques instal·lades a l’aire lliure. Romandre immòbil mentre el meu cos es desplaça envoltat d’edificis, finestres i arbres, sentir com les escales es redimensionen progressivament i com la meva perspectiva s’altera en una experiència ordinària i quotidiana és recordar una mica allò que busquem activar dins del camp artístic: alguna cosa que succeeix i que et transforma sense que te n’adonis, simplement perquè formes part de l’acció.

Em situo en una curadoria que es dona en la relació entre la recerca històrica, el treball d’arxiu i el pensament expositiu. Són maneres de transitar entre temps i espais que, guiades per les obres, em permeten desplaçar perspectives. És en aquest sentit que comprenc la seva performativitat, com una pràctica que es mou i que produeix coneixement en el mateix moviment.

I en aquest recorregut, m’interessa el desviament com a punt d’inflexió, perquè és aquí on podem tornar a situar-nos i preguntar-nos: com podem estranyar-nos davant d’un context que ja ens resulta familiar? Com podem tornar a mirar-lo per habitar-lo d’una altra manera? Reprenc el pensament topològic de Clark i penso el desviament tant en la seva dimensió formal com en la seva dimensió agencial, com allò que, en interrompre una trajectòria, obre possibilitats no lineals i no programades de relació i orientació.

Ángeles Marco, Elevador (Serie Salto al Vacío), 1991. “Tabula Rasa. 26 artistes a l’espai urbà de Bienne/Biel, Suiza”

El 1991, Ángeles Marco va exhibir «Elevador (de la sèrie Salto al Vacío)» a la façana d’un edifici a Biel, Suïssa. L’escultura d’acer reproduïa l’estructura d’un ascensor sense complir la funció utilitària pròpia de la màquina: pujar, baixar, transportar. Els papers s’inverteixen quan l’ascensor deixa de moure els cossos per ser mogut per ells. Desproveït de la seva finalitat, l’ascensor produeix una mena de soroll en el paisatge i estableix una ressonància amb l’arquitectura que l’envolta. Una escultura instal·lada entre l’espai privat de l’edifici i l’espai públic del carrer, activada per una relació que només pot produir-se en la distància.

És important esmentar que habitar l’espai-entre també es relaciona amb una condició de la migració: estar entre el Brasil i Espanya, ser-hi i no ser-hi, oscil·lar entre diferents formes de pertinença. Aquesta condició ens recorda que la línia és un dels dispositius fonamentals de la colonialitat si considerem que és ella la que demarca territoris, produeix exclusions, estableix fronteres i organitza el món mitjançant delimitacions i binarismes. La frontera entre dos estats nació és una pràctica territorial que estableix una discontinuïtat espacial en un espai geogràfic que, altrament, seria continu.

Susana Solano, Himne, mite i paradís, 2019-2021. Plaça de Ca l’Aranyo, Barcelona. Col·lecció: Ajuntament de Barcelona

A l’obra de Marco, el vertigen no es redueix a la sensació física de la caiguda, sinó que adquireix una dimensió existencial i política. El cos es relaciona amb la materialitat industrial i amb les ideologies inscrites en les formes i en els dispositius que organitzen l’espai. A «Elevador», l’artista fa referència al suïcidi i planteja que els monuments als centres urbans també haurien de respondre a les qüestions contemporànies de l’esgotament. La mort apareix així com una altra forma de trànsit.

Es tracta de crear situacions potencials a través d’escultures que remeten a objectes reals, generant una discontinuïtat entre la seva forma i la seva funció i provocant allò que el desviament de la trajectòria habitual ja havia anunciat: tornar-ho a mirar per habitar-ho d’una altra manera.

L’espai-entre que Linha Orgânica Lygia Clark va anomenar Linha Orgânica és entès per l’artista com un espai viu, que està en acció. La seva condició de disjunció és precisament el que li permet mantenir-se inestable, obert a la transformació i a la relació. Potser és justament en aquesta condició on la curadoria troba la seva potència, en allò que succeeix en l’interval i que produeix desplaçaments, aproximacions i desviaments. Una pràctica col·laborativa i performativa que, en moure’s entre cossos, obres, arxius, llocs i temporalitats, funciona com una membrana. És aquí, precisament quan una línia deixa de separar i comença a articular, on poden sorgir altres formes de relació.