close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 gener 2014
Clàudia Pagès durante
Temps d’oci – temps de treball. Networking i festa a L’Estruch

Glòria Guso


Camilo José Cela descriu en el seu ‘Cafè d’artistes’ situacions a les que totes les persones del sector de la creativitat estan més que acostumades. Editor i escriptor comentant novel·les, donant-se consells; pintors parlant sobre art, però també observant a la gent del cafè, bevent o simplement passant l’estona. La fina línia que separa el temps d’oci del temps de treball o, el que és el mateix, la vida del freelancer, per al qual tot el temps és temps útil. Cada ocasió social és una ocasió de conèixer a algú interessant del sector, de fer un contacte diríem, un projecte en potència o una futura oportunitat d’alguna cosa.

Carlo Padial criticava fa poc en un article aquesta confusió entre l’esbarjo i el treball en els esdeveniments culturals de Barcelona i Madrid, recopilant en to sarcàstic una sèrie de símptomes perceptibles a simple vista que es donen entre les persones del sector creatiu que assisteixen a aquest tipus d’esdeveniments, i que van des de l’ànsia pel contacte visual amb els presents fins a tipologies de conversa entre artistes, tot amanit amb la soltesa que dóna la cervesa gratuïta habitual. Sheila Heti també descriu a Com hauria de ser una persona? una visita a una fira d’art en què ella i la seva amiga es troben amb una galerista “lletja i grassa” que els cau malament però a qui saluden perquè té una galeria i una d’elles dues pinta quadres.

Del que estem parlant aquí és de networking, és a dir, treball en xarxa, per al qual són necessaris els contactes dins i fora del sector. Per al sector creatiu, les inauguracions, festes de presentació i similars són lloc i moment per a l’establiment i cura d’aquestes relacions i això, encara que sigui fàcil caure en les bromes del tipus de “por el interés te quiero, Andrés” a les quals fan referència Padial i Heti, dóna lloc al que Clàudia Pagès Rabal defineix en el seu últim treball, presentat a L’Estruch de Sabadell el passat 5 de desembre, com “moments d’intensitat” que poden eventualment desembocar en un veritable networking molt més positiu.

Networking monologue (or the song I wrote trying to find you) és una concatenació de contrastos, una successió de contraposicions de conceptes en què es relacionen idees aparentment contradictòries, totes elles relacionades amb la tensió entre temps d’oci i temps de treball present en tot esdeveniment social. Com el títol indica, la performance està basada en dos discursos solistes, el primer en format de monòleg o més aviat de conferència tipus Ted Talk i el segon és un concert de música electrònica à la John Maus. De la retòrica de l’èxit pròpia de les Ted Talks, amb un estil sempre directe i finalista que no deixa espai ni al dubte ni a la rèplica, Clàudia Pagès Rabal passava a una performance musical amb un llenguatge corporal igualment clar i afirmatiu però molt menys calculat.

De què parlem quan parlem de capital social? Precisament d’un tipus de relació interpersonal en què es confon allò professional amb allò personal i d’un camp en el qual hi ha una gran tensió entre allò individual i allò col·laboratiu. Clàudia Pagès descriu situacions en què tot el que passa té un alt component de potencialitat: saltar d’un possible contacte a un altre com es passa d’un tema a un altre en un monòleg o d’una cançó a una altra en un concert, d’uns moviments calculats a un ball més o menys espontani.

Al final, el que s’està exposant aquí és una idea pròpia de l’economia nietzscheana, la del networking, que no només és aplicable al camp de la creativitat sinó a tots els àmbits de la vida a la societat postfordista. Clàudia Pagès contraposa una conferència i un concert i el mateix fa Diedrich Diederichsen en un article de 2010[[Diedrich Diederichsen: “People of Intensity, People of Power: The Nietzschean Economy”, e-flux Journal #19, 10/2010: http://www.e-flux.com/journal/people-of-intensity-people-of-power-the-nietzsche-economy/]] confrontant música clàssica amb free jazz: el treball en xarxa se sustenta sobre contrastos que produeixen moments d’intensitat, tal com exposa “moments of Intensity”, la última cançó que va sonar l’altre dia a L’Estruch.

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)