Tobias Zielony: el nou Larry Clark

Tobias Zielony (1973, Wuppertal) s’ha guanyat una posició digna al món de l’art a força de fotografiar durant més d’una dècada a joves marginals que localitza a les perifèries urbanes dels ‘Estats del Benestar’ occidentals. Marsella, Nàpols, Winnipeg, Manitoba. Deixeble de Timm Rautert, és el nen mimat de la crítica i públic, que pel que sembla han quedat fascinats amb el seu estil documental.

L’obra de Zielony segueix l’estela desenvolupada per Larry Clark als 70 -o Nan Goldin als 80-, amb la particularitat que ell no pertany als grups que fotografia. El seu mètode rau en el contacte personal amb aquest peculiar tipus de joventut globalitzada, en l’escena de la qual s’introdueix durant mesos. La seva tècnica sembla imperfecta i remet a una mirada amateur. El seu respectuós enfoc personal i íntim, que gravita entre la distància i la proximitat, propicia un context narratiu sense assenyalar víctimes.

Més que documentar el comportament i estil de vida, li interessa observar com es desenvolupa aquest jovent a l’espai públic. No sol planificar els seus temes, de vegades en té prou amb un impuls. El seu mètode aplica l’observació participativa pròpia de la sociologia i l’estudi etnològic de les accions i comportaments d’un individu o grup. El seu treball aporta context socio-geogràfic: la veritable realitat on viuen.

La Berlinische Galerie presenta fins al 30 de setembre el seu últim projecte “Jenny Jenny” (2011-2013) amb dos projeccions i 18 fotos de la seva coneguda sèrie “Trona” (2008), ciutat industrial empobrida propera a Los Angeles. Per a aquesta sèrie de 40 fotos, Zielony va fotografiar sis joves prostitutes ocasionals als voltants de Kurfürstenstrasse o a les seves habitacions. Imatges que mostren curiositat, i no prejudici. Fotos que d’alguna manera ressusciten l’anti-mite Christiane F.

Zielony observa les circumstàncies individuals i personals d’aquestes dones a través d’enquadraments mitjans, primers plans, detalls i fragments que usa en retrats, paisatges urbans o interiors. L’escassa llum artificial que troba en els seus escenaris (fanals carrer, pantalles enceses) li permet obtenir una qualitat de colors, ombres i contrastos marcats que no obtindria en format digital.

El fotògraf els dóna l’oportunitat de representar davant el món en el seu propi escenari, amb les seves poses espontànies, com a elles els agradaria veure o ser vistes. Així contribueix a aquesta auto-projecció dels protagonistes de les seves fotografies, on l’objectivitat i l’autenticitat del subjecte queden en entredit. Segons les seves pròpies paraules, la revelació de la veritable essència d’una persona o un moment és un mite: ningú queda lliure de l’escenificació, aspecte decisiu en el seu treball que connecta amb la nova estratègia de l’estil documental -predominant en la fotografia artística actual- que difereix del seu desenvolupat en els setanta.

Aquella vessant -associada a causes socials i polítiques, encunyada pel seu precursor Walker Evans el 1971- es va vincular al fotoperiodisme fins que va caure en desgràcia quan va començar a qüestionar la seva objectivitat. No obstant això, el gènere va ressuscitar en els vuitanta per experimentar un boom en el nou mil·lenni, sobretot en els museus, més que en els mitjans.

L’estil documental vigent en fotografia reflecteix una realitat fragmentada que difumina les fronteres entre la veritat i la ficció. Recorre a una nova estratègia que introdueix certs elements (postura, llum artificial, escenificació, atmosfera) fins a assolir aquest grau de realitat ficcionada que s’atribueix a una nova generació de fotògrafs marcada per la cultura pop i mediàtica, l’univers visual dels vuitanta i noranta de vídeos musicals, revistes i Internet, a la qual Zielony pertany.

Aquest ros desmanegat de metre noranta, pell rosada i cos de bossa d’aigua és una de les figures més representatives de la fotografia alemanya contemporània. Vesteix una samarreta vella i fosca i bossa de roba penjada a l’espatlla. Estil Berlín, on resideix i treballa. El seu currículum està quallat de beques, premis i ‘solo exhibitions’ pràcticament des que va finalitzar la seva formació l’any 2006, o fins i tot d’abans.