Una veu que sigui totes les veus, un text que sigui tots els textos*

Les polítiques d’austeritat en la despesa pública que es van introduir en 2010 van afectar els recursos disponibles en el Sistema Nacional de Salut (NHS). Les mesures d’austeritat van donar com a resultat reduccions salarials del 5% per al personal del NHS, juntament amb acomiadaments i una congelació de la contractació de personal. Durant 2012 i 2013, el nombre d’empleats i els salaris es van reduir encara més i es van augmentar les hores de treball del personal existent. En 2017, el nombre de llits d’hospital a Espanya era de 297 llits per cada 100.000 habitants. La mitjana de la Unió Europea és de 340 llits per cada 100.000 habitants.

Des de 2012, a més, Espanya va introduir el Reial decret llei 16/2012, que va canviar la base dels drets, vinculant aquests amb la situació laboral de la persona, eliminant així la “sanitat universal” i afectant directament milers de persones migrants i en situació d’exclusió social. Des de llavors, la introducció de copagaments i les retallades proporcionades als serveis de salut han augmentat les desigualtats en la cura de la salut de totes les persones. Des de 2019, el 69% dels hospitals catalans són de titularitat privada, així com el 56% dels llits hospitalaris.

El primer pacient a Espanya amb coronavirus es va conèixer el 31 de gener de 2020. A hores d’ara, freguem ja els més de 249.000 casos en menys de 5 mesos.

A més població, menys llits; a més privatització, més privilegiades es tornen aquests llits. I davant aquesta lògica, qualsevol virus que compleixi els vectors de contagi, morbiditat i mortalitat pot tornar a desbordar i col·lapsar la sanitat pública i, per això, negar a una gran part de la societat el seu dret a ser cuidada en condicions fonamentals. En aquest cas, com moltes vegades abans, serien les reaccions col·lectives de resiliència basades en el suport mutu i la cura el que tornaria a tornar-se imprescindible per a la sostenibilitat de la vida, entesa aquesta, com a plural, mutable i diversa.

Podem començar per on poques vegades es comença: dient que el treball de les cures ha reforçat històricament la subordinació social dels agents que participen en ell per qüestions de gènere, raça, orientació sexual, ètnia, classe social, educació, discapacitats físiques i/o mentals, religió… També dient que si alguna cosa va posar de manifest el confinament més estricte, ha estat el domèstic com a forma ‘naturalitzada’, la domesticació de les cures, i el privat com l’espai des del qual es gestiona la vida obeint (en la majoria dels casos) a la ideologia i estructura de la família nuclear. A més, hem estat testimonis d’una relació entre l’estratègia militar i la cura que fàcilment pot tendir a potenciar formes relacionals que advoquen, no per l’emancipació i la cura en comú, si no pel poder sobirà i la implantació privada. Una relació que estaria lligada a un sentit de protecció particular que, en lloc de prendre les necessitats de l’altra persona com a punt de partida, suposa que qui protegeix sap millor el que la persona^[1] cuidada necesita.

Com diu Mark Fisher, en l’esfera pública una de les principals institucions que defensa la cura des d’una retòrica de protecció és precisament la militar, i bé hem vist que el militar ha estat i continua estant molt present en la gestió de la crisi del Covid-19. Ens remetem aquí a Joan Tronto -una de les màximes exponents de l’ètica de les cures-, qui troba la relació del compte amb la protecció tan problemàtica, que l’exclou de qualsevol mena de categoria de cura.

Durant el “confinament” els mitjans de comunicació i les xarxes socials reprodueixen incansablement la idea de “heroïcitat” del personal sanitari, al·ludint a una idea romàntica de vocació que és aliena a les condicions precàries, els contractes temporals i a la vulnerabilitat física i emocional a la qual s’exposen. Totes assistim al teatre aplaudint puntualment a les vuit de cada tarda.

Un altre “hit” del relat mainstream són les històries de veïns i veïnes que s’ajuden “mantenint la distància social”, que es canten des dels balcons o que s’entretenen mirant a figures claus de l’estat d’alarma: policies i bombers, que es dediquen a recollir aliments i a cantar “per molts anys” a nens i nenes blanques. Els “Menas”[2] no compleixen anys. Tampoc es parla molt de les xarxes informals^[3] que s’organitzen per a recol·lectar i distribuir recursos essencials per als qui no apareixen en els mitjans perquè no són visibles per al sistema.

La criminalització durant l’estat d’alarma dels desplaçaments per a l’aprovisionament d’aliments, entre altres formes de cura, a persones vulnerables, dependents però sobretot a subjectes no-normatius posa de manifest l’interès per part de les institucions de govern de sotmetre a càstig altres maneres de sostenir la vida que no siguin les constituïdes des de la protecció militarista. En aquest sentit, hem de ser conscients que el camí cap a altres formes de cura capaces de sostenir la diversitat de vides que habiten avui els nostres barris, ciutats, pobles o comunitats no és una tasca fàcil, homogeneïtzadora ni lliure de confrontació entre els agents implicades ni amb nosaltres mateixes. El que algunes poden veure com a símbols ineficaços, és no obstant això pres molt de debò per la policia o l’estat militar, que es mourà ràpida i vigorosament per a detenir-los.

Si com hem començat dient, la privatització de les estructures que sostenen la vida i la precarietat a la qual aquestes estan sotmeses han posat en el centre la urgència i la imprescindibilitat de les estructures de suport mutu per a poder fer front a la sostenibilitat de les nostres vides davant una pandèmia, és ara més urgent que mai continuar col·lectivitzant totes les experiències viscudes aquests mesos, així com aquelles que ens precedeixen. D’aquesta manera, podrem mapejar i detectar eines necessàries per a assegurar formes de cura sostenibles concordes a les formes de vida que decidim en comú. El nostre major repte és per consegüent el de poder crear un espai acurat, segur, transversal i interseccional en el qual des de la nostra diversitat de veus i cossos puguem continuar construint juntes, migrant coneixements i concebent formes de suport responsables i atentes a les diversitats que ens caracteritzen.

*Aquesta narració desgrana un text d’opinió a partir d’extractes de les nostres converses per Whatsapp entre els mesos de març i juny de 2020, en l’exercici d’entreteixir les diferents capes que travessen l’acte i els temps de l’escriptura amb l’encàrrec específic. En paraules de Sara Ahmed, la idea de “suar un text”, donant visibilitat a l’esforç (col·lectiu) i a les dimensions personals (que són també polítiques) del propi acte.

^[1] Entès com a subjecte model del capitalisme: cis-blanc-heteronormatiu.

[2] Acrònim de “menors estrangers no acompanyats”, utilizat habitualment per mitjans de comunicació, institucions i partits polítics entre altres, per a despersonalitzar primer i criminalitzar després, a aquells subjectes més vulnerables i que haurien d’estar amparats sota els “drets universals de la infància”.

^[3] Pensem aquí en exemples com la Red de Cuidados Antirracista https://redantirracistacuidados.wordpress.com/, però també en molts altres.