“Vergonya” i culpa a la Casa Encendida de Madrid

En un món com en el que vivim, en el que els nostres actes i imatges estan tan exposats tant als nostres coneguts com als que no ho són, l’assumpte de la vergonya apareix davant nostre com un concepte allunyat de les pràctiques que es donaven al segle passat. A això se li uneixen els diferents contextos culturals que el mateix terme té en funció de la societat en què es trobi: no és el mateix sentir vergonya per a un europeu que per a un japonès, posem per cas. Fins i tot entre els parlants de llengua hispana hi ha diferències, un mexicà no parlarà de vergonya sinó de pena.

Però, llavors, malgrat totes aquestes distàncies, què és el que té aquest sentiment aparentment comú a tots nosaltres? Sembla que transcendència, i així ho ha entès Ana Ara, comissària, que ens proposa a la Casa Encendida de Madrid la mostra «Vergüenza», un acostament a aquest tema des del punt de vista metafísic, en el sentit del que som atemporalment. El projecte es troba dins dels treballs guanyadors de la dotzena edició del certamen «Inéditos» -convocatòria que fomenta la inserció dels joves comissaris en els circuits professionals de l’art- i en ell Ara reuneix obres dels artistes Jérôme Bel, Andrea Büttner, Meiro Koizumi, Gregor Kuschmirz, Julika Rudelius i Manuel Saiz, a més de la projecció de la pel·lícula «La Cabina» d’Antonio Mercero.

Totes les obres se serveixen del cos, podríem dir del propi ésser, com a eix sobre el qual es desenvolupa el concepte de vergonya excepte en dues: «The Universal Denunciation of Human Privileges» (2012) de Manuel Saiz, i «The Shy Camera» (2007) de Gregor Kuschmirz. La primera planteja la indefinició dels Drets Universals Humans quan apareix en escena el nostre cos, mentre que la segona trasllada la vergonya al món de la tecnologia. Potser per això siguin les més interessants, perquè ens presenten una noció de vergonya, podríem dir, col·lectiva. Les dues ens parlen de la dimensió política d’aquest sentiment que, com la mateixa Ana Ara indica al catàleg de la mostra, ve donada per una perspectiva contemporània de la vergonya en situar-la en un context temporal. No obstant això, no és aquesta la intenció de la mostra, la qual pretén allunyar-se de la càrrega moralista, per tal d’establir una clara diferència entre vergonya i culpa, entre el que som i el que fem, tot i que en ocasions no es pugui definir de manera fàcil la línia de separació.