close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

23 octubre 2019
Abraçar la mar, l’últim eslabó de supervivència

Helena Moreno Mata

Què passa quan no passa res? Quins sentiments surten a flotació? Com afrontar la deriva, el buit, el no-res?

El mer fet de surar sovint ens recorda que som vulnerables davant la immensa mar que ens envolta. Una mar física però també social, present i alhora absent, finita i infinita. Una mar que cada dia ens recorda qui som i qui hauríem de ser. El simple gest d’escoltar-la és en si mateix un acte polític; significa que estem disposats a abandonar, per uns instants, el murmuri continu de les nostres vides. Però què passa quan aquesta mar no ens diu res? Quan el seu silenci és tan inquietant que ens turmenta i, sense voler, ens embulla de nou en els nostres dilemes, decisions i formes de supervivència?

Vengo cada día por si acaso transcorre sobre certs buits que són fruit del diàleg entre Marc Vives i la mar. Durant un cert període de temps, l’artista va adoptar l’hàbit d’anar cada dia a nedar davant del Club de Natació de Barcelona. Des d’allà podia contemplar un dels dos costats de la muntanya de Montjuïc. Observar-la es va acabar convertint en un ritual en el qual li murmurava i li cantava, com si d’alguna manera aquesta gran superfície pogués desxifrar tot allò que com a éssers humans ens preguntem. És així com la proposta del Marc fuig de la tan recorreguda aproximació al paisatge. Quan la majoria de propostes artístiques busquen forçosament aquest diàleg entre espectador i entorn natural, en la del Marc el diàleg és fruit d’un exercici d’escolta però sobretot de rebel·lió, causant una lluita constant entre totes dues parts. Dialogar amb la muntanya és alhora un acte de submissió i rebuig, d’escolta i protesta. Un gest que es pot observar en el vídeo en brut en el qual veiem a l’artista nedant i duent a terme aquest diàleg amb la muntanya. Una peça que situa l’espectador en la situació de l’artista, a vegades tenyida d’una certa agonia. Una agonia que perdura al llarg dels recorreguts guiats que l’artista organitza pel Club de Natació: aflora en la dificultat de fugir dels seus estrets passadissos, en la bombolla temporal que es crea en baixar al fons de les piscines.

 

Una certa opressió que es veu alliberada quan el Marc torna a cantar-li a la muntanya, aquesta vegada davant de tots nosaltres.

Tot això em fa pensar en la necessitat que tenim d’aferrar-nos a alguna cosa per a poder afrontar certes situacions. Ens abracem a això disposats a deixar-nos guiar pel que ens transmet, iniciant una espècie de viatge en el qual hi ha espai per al diàleg, la improvisació i la frustració. Sovint adoptem una determinada rutina com a forma de supervivència, però la rutina acaba recordant-nos que no som més que cossos vulnerables i fàcilment guiables; fins i tot quan tractem de fugir d’ella. Sens dubte vivim encarnats en els ritmes de la productivitat, però generar espais i temps d’escolta és en si mateix un acte de protesta i desencantament. I ho és més encara quan el nostre gest no té cap d’aquests propòsits.

Vengo cada día por si acaso s’emmarca en el programa Composicions del Barcelona Gallery Weekend 2019, comissariat per Juan Canela. Fotografies de Roberto Ruiz

 

 

Escritora i investigadora. Llicenciada en Comunicació i Indústries Cultuals per la Universitat de Barcelona, actualment està finalitzant el Màster en Estudis Avançats en Història de l'Art a la mateixa universitat i treballant en el projecte final: l'exploració entre espai públic, institució-museu i identitat a través de l'art relacional. Ha treballat al departament d'exposicions del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i actualment forma part del grup de comissariat On Mediation. Escriu sobre art a Exit Express i ha col·laborat a Tentaciones de El País i PlayGround Mag.

Publicacions

23 octubre 2019

Abraçar la mar, l’últim eslabó de supervivència

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)