close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

22 maig 2020
Atrevir-se a abraçar els cossos

pli-é collective (Eva Paià, Marina Ribot Pallicer, Angelica Tognetti)

En aquests moments s’ha tornat complicat pensar endavant, respirar per al futur [1] no obstant això estem segures que hi ha alguna cosa a la que no volem renunciar: els nostres cossos i tots els vincles que els fan possibles. Per això no deixem de preguntar-nos: després del confinament, com tornarem a tocar-nos, a compartir respiracions, olors i excitacions? Què significarà per al cos reprendre el ritme? Com volem recuperar-nos i què és el que anhelem recuperar?

Partint del desig de «assajar altres escenaris possibles» per a «cultivar la cultura davant la virtualització especulativa» que regeix la nostra actualitat, sentim la urgència de qüestionar-nos de quina manera tornarem a barrejar els nostres cossos. Enfront de la situació d’emergència que els ha absentat, creiem necessari pensar estratègies per a la re-corporització de la cultura, per a reflexionar sobre les institucions artístiques en relació amb aquelles que les habiten i, sobretot, per a estimular la curadoria com un lloc des del qual encarnar i interpel·lar subjectes i relats múltiples.

Intuïm que compartir espais es convertirà en un acte controlat i complex, o bé en un incident atzarós. Creiem que des de la curadoria i la mediació cultural haurem de buscar pràctiques que ens permetin recuperar els espais que ja transitàvem. Sentim la necessitat de materialitzar els rostres i les emocions que fins ara només han pogut comunicar-se des de la virtualitat, el desig d’encarnar l’elasticitat dels nostres cossos, traspassar la frontera de l’epidermis [2], reconciliar-nos amb els sentits oblidats. Des del distanciament del qual venim i continuarem reproduint com a mesura de prevenció, esbossem la des-escalada com un alliberament gradual del tacte [3], una emancipació del cos propi cap al cos altre, cap als objectes desconeguts i els escenaris col·lectius. En un futur estrany i durant un breu lapse de temps, pararem esment curiosa a l’acte de tornar a palpar. En aquest punt liminar entre un estat superat i un altre per venir, la performativitat dels gestos i els cossos centrarà directa o indirectament les nostres maneres de relació.

Els nous protocols tornaran complexa la interacció entre cossos. Des de les institucions ja s’està treballant en la implantació de normatives que s’aplicaran en diferents fases d’actuació. Algunes d’elles determinaran el nombre de cossos que podran circular en una sala o la direcció i el sentit que hauran de prendre. La limitació i el control dels moviments dificultarà els girs intuïtius, els canvis de ritme o el caminar a la deriva. De la mateixa forma, altres reglaments condicionaran el contacte entre cossos i objectes. De sobte, el «no tocar» adquirirà un doble significat, traspassarà la idea auràtica de l’objecte artístic, encara considerat massa valuós o delicat per a ser palpat amb les nostres mans, per a referir-se també a la prevenció del contagi entre cossos. Els objectes guarden la memòria dels organismes que els han fregat, intentar no tocar-los és també una manera d’allunyar-nos entre nosaltres, de quedar aïllades. Com suggereix Judith Butler, «el virus ens connecta a través dels seus objectes i superfícies, a través de la trobada pròxima amb estranys i coneguts, confonent i exposant els llaços materials que condicionen i impedeixen la possibilitat de la vida mateixa» [4].

El tacte s’ha convertit en un acte revolucionari, la proximitat en un problema. Enfront d’aquestes limitacions urgeix preguntar-nos com ens imaginem d’ara endavant les institucions artístiques? quines pràctiques volem rescatar? ens continua interessant transitar museus blancs, nets i desinfectats o podem imaginar un altre tipus de museu, més obert, més porós, ple de forats per on respirar?

Les institucions artístiques hauran de trobar en la seva obertura un nou equilibri acurat entre la seguretat pública i l’accés i interacció amb l’obra, formes sanes i flexibles de convergir i entrellaçar-se de nou. La curadoria, en aquest sentit, haurà de pensar-se com un exercici relacional, que cura i cuida, com una forma material que creua pràctiques artístiques i extra-artístiques. Transformar i canviar els dispositius culturals haurà de convertir-se en un procés que traspassi la capacitat institucional i abordi temes candents i vitals per a la comunitat que els envolta.

Ara més que mai les institucions artístiques hauran d’obrir-se i pensar-se com a espais de trobada per a ser habitats, replantejant les seves possibilitats i funcions com a espai d’acolliment. Malgrat les seves limitacions, hem de recordar que abans de la crisi s’havien convertit en espais limítrofs habitats per múltiples activitats que intentaven desbordar-se cap a fora. Davant la urgència, el caràcter acumulatiu que tradicionalment ha definit la idea de museu es torna encara més inoperant. Desafiar els models implicarà apel·lar a experiències intersubjectives, destinant espais de presència a tots aquells cossos que havien quedat absents. Per a convertir-se en un lloc cohabitat i construir relacions i compromisos amb els entorns, el museu haurà de voltejar la mirada a la comunitat.

Res tornarà a ser com abans o tal vegada se li semblarà massa. Haurem de buscar alternatives, imaginar altres maneres de viure, transitar cap a models més pausats i sostenibles. Necessitarem la calidesa dels cossos, les abraçades i les mirades; pensar i relacionar-nos des de llocs pròxims. Tindrem l’obligació de fer com si alguna cosa hagués passat.

Aquests dies hem vist institucions que han tancat els seus espais oblidant, una vegada més, la realitat del fora. Unes altres, no obstant això, sent molt conscients de la situació i sense deixar d’acompanyar-nos han preferit, pensar-se i donar-se el temps. Des del centre Huarte han optat per digerir l’ocorregut, mantenir-se en silenci, sentir-se i observar. A poc a poc comparteixen relectures de projectes que en el passat han habitat el centre i que permeten interpel·lar el present i «imaginar noves possibilitats per al temps que ve» [5]. També a La Caldera han deixat espais per a traçar i imaginar juntes les possibles «maneres de tornar al cos, pensar des del cos i amb el cos, les relacions amb el món i la trobada amb els altres» [6]. Des de l’Escocesa han activat diferents «grups de recerca per a portar a la pràctica formes imaginatives però segures de recuperar el cos en l’escena cultural», oferint «alternatives a la virtualització com a única resposta possible» a la crisi del contacte. Dins d’aquests grups també es rastregen ajudes i subvencions que protegeixin el col·lectiu de creadores més vulnerables; s’exploren i imaginen protocols i mesures que puguin servir com a eines als centres culturals per a tornar a realitzar activitats públiques de manera segura [7].

En plena digestió i intentant sedimentar l’ocorregut afloren infinits desitjos, pistes que ens animen a pensar cap endavant i ens acompanyen a l’hora d’imaginar altres curadories possibles. Les deixem aquí soltes per a permetre el trànsit i l’apropiació:

Tornar a aprendre a tocar, de manera acurada i atenta;

Redescobrir altres formes de tacte experimentant els guants com a segona epidermis;

Reconèixer com les coses se senten d’una altra manera;

Sortir al carrer per a ventilar el cos;

Explorar la performativitat que genera la distància;

Practicar la telepatia per a teixir altres vincles;

Atrevir-se a les abraçades transitant les esquerdes que existeixen entre el risc i la precaució.

[1] La conversa «Tocar palabras con guantes: cuerpo, encierro, relato» entre Ana Pol, Ana Longoni i Gloria G. Durán realitzada en col·laboració amb La Casa Encesa ressona en les nostres reflexions i ens acompanya. Disponible en https://www.youtube.com/watch?v=6ircucnafy8 

[2] «El sujeto del techno-patriarcado neoliberal que la Covid-19 fabrica no tiene piel, es intocable, no tiene manos. No intercambia bienes físicos, ni toca monedas, paga con tarjeta de crédito. No tiene labios, no tiene lengua. No habla en directo, deja un mensaje de voz. No se reúne ni se colectiviza. Es radicalmente individuo. No tiene rostro, tiene máscara.» en Preciado, Paul (2020): «Aprendiendo del virus», en El País. Disponible en https://elpais.com/elpais/2020/03/27/opinion/1585316952_026489.html

[3] Molina Aparicio, Fernando (2020): «Tocarnos» en La Voràgine. Disponible en https://lavoragine.net/coronavirus-tocarnos/ 

[4] Butler, Judith (2020): «Rastros humanos en las superfícies del mundo» en Contactos. Disponible en https://contactos.tome.press/rastros-humanos-en-las-superficies-del-mundo/?lang=es&fbclid=IwAR1HPY_rcK9BFLCg_2_3roR6HkhAj2XC9mIQb2ECeUE8VNBgQ4ZjsD8o-HY

[5] Centro Huarte (2020): «Digestión». Disponible en https://www.centrohuarte.es/digestion/ 

[6] La Caldera (2020): «Soñando un espacio para reencontrarnos». Disponible en http://lacaldera.info/pages/view/somiant-un-espai-per-retrobar-nos?lang=spa 

[7] La Escocesa (2020) «La Escocesa és mobilitza: un centre de recerca artística per a afrontar la crisi del covid-19». Disponible en www.laescocesa.org

 

(Imatge destacada: Eva Paià)

 

 

 

 

pli-é collective és un cos compartit entre Eva Paià, Marina Ribot Pallicer i Angelica Tognetti. Un espai-temps d’encontre des d’on conspirem i generem espais d’escolta i resistència; un organisme en què tensem i deformem els relats hegemònics a través de processos, assajos i errors. Un teixit on cultivem la curadoria com a forma de cura i acompanyament.

Publicacions

22 maig 2020

Atrevir-se a abraçar els cossos

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)