close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

15 maig 2020
Cultivar la cultura davant la virtualització especulativa

pli-é collective (Eva Paià, Marina Ribot Pallicer, Angelica Tognetti)

Des de la possibilitat de «assajar altres escenaris possibles» i des de la convicció que la tasca curatorial és abans de res una pràctica de cura indeslligable dels cossos, compartim algunes reflexions enfront de les reaccions immediates que han mostrat diferents institucions culturals en resposta al confinament i la impossibilitat de continuar realitzant activitats presencials obertes al públic. Creiem imprescindible posar-les sobre la taula perquè ajuden a qüestionar les limitacions i possibilitats de la curaduria i la mediació en l’àmbit de les arts visuals.

La primera reacció per part de les institucions ha estat la d’intentar traslladar els materials i continguts dels quals disposaven a plataformes en línia. Aquesta tendència, que tan present ha estat al llarg de les últimes setmanes en webs i xarxes socials de museus i galeries d’art, no és una cosa nova: fa anys que la virtualització s’utilitza com a eina per a conservar i emmagatzemar exhibicions físiques o col·leccions. És un recurs que normalment ja teníem al nostre abast i al qual nosaltres mateixes hem recorregut en moltes ocasions com a material d’arxiu. No obstant això, la resposta institucional majoritària davant el tancament temporal dels espais culturals i el distanciament físic ha convertit el material compartit en la xarxa en el mitjà principal de relació amb l’art i la cultura.

Les exposicions són pensades i comisariades en un espai físic i concret, considerant els recursos materials i espacials del museu. Quan les institucions intenten traslladar-les a una dimensió virtual, sense repensar els seus escenaris, acaben utilitzant un mateix codi de representació hegemònic. Aquest és un indici que els museus no han comprès el que realment significa el «museu sense parets» [1]. Estan usant mètodes de substitució, en comptes de nous tipus de mediació en la xarxa, adaptant sense crítica les nostres pràctiques analògiques a l’àmbit digital.

Les exposicions que s’intenten bolcar en el marc digital es converteixen en recorreguts lineals, es tradueixen en visites 360 º que no fan una altra cosa que plasmar en la virtualitat una experiència que anem arrossegant des del romanticisme: la d’una contemplació solitària i individual de les obres d’art en un museu, una experiència d’un cos ancorat en la mirada que es desplaça entre peces col·locades a una alçada «universalment» fixada però sense arribar mai a tocar-les. És una hiper-representació portada a l’extrem perquè redueix aquesta experiència a la mirada tècnica d’una càmera subjecta a un trípode col·locat en una posició determinada; perquè la situa en un únic sentit, el de la vista enfocada; perquè la desplaça a l’univers del cos estàtic assegut davant de marcs que restrenyen la mirada: el marc de la pantalla, el marc de l’objectiu, el marc de l’obra d’art; perquè la tradueix a una especulació intel·lectual on desapareixen una infinitat de percepcions corporals; perquè la dissocia del cos.

Trobem una dissociació semblant en les propostes que han tingut alguns centres en plantejar la creació de «residències virtuals». Les residències artístiques són espais fortament marcats per la presencialitat dels cossos, escenaris per habitar que impliquen la vivència d’un lloc i temps relacionals enriquits en compartir-se al costat d’altres companyes. Són espais principalment pensats per a mediar plàstica i creativament en relació amb el lloc d’acolliment. Davant la proposta de desenvolupar aquestes estades en format virtual es rebutja el cos, la matèria, els moviments i, fins i tot, les olors, negant la possibilitat d’un treball col·laboratiu i la vinculació real que permet generar comunitat, una comunitat necessària per a l’accés al teixit-art. La no-residència es projecta com un lloc especulatiu, una abstracció tutelada que no fa res més que parasitar l’estudi o l’habitatge actual en la qual ja es troba confinada l’artista. Una paradoxa de residir en un espai virtual no-habitable que pot suposar una despesa extra de temps i recursos.

Aquestes propostes de reemplaçament que ens traslladen d’un pla físic a un altre virtual, com també el fan les festes o concerts en línia, queden emparades per l’aparent horitzontalitat d’implicació, interacció i intercanvi que ens possibilita la xarxa. No obstant això, la problemàtica del relat de «caràcter horitzontal» es fa latent quan el digital es converteix en un mitjà substitutori. Un mitjà sense el qual no es té accés a la informació: és aquesta horitzontalitat real? en quins cossos estan pensant les institucions en el moment de compartir contingut?

L’accés a la informació de manera desigual evidència les diferències socials i les limitacions que pateixen els col·lectius més vulnerables. La quarantena i l’accés a les plataformes online visibilitza l’existència de la bretxa social: no tothom pot accedir a la cultura en línia de la mateixa manera i, més encara, no tothom pot accedir al teletreball o transformar la seva casa en un taller. D’aquesta manera, les opcions telemàtiques com un espai veritablement horitzontal es posen en qüestió: en primer lloc, per la interacció entre els cossos i, d’altra banda, per la disponibilitat no equitativa d’accés al contingut i informació en xarxa.

Potser si aquesta traducció a les plataformes digitals a molts els resulta tan simple és perquè els dispositius artístics encara necessiten acostar-se a elles de manera crítica i qüestionar la seva presumpta horitzontalitat i accessibilitat. Haurien de promoure, a més, pràctiques comunitàries obertes al frec i al desbordament on el cos i les seves vulnerabilitats s’emplacin en el centre de les seves reflexions.

En aquests moments creiem que la resposta per part de les institucions artístiques no pot i no ha de ser una virtualització generalitzada [2], sinó un intent d’explorar altres formes de contacte, de relacionar-se i d’acompanyar-se tenint en compte la situació actual. Des de la mediació i la curaduría és el moment de posar-nos a imaginar col·lectivament les maneres de cohabitar el món que ens estreny i ens dóna lloc; de recorporitzar els espais de trobada que havíem ocupat fins ara; d’aprendre noves rutines per a conviure i emmotllar-se al que està ocorrent lluny de l’aïllament; de cuidar-nos des de les distàncies i la rodalia per a anar més enllà d’una insostenible cultura de sofà.

[1] Alguns arriben a pensar que la idea del «museu sense parets», proposta per André Malraux, s’ha fet realitat a través d’internet. Nosaltres no compartim aquesta noció de museu i creiem que els murs de les institucions artístiques tan sols es podran esfondrar explorant altres maneres de relacionar-se que vagin més enllà de la virtualització i que permetin la participació activa d’un públic no estrictament vinculat a l’hermetisme de l’ecosistema artístic.

[2] Referent a això recomanem la lectura de «La necesidad de luchar contra un mundo ‘virtual’. Contra la doctrina del shock digital» Riechmann, Jorge; Almazán, Adrián y 300 firmas más (2020): en Contextos. Disponible desde: https://ctxt.es/es/20200501/Firmas/32143/riechmann-yayo-herrero-digitalizacion-coronavirus-teletrabajo-brecha-digital-covid-trazado-contactos.htm?fbclid=IwAR0LngKBTjzs87EWFJjoBniy0CpadVo4FEjPCs4ZmNIXqA8CPsYTwEhjssA#.Xq83elT1umI.facebook

(Imatge destacada: Fotografia de Beatriz Dubois)

pli-é collective és un cos compartit entre Eva Paià, Marina Ribot Pallicer i Angelica Tognetti. Un espai-temps d’encontre des d’on conspirem i generem espais d’escolta i resistència; un organisme en què tensem i deformem els relats hegemònics a través de processos, assajos i errors. Un teixit on cultivem la curadoria com a forma de cura i acompanyament.

Publicacions

15 maig 2020

Cultivar la cultura davant la virtualització especulativa

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)