“Voldria tenir dret a que les cicatrius no fossin un avís”.

Aquesta oració ressona en El hambre imposible (La fam impossible), de la companyia Teatro de los Invisibles, com una reivindicació i forma de resistència. Les cicatrius marquen inevitablement les nostres vides i, en ocasions, es converteixen en tatuatges involuntaris. Algunes les atenua el temps, però d’altres romanen adherides a la identitat de qui les porta.

Del llatí stigma, “marca feta a la pell amb un ferro candent” o “nota infamant”, i aquest del grec στίγμα (stigma), el terme remet a les idees d’una marca corporal i simbòlica que senyala. A El hambre imposible, les diferents accepcions de la paraula estigma recorren com fil conductor la peça, presentada recentment a l’Altre Festival Internacional d’Arts Escèniques i Salut Mental de Barcelona.

A l’escenari es barregen relats biogràfics travessats pel càncer, el VIH, els intents de suïcidi i les malalties minoritàries, que converteixen l’experiència personal en material escènic col·lectiu. La combinació d’autoficció i performance desplaça la peça cap a un dispositiu inestable, on l’espai sonor en directe no només acompanya l’escena, sinó que l’empeny i fins i tot la interromp.

Hi ha moments en què l’obra adquireix l’aparença d’una galeria d’art vivent. Escenes inspirades en La muerte de Marat,Dánae, El martirio de san Sebastián, La Coronación de la Virgen o Santa Águeda reactiven una iconografia travessada pel dolor, la vulnerabilitat i l’exposició del cos.

No obstant això, la imatge més representativa de l’obra és probablement La Extracción de la Piedra de la Locura, de El Bosco. Aquella idea es reinterpreta: la suposada necessitat d’extreure allò que es considera “anòmal” d’una persona per a corregir-la i tornar-la a una “normalitat” acceptable.

“És la gana impossible de voler ser normal. Des que naixem, volem encaixar, però la gana és impossible de saciar perquè mai s’arriba a la normalitat”, afirma Zaida Alonso, directora, dramaturga i intèrpret de la peça, que visibilitza la seva experiència amb el càncer.

Alonso considera que el càncer està normalitzat, ja que, a més, el pateixen cada cop més persones, però s’imposa la manera de viure’l. “Tothom té tips, la seva recepta màgica, i expressions com ‘lluita, sigues fort’. El que has de fer és viure, sobreviure, que ja és molt”, exposa Alonso.

L’obra no acaba en la part simbòlica de l’estigma i ho trasllada al terreny dels drets: “La societat t’obliga a ser rentable, a ser productiva, a consumir… Quan algú surt d’aquella roda se’l qüestiona”. En el cas de qui ha patit càncer, això es concreta en barreres reals: dificultats per a accedir a una hipoteca, al sistema financer o al mercat laboral. Amb tot en un marc legal que fixa cinc anys per a l’anomenat dret a l’oblit oncològic.

Tot i això, l’estigma no només regula drets o possibilitats materials: també regula relats. Què es pot explicar, com s’explica, des d’on i amb quina legitimitat. A El hambre imposible, les experiències personals deixen de pertànyer únicament a qui les viu per a convertir-se en una reflexió col·lectiva.

L’obra suposa una negociació sobre els límits de l’exposició. No només què s’explica, sinó també fins on es decideix que el que s’explica sigui llegible. La línia no és temàtica sinó ètica: fins on s’ha volgut exposar cada persona. En les primeres mostres, el 2024, el material apareixia deliberadament més críptic. Fernando, per exemple, no explicitava el seu diagnòstic de VIH. Aquella omissió no era un buit, sinó una decisió d’ambigüitat: hi havia espectadors que sortien de la peça sense haver identificat allò que, malgrat tot, estructurava part del relat.

“L’estigma es combat fent-lo visible. Posem sobre l’escenari realitats que normalment són tan incòmodes que ningú no en parla. És molt difícil ‘sortir de l’armari’ amb certs aspectes. Tenir la valentia de dir ‘em passa això’ i demanar no ser jutjat”, afirma Alonso.

Davant d’una cultura de consum ràpid i efímer, Alonso reivindica l’art com una eina de transformació social i apel·la a construir una societat més inclusiva, on la diferència no impliqui un patiment afegit. Al seu parer, quan l’obra es percep com a ficció, la seva recepció es torna més còmoda, com si la distància estètica permetés sostenir allò que, altrament, resultaria difícil de mirar. “No és una obra comercial ni fàcil, però és el que ens ha nascut explicar”, assenyala Alonso.

El hambre imposible ens deixa una pregunta que no sempre obté resposta: què ocorre quan la cicatriu deixa de ser una empremta de dolor i es converteix en la manera en què el món decideix mirar-nos.

(Totes les imatges: escenes de El hambre imposible de  Teatro de los Invisibles presentada recientement a L’Altre Festival Internacional de Artes Escénicas y Salud Mental de Barcelona. Fotos © Jessica Burgos).