Antonio Ballester Moreno

Spotlight

16 juliol 2026

Totes les formes de vida són la malla

Tiago de Abreu Pinto

És curiós com, encara que Benno von Archimboldi estigués des del seu naixement tan connectat amb la natura que semblava assemblar-se a una alga, no li agradessin la terra ni els boscos, ni tampoc el mar, o més aviat la seva superfície, on s’aixequen “les onades eriçades pel vent”. L’atreia una mena de negativitat del paisatge. “El que li agradava era el fons del mar, aquella altra terra, plena de planes que no eren planes i valls que no eren valls i precipicis que no eren precipicis”. Per la singularitat que semblava aquell nen, va trobar una manera de contemplar aquest món: obria els ulls sota l’aigua, arriscant-se a deixar-los envermellits i a rebre les reprimendes de la seva mare, que temia que la gent pensés que es passava el dia plorant. Archimboldi, de manera molt natural, al meu parer, s’assembla a aquell tercer ocell afegit a la història de Plini el Vell sobre la competència entre els pintors grecs Zeuxis i Parrasio per determinar qui havia creat l’obra més realista. Mentre que, en la versió original, Zeuxis aconsegueix enganyar els ocells, que baixen per intentar picotejar els raïms pintats, una narrativa posterior imagina un tercer ocell que queda captivat davant la pintura: immòbil, observant fixament la imatge, com a absort en els seus propis pensaments. Antonio Ballester Moreno (Madrid, 1977) em va parlar d’aquest tercer ocell i de l’ordre que porta el seu nom, inclòs el col·lectiu de recerca ESTAR(SER) i l’historiador de la Universitat de Princeton D. Graham Burnett, així com de la influència que tots dos han tingut en la seva pràctica artística i en la preciosa exposició El cielo y la tierra, que ha comissariat al CA2M.

Tot i això, la seva influència no es limita a aquest últim projecte. Ja n’apareixen ressons a No School, l’exposició que va fer a La Casa Encendida el 2011, on abordava la necessitat de desaprendre per recuperar la puresa de la mirada infantil. També es pot rastrejar en la seva participació a la 33a Biennal de São Paulo, el 2018, quan va incorporar les joguines educatives i materials didàctics dissenyades per Friedrich Fröbel, el pedagog alemany que va desenvolupar el concepte de kindergarten. Més concretament, apareixia a la feina de Rafael Sánchez-Mateos Paniagua, coordinador d’Atenta (atenta.net), un “grup dedicat a l’atenció profunda i l’aistesis radical en l’art”, integrat per un equip de persones procedents de diferents disciplines (com l’art, l’ecologia, les ciències, l’espiritualitat, la màgia, la poesia i l’educació), que es materialitzava, per exemple, en un espai per al descans i en 32 publicacions amb cordills i poemes presentades a la Biennal. En aquella ocasió, el visitant era rebut amb un text de Ballester que semblava gairebé escrit per al petit Archimboldi: “Som tots diferents. Cadascú veu el món d’una manera diferent.” No és casualitat que el text recuperi un protagonisme desconcertant, marcat per la seva singularitat, als cartrons de gran format escrits a mà pel mateix artista, que precedeixen l’accés a l’exposició al CA2M. Es tracta d’un projecte artístic i pedagògic articulat al voltant de la percepció del paisatge, que explora com incorporem l’exterior als nostres propis cossos i vides a través d’una mirada contemplativa. Per això Ballester va dissenyar un procés col·laboratiu d’acompanyament continu, estructurat en grups estables de participants: l’alumnat del CEIP Federico García Lorca de Móstoles i les seves famílies, amb edats compreses entre els 5 i els 50 anys. Amb ells es van fer passejades d’atenció profunda per paratges naturals de Móstoles, aplicant una versió dels protocols d’atenció profunda i aesthesis radical d’ESTAR(SER) i l’Orden del Tercer Pájaro. Posteriorment, el procés es va traslladar a l’estudi de l’artista, on els participants es van implicar activament en el disseny de l’exposició i la discussió de la maqueta de l’espai. Finalment, les jornades de producció col·lectiva es van dur a terme entre les aules del col·legi i el museu, on els participants van retallar i pintar la totalitat de les figures escultòriques que integren la instal·lació suspesa que envolta el visitant. Això fa difícil no pensar en la idea de malla (mesh) per a Timothy Morton, en què la naturalesa deixa de ser un fons decoratiu o un objecte distant per convertir-se en una xarxa de relacions ecològiques on tot està copresent i connectat de manera inextricable. De vegades, aquests cartrons obstrueixen la visió de les obres de manera tan natural que em van fer reflexionar sobre com n’és d’encertat, en mans d’artistes comissaris (com Philippe Thomas, Goshka Macuga, Hélio Oiticica, Marcel Broodthaers, John Cage, entre d’altres), expandir les possibilitats mateixes del comissariat. Pensar que obres tan conegudes com l’escultura Monumento a los pájaros (1957–58), d’Alberto Sánchez, el vídeo Gustave Courbet (2000), de Perejaume, o fins i tot la fotografia Tree with Bench (1996), de Rodney Graham, poden ser percebudes des d’una llum molt diferent gràcies a aquesta escenografia. Potser hauríem d’estar agraïts al pare de Ballester, ja que tot aquest univers es nodreix de les seves primeres experiències estètiques muntant el Betlem amb ell, que els feia amb muntanyes d’escaiola i aigua en moviment gràcies a una bomba de rentadora. Ballester recorda que, quan l’ajudava, podia passar hores contemplant-ho. Ell mateix sol dir que les seves exposicions són pessebres a una altra escala. Al final, no es considera un pintor, sinó algú que fa pessebres. Sento que és precisament a El cielo y la tierra on la “malla” de Ballester revela la seva dimensió més poètica. Fins i tot en allò que no veiem, en tots aquests processos que van passar de manera oculta per al públic, es percep una suspensió del judici utilitari, que ens permet habitar, de manera prolongada i fascinada, el misteri de la interconnexió.