Els objectes d’un museu no estan fossilitzats en el temps, immutables, sinó que demanen ser activats per estar sempre vius. L’eternitat, doncs, està lligada als ulls de l’espectador. En aquest cas, a la mirada de la Violet Ferrer, dona trans, activista, artista i treballadora sexual que porta anys treballant en la recuperació de les memòries queer i putes de la ciutat de Barcelona.

Jo faig el museu és un projecte emmarcat en el programa del MNAC Comunitat 360º,  que busca reforçar el rol social i comunitari del museu amb el seu entorn, i enfortir el vincle amb veïnat i veus infrarepresentades en l’àmbit cultural. Jo faig el museu es suma, a més, a la línia d’activitats sobre diversitat sexual i de gènere que el MNAC està desenvolupant desde l’any 2017, invocant als espais del museu presències queer oblidades i silenciades a través de la performance, d’itineraris o de les arts escèniques.

En aquesta ocasió ens hem preguntat: Quines representacions del treball sexual i de les dissidències sexe-gènere formen part de la col·lecció? Qui ha produït el coneixement que custodia el museu, i qui n’ha quedat fora de la seva cura? Retirarem aquest vel de la mà de Ferrer. El que proposem no és simplement assenyalar l’alteritat a la col·lecció o sumar diversitat, si no qüestionar l’epistemologia patriarcal, colonial i heteronormativa que ha construït la institució al voltant d’aquestes subjectivitats.

Un deute històric

El títol del projecte és una resposta directa a l’exposició Jo faig el carrer (MNAC, 2013) dedicada al fotògraf Joan Colom, especialment conegut pel seu treball al Barri Xino de Barcelona, actual Raval. Colom disparava amb la càmera mig amagada a la mà, per sota de la cintura, sense mirar pel visor, capturant de forma clandestina escenes de carrer i, progressivament, l’entorn del treball sexual. La seva trajectòria va quedar marcada per l’escàndol arrel de la denúncia d’Eloísa Sánchez Gadeo per l’ús indegut de la seva imatge al llibre de Camilo José Cela “Izas, rabizas y colipoterras” (1964), atès que no volia ser exposada com a prostituta.

En el catàleg de l’exposició, els comissaris apuntaven la necessitat d’una lectura feminista de l’obra de Colom i reconeixien no haver comptat amb les opinions de les dones fotografiades sobre les representacions que els havien estat imposades (cal dir, moltes d’elles, ilocalitzables o ja mortes). Jo faig el museu neix, tretze anys més tard, com un primer intent de saldar aquest deute. Ho fa, significativament, des de l’experiència de Ferrer, sense necessitat que cap teòric(a) externa legitimi o conceptualitzi el seu relat. La teoria feminista i la pràctica no estan aquí dissociades, com normalment ho està en la institució museística, sinó que provenen de la mateixa experiència personal i activista.

Una metodologia dissident

Els projectes de mediació han d’impregnar la resta del museu per promoure el diàleg horitzontal i la col·laboració amb els agents del territori i comunitats que han habitat els marges de la Història, en un procés de transformació institucional.  Un dels moments centrals del procés ha estat la visita de la Violet Ferrer a les reserves de fotografia del museu, per apropar-se a les representacions del treball sexual i de l’alteritat presents a la col·lecció: imatges de Colom, Colita, Català-Roca i d’altres que van captar, a través de la fotografía, allò que quedava fora del relat cultural oficial. Així mateix, també ha estat important l’accés a documents de la biblioteca del MNAC.

La recerca s’ha basat en converses entre Ferrer i l’equip coordinador del programa, sovint en format de notes d’àudio per WhatsApp i trobades cuidades al museu, construint una petita xarxa de suport mutu i afecte. En un sector cultural marcat per la sobreproducció i la generació constant de capital simbòlic a través de pràctiques crítiques, el projecte ha volgut anar en sentit contrari: treballar menys hores, produir menys materials, reproduir menys tant els continguts curatorials com els eslògans de la crítica institucional, per tal de centrar-se en acompanyar, facilitar i cuidar a la col·laboradora en cada un dels passos de la recerca.

Com a apertura de la recerca s’han generat dos espais de socialització i de connexió amb l’ecosistema cultural que envolta el MNAC. En primer lloc, un taller de retrats dissidents dirigit a joves del barri de la Marina impartit per la il·lustradora Aitana Giráldez a l’Espai Jove La Bàscula,que s’iniciava amb una visita guiada de la mà de la mateixa Violet Ferrer per diferents obres del museu, abordant desde la seva pròpia experiència la representació del treball sexual i les dissidències de gènere amb obres com “Santa Lliberada” d’Andreu Sala (una talla barroca que, després d’una restauració recent, va passar de ser considerada un Crist crucificat a identificar-se com una santa que va demanar a Déu una barba per evitar un matrimoni concertat) , “A la Llotja” de Joan Brull (representació del desig i la doble vida de la burgesia) o “Al Bar” de Ricard Canals (que entronca amb la Història de la Barcelona portuaria). En segon lloc, una conversa oberta al públic per compartir-ne el procés i els resultats.

Preguntes obertes

Jo faig el museu no pretén tancar cap debat sinó activar-ne de nous. Cal preguntar-se si les fotografies de Colom han de ser o no exposades – per exemple, Eloísa no volia ser-ho. Qui ha de custodiar la representació de les treballadores sexuals i les dissidències de gènere? Com s’ha de preservar i com s’ha de mediar aquest fons? Quin és el llegat de l’activisme queer a Catalunya i com el museu pot donar suport a l’exercici de visibilització i resistència política que fan artistes, pensadores i activistes com la Violet Ferrer o col·lectius queer i dissidents?La maquinària del cisistema ha produït un esborrat sistemàtic. Jo faig el museu és un intent, modest i conscient dels seus límits.

[Totes les imatges corresponen al projecte Jo faig el museu, presentat al MNAC]