El CCCB és una institució que, de manera coherent al llarg de la seva trajectòria, s’ha definit com a «un centre cultural multidisciplinari dedicat a explorar els grans temes de la societat contemporània mitjançant diferents llenguatges i formats». Al llarg dels seus trenta-dos anys d’història, qüestions com la intel·ligència artificial, el cervell, la cultura dels suburbis o figures procedents d’àmbits diversos —Chris Ware, Agnès Varda, Stanley Kubrick, el marquès de Sade o, més recentment, Mercè Rodoreda— han articulat programes expositius i públics capaços de desplegar múltiples aproximacions i nivells de lectura.

El culte a la bellesa aborda un d’aquests grans temes universals. Com assenyalava Umberto Eco, la bellesa constitueix una aspiració compartida per totes les cultures, encara que mai no hagi estat una categoria absoluta ni immutable. La seva vigència és especialment significativa en el present, quan continua sent una construcció social profundament condicionada per la indústria estètica, l’economia de l’atenció i les xarxes socials. L’exposició parteix d’un posicionament cultural i polític que no pretén definir tant què és la bellesa com analitzar els mecanismes que sostenen el seu culte.

La mostra és, en realitat, una adaptació de l’exposició homònima presentada a la Wellcome Collection de Londres el 2023. A la comissària original, Janice Li, s’hi han sumat les investigadores blanca àries i Júlia Llull, l’aportació de les quals amplia el relat inicial i incorpora perspectives més plurals, crítiques i obertes a les dissidències.

Vista de l’exposició. Fotografia d’Alice Brazzit

El recorregut expositiu comença de forma deliberadament cronològica, guiant el visitant a través dels ideals de bellesa clàssics, sustentats en els principis de proporció, gènere i virtut. No obstant, aquesta narrativa aparentment estable es veu interrompuda per treballs artístics que introdueixen fissures i qüestionaments. Les obres de Lorenza Böttner o Carlos Motta, entre d’altres, problematitzen aquests models normatius i evidencien fins a quin punt la bellesa ha funcionat històricament com a dispositiu d’inclusió i exclusió.

Colita, Madre peinando a su hija, 1994. Santa Coloma de Gramenet, Barcelona. Copia fotográfica. Archivo Colita Fotografía

A mesura que avança l’exposició, comencen a enfonsar-se dicotomies com a bell/lleig o virtut/fracàs, encara que d’altres continuen operant amb força, especialment l’associació entre bellesa i joventut. Les formes d’exclusió persisteixen, encara que adoptin noves configuracions. De l’exotisme colonial, capaç de cosificar qualsevol forma d’alteritat, es passa a mecanismes contemporanis d’invisibilització vinculats a la raça, el gènere o la identitat. Davant d’això, col·lectius trans, queer i no binaris han desenvolupat estratègies d’autoexpressió, resistència i construcció de memòria col·lectiva. En aquest context, els retrats de Colita dedicats a la comunitat gitana, el projecte Humanae d’Angélica Dass, amb el seu ampli espectre de tonalitats de pell, o els retrats trans de Norma Pérez dialoguen de manera especialment eficaç amb els plantejaments de l’exposició.

Angélica Dass, Humanae. Work in progress 2012-present. Còpia fotogràfica. Cortesia de l’artista

La mostra s’endinsa després en la complexa relació entre bellesa, medicina i ciència. Des de les pràctiques cosmètiques de l’antic Egipte fins als ideals anatòmics del Renaixement, el recorregut arriba al present, on l’obsessió per la imatge —resultat extrem de la societat de l’espectacle— es veu amplificada per la comercialització de productes farmacèutics, tractaments estètics i procediments quirúrgics. Els nous cànons ja no s’associen necessàriament a la proporció o a la virtut, sinó cada cop més a la capacitat adquisitiva. La bellesa apareix així com un privilegi susceptible de comprar-se, amb conseqüències que afecten tant la salut física com el benestar emocional. Com identificar aquestes formes de control per conquistar espais d’autonomia més grans? On acaba el desig individual i on comença la pressió col·lectiva? Les obres de Marina Vargas i Arvida Byström apunten precisament cap a aquest desbordament dels límits normatius, fent visibles les restriccions subjacents a qualsevol cànon.

Marina Vargas. Apolo Hile, 2015. Escultura. Colección Museo Centro de Arte Dos de Mayo (CA2M).

La instal·lació Mirror, Mirror on the Wall, de Xcessive Aesthetics, situa el visitant davant d’un mirall deformant en què es reflecteix la contaminació visual que acompanya la nostra experiència quotidiana. Un flux incessant d’imatges, filtres, algorismes i models aspiracionals que consumim a través de les xarxes socials i del que cada vegada resulta més difícil sostreure’s i que genera nombroses preguntes: Qui estableix avui els cànons de bellesa: les institucions culturals, la indústria estètica, els algorismes o les xarxes socials? Com afecten els filtres, la intel·ligència artificial i l’edició digital a la nostra percepció de nosaltres mateixos? Hi pot haver una estètica de la diferència que no sigui absorbida pel mercat? Estem assistint a una democratització de la bellesa o a una sofisticació dels seus mecanismes de control? És possible imaginar-se una societat menys obsessionada amb l’aparença? Què perdem quan convertim la bellesa en una obligació?

Vista de la instal·lació Mirror, Mirror on the Wall (2023/2026) , Xcessive Aesthetics. Fotografia: Alica Brazzit

Però El culte a la bellesa no es limita a l’espai expositiu. Com és habitual al CCCB, la proposta s’amplia mitjançant un sòlid programa públic que compta amb la participació de pensadors i especialistes com Eloy Fernández Porta, Remedios Zafra i les mateixes comissàries. A això se suma un programa formatiu dirigit a joves LGTBIQ+, coordinat per Cordova i desenvolupat juntament amb artistes com ¥E$Si PERSE i Toni Hervás, així com el cicle cinematogràfic Belles i eternes, comissariat per Desirée de Fes per a les Gandules 2026. La selecció de pel·lícules de fantasia i ciència per preservar la bellesa, perllongant a la pantalla moltes de les preguntes plantejades per l’exposició.

Més que oferir respostes definitives, El culte a la bellesa convida a reconsiderar críticament una idea que solem donar per feta. Perquè, si la bellesa mai no ha estat una categoria neutral, potser el veritable desafiament consisteix a preguntar-nos qui la defineix, qui se’n beneficia i qui queda inevitablement fora dels seus límits.

L’exposició El culte a la bellesa, comissariada per Janice Li, blanca arias i Júlia Llull així com el seu programa públic pot visitar-se i seguir-se al CCCB fins al 8 de novembre de 2026.

[Imatge destacada: Norma Pérez, “No soy moderna, soy mucho más antigua”, 2022. Còpia d’exposició. Cortesia de l’artista].