Hi ha alguna cosa estranya —i també incòmode— que l’obra d’un artista mort sigui, a l’inici de la temporada expositiva a Madrid, una de les poques que enfronten de manera directa una de les grans catàstrofes del nostre present. Mentre les galeries i les institucions tornen a posar en circulació les seves novetats, una sèrie de treballs de fa més de trenta anys irromp des del passat per tornar Palestina al centre de la mirada. Aquesta veu, tan absent i tan present alhora, és la del performancer, com a ell li agradava anomenar-se, poeta i activista Miguel Benlloch (1954–2018) a Todavía, la seva primera exposició individual a The Ryder Projects.

Miguel Benlloch, Piedra Palestina, 1993. Centro Andaluz de Arte Contemporaáneo, Sevilla. Cortesia de The Ryder Projects

El contrast entre aquelles rebel·lies passades i l’actual voràgine de la vida accelerada torna a plantejar la vella pregunta sobre la capacitat de l’art per situar-se al món que l’envolta i aconseguir una cosa que ni el mercat ni l’actualitat ja semblen saber fer: romandre. «La relació entre el que veiem i el que sabem mai no està resolta», deia John Berger en les seves Maneres de mirar (1972). Potser és precisament aquí on l’obra de Benlloch troba avui una nova urgència. Tres dècades després, els seus treballs no tornen com a documents tancats d’un altre temps, sinó com a imatges encara capaces d’interpel·lar el nostre.

En aquest context, l’exposició arriba després d’un recent procés de recuperació institucional que ha tornat al centre de la conversa una figura la importància històrica de la qual havia estat massa temps als marges. Després de la retrospectiva Bajar la voz al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAAC), la mostra madrilenya prolonga aquest exercici i torna a donar veu a una pràctica en què art, activisme, poesia i vida política mai no van ser compartiments separats. De fet, la paraula «encara» funciona aquí com una declaració de principis: l’artista continua parlant, i algunes de les lluites que van travessar la seva feina continuen reclamant formes de representació del conflicte sota un escenari, en general, conservador i poc arriscat.

Miguel Benlloch, Epigramas contra la guerra, 1990-2018. Cortesia de The Ryder Projects

Miguel Benlloch, Epigramas contra la guerra. Palestina, 2018. Cortesia de The Ryder Projects

La primera planta concentra aquest Benlloch que mira cap a fora. Hi apareixen Piedra Palestina (1993), Canario (1993) i Epigramas contra la guerra (1990–2018), treballs en què el llenguatge es converteix en eina d’intervenció política. Piedra Palestina és potser el punt d’entrada inevitable. Realitzada el 1993, després de la Primera Intifada, la peça pertany a una producció en què la solidaritat amb la lluita palestina apareix explícitament. El 2026 arriba a Madrid carregada d’una força que no necessita ser explicada: la història s’ha encarregat de fer-ho. El gest artístic no ha canviat, però sí les condicions des de les que el mirem. Alhora, el mateix arxiu de l’artista situa Palestina juntament amb l’Iraq, Bòsnia, Algèria, Txetxènia, Rwanda, Congo, Sàhara, Síria o l’Afganistan dins dels territoris que travessen els seus Epigramas contra la guerra. Palestina no apareix, per tant, com una lectura retrospectiva imposada pel present: ja hi era —o ho està encara, mentre que les croades passen, però no sempre les causes ni les ferides—.

Sembla molt encertada la disposició de Canario (1993) a l’entrada a la sala, que suggereix una operació diferent. El poema recitat —«Árabes, entrad: estamos cansados de visigodos»— des d’un vell walkman es desplaça entre la invocació política, la memòria històrica i l’absurd fins a quedar interromput pel cant d’una au. Com passa amb Piedra Palestina, a més de prendre posició davant l’ocupació del territori, l’obra adquireix una lectura provocadora i impredictible després de les arribades recents de migrants a Ceuta i en un moment en què les fronteres tornen a ocupar gran part del debat públic.

Miguel Benlloch, Canario, 1993. Vista instal·lació. Cortesia de The Ryder Projects

Més enllà del que és específic, podem continuar escoltant una frase que ressona al llarg de tot el seu pensament i pràctica: allò personal és polític, que deien les feministes de segona onada. Però potser avui la podem invertir: el que és polític també és corporal, íntim i afectiu. L’activisme homosexual, la militància política, l’oposició a l’OTAN, la defensa dels cossos dissidents i el treball artístic d’acció en comunitat formaven part d’un mateix projecte de qüestionament de les categories que ordenen la vida social.

Miguel Benlloch, O donde habite el olvido, 1992-2002. Vista instal·lació. Cortesia de The Ryder Projects

D’aquesta manera, les seves accions polítiques es connecten amb l’alta dimensió poètica d’una obra vinculada al ritual, la religiositat popular, la memòria i els afectes. Ho mostra amb especial claredat O donde habite el olvido (2001), on el relat de la construcció i destrucció de l’esfera d’or de James Lee Byars es barreja amb el seu poema Granada (1992), o les 12 Esferas en la intimidad (1994), nascudes de l’històric projecte Plus Ultra en el marc del Pabellón de Andalucía de la Expo’92. Com a petites formes de retrat, ofrena i transmissió afectiva, algunes d’aquestes peces no deixen de recordar-nos que el que és polític mai està massa lluny del que és poètic: tots dos operen com a formes de memòria i de relació.

Per això resulta significatiu que Benlloch torni a aparèixer ara. No perquè la crítica política hagi desaparegut completament de l’art contemporani: pràctiques com les de La Chola Poblete, Iman Issa o Pedro G. Romero continuen interrogant el colonialisme, la violència sobre els cossos o la memòria. Sinó perquè la diferència està potser en un altre lloc: en la frontalitat davant d’un món que s’ensorra. No es tracta de qui parla i qui calla, sinó de com es parla i sota quines condicions. Benlloch, mort el 2018, no pot produir una nova obra sobre Gaza; el que queda és un arxiu capaç d’intervenir de nou al present. I potser aquí resideix la força de Todavía: en aquesta capacitat per mirar, anomenar, intervenir i romandre. Perquè ell  ja no hi pot respondre, però la seva obra encara sí.

Retrat de Miguel Benlloch. Cortesia de The Ryder Projects

Miguel Benlloch. Todavía es pot veure’s a The Ryder Projects, Madrid fins al 31 d’octubre de 2026 

[Imatge destacada: Fotografia de La braga activista, 2004 © Gonzalo Saenz de Santa Maria Poullet. Cortesia de The Ryder Projects]