Passer d’un rêve à l’autre, la 18a Biennal de Lió, parteix d’una idea extraordinàriament senzilla i perillosament expansiva. Què passaria si deixéssim de pensar l’economia únicament com a diners, producció i mercat per entendre-la com tot allò que intercanviem, transformem, heretem i necessitem per sostenir la vida? Catherine Nichols troba en els Principes d’économie poétique de Robert Filliou una manera d’eixamplar el significat del valor a través de l’art contemporani. Treball, residus, cures, memòria, desig, transmissió, energia o colonialisme poden formar part, aleshores, d’una mateixa economia.

Filliou aporta una cosa més incòmoda. Artista i economista, sostenia que una transformació social profunda exigia transformar prèviament les estructures econòmiques. Nichols recupera aquest pensament per a una Biennal que pretén situar-se entre la crítica i la invenció. Però el desplaçament no afecta únicament allò que entenem per economia. També afecta la mateixa pràctica curatorial. Reunir objectes i imatges sota un concepte significa establir relacions que abans no existien, produir proximitats, escriure una possible lectura. I com més elàstic és el concepte, més gran és també el poder de qui estableix aquestes connexions.

La comissària sembla plenament conscient del problema. En el text que acompanya l’exposició recorda la seva pròpia formació dins d’una societat colonial australiana i es pregunta com l’autoritat per anomenar, interpretar i representar pot prolongar hàbits de possessió. Traslladada a la curadoria, la qüestió adquireix una precisió incòmoda. Arribar, seleccionar i connectar pot convertir-se amb massa facilitat en una forma de domini. L’observació resulta especialment pertinent en una Biennal construïda precisament mitjançant connexions entre pràctiques, històries i geografies enormement distants.

Akwasi Bediako Afrane, Cerberus T-26: Dance of Dialogue, 2026. Vista de la instal.lació a Les Grandes Locos. Cortesia del artista. Foto: © Blandine Soulage

A Les Grandes Locos, els antics tallers ferroviaris de La Mulatière, la dimensió material resulta difícil d’esquivar. Akwasi Bediako Afrane construeix amb residus electrònics una arquitectura activada per l’esforç físic dels visitants. Pantalles, teclats, circuits i cables retornen materialitat a aquesta suposada immaterialitat que anomenem digital. Serwah Attafuah, australiana d’ascendència ghanesa, parteix també dels residus tecnològics per construir un univers digital afrofuturista on extracció, consum i obsolescència romanen adherits a les imatges del futur. Al Musée des Tissus, Kokou Ferdinand Makouvia treballa amb fusta, cautxú, paper i coure en un procés de producció col·lectiva on materials, gestos i memòries circulen i es transformen.

Serwah Attafuah, Between this World & the Next, 2024. Vista de la instal.lació a Les Grandes Locos. Cortesia de l’artista. Foto: © Blandine Soulage

Com més s’avança, però, més porós es torna el concepte. Producció i treball deixen pas a cura, memòria, transmissió, pertinença, territori, colonialisme o relacions entre espècies. Aquí rau tant la seducció com el problema de la proposta de Nichols. Una noció capaç de contenir residus electrònics, cançós, relaciós familiars o memòrias ancestrals adquireix una extraordinària capacitat associativa, però corre també el risc de perdre resistència. L’economia poètica pot convertir-se en una màquina curatorial perfecta. Tot hi entra.

Però que tot hi pugui entrar no significa que tot hi entri de la mateixa manera. Una exposició no es limita a decidir què mereix ser vist. Organitza també les condicions d’aquesta visibilitat. És més, la nostra manera de mirar mai no és neutral. El comisariat hi afegeix una altra capa, perquè aproxima obres, estableix relacions i produeix una possible lectura entre experiències, històries i geografies diferents.

I el mapa que emergeix a Lió mereix atenció. Entre els seus 120 artistes trobem artistes procedents de l’Orient Mitjà —Líban, Gaza, Síria—, Armènia, l’Índia, Ghana, Austràlia o Aotearoa Nova Zelanda, al costat de veus de l’est d’Europa —Kosovo, Bòsnia— i d’altres que fan difícil mantenir una divisió còmoda entre centre i perifèria, Est i Oest. Enumerar-los així podria convertir un conjunt notablement heterogeni d’històries en un catàleg de perifèries contemplades des d’Europa.

Huda Takriti, once upon a time they thought the end would come from above, 2026, fotograma. Cortesia de l’artista i la Fundació Han Nefkens

Huda Takriti introdueix una d’aquestes històries des de la desaparició. El seu treball aborda excavacions clandestines i l’espoli de jaciments arqueològics a Síria, fent del buit una presència física i històrica. Allò que desapareix del territori entra en altres cadenes de circulació, propietat i coneixement. Archana Hande recorre una altra ruta mitjançant les targetes perforades dels telers Jacquard, connectant Lió i Bangalore, indústria tèxtil i computació, colonialisme i treball. L’economia reapareix de manera literal, com una infraestructura capaç d’enllaçar llocs distants molt abans que una biennal els situï en una mateixa sala. Yana Nafysa Dombrowsky-M’Baye segueix la de la goma aràbiga des del Senegal fins a França i Lió, convertint la circulació d’una matèria primera en un recorregut pel comerç colonial, la diàspora i la memòria familiar.

Yana Nafysa Dombrowsky-M’Baye, d’encens, de clou de girofle, de mouton, de thé brûlé, et de jasmin de nuit, 2026, fotograma. Cortesía de la artista

garrandarang, de Jazz Money, prolonga aquest moviment. El poema segueix rius, rutes comercials, arbres, paper i llengües per introduir-los en històries d’extracció, però es resisteix a convertir la pèrdua en desenllaç. Davant la lògica extractiva persisteixen el territori, els boscos i els idiomes que sobreviuen. L’obra desplaça, a més, la qüestió des de qui posseeix la terra cap a qui pot narrar-la, arxivar-la i produir coneixement sobre ella.

Jazz Money, garrandarang, 2021. Projecció de llum sobre el terra. Vista instal.lació en Out of the Everywhen, Plimsoll Gallery, University of Tasmania, 2023. Foto: Rémi Chauvin

És aquí on la forta presència d’artistes d’Austràlia i Aotearoa Nova Zelanda deixa de ser simplement una particularitat geogràfica de la selecció de Nichols. Kaylene Whiskey fa conviure relats ancestrals amb automòbils, superheroïnes i cultura popular, desbaratant qualsevol oposició còmoda entre tradició i contemporaneïtat. Luke Willis Thompson retorna la mirada cap a les relacions colonials del Pacífic i cap a conflictes de sobirania que continuen oberts. Les seves emissions recorren diferents escenaris polítics del Pacífic, des d’una possible transformació constitucional d’Aotearoa fins a les Dawn Raids contra migrants del Pacífic i la reivindicació independentista kanak davant de França. John Miller recorre una altra genealogia política a través de la lluita maori per la terra, connectant la gran marxa de 1975 amb les guerres i confiscacions colonials del segle XIX. Hayley Millar Baker, per la seva banda, treballa amb arxius colonials, fotografia i composició digital per qüestionar com es construeixen i es transmeten aquestes històries, resistint-se a fixar-les en una única perspectiva.

Luke Willis Thompson, Te Moana-nui-a-Kiwa, 2024-2026. Vista de la instal.lació a macLYON. Cortesia del artista i Nagel Draxler (Berlín/Colonia/Meseberg)

Des d’Europa hi ha una llarga història de convertir altres territoris en superfícies sobre les quals projectar diferència, exotisme, espiritualitat, violència, autenticitat o allò que la nostra pròpia modernitat creu haver perdut. Edward Said va mostrar a Orientalisme^[1]Edward W. Said, Orientalismo, trad. María Luisa Fuentes, Barcelona, Debolsillo, 2008 [1978]. fins a quin punt l’alteritat pot ser també una construcció de qui mira. La geografia d’aquesta Biennal excedeix àmpliament el territori estudiat per Said i la seva anàlisi no es pot traslladar mecànicament a Ghana, l’Índia o Aotearoa, però la seva advertència continua sent productiva. Desplaçar la mirada cap a altres llocs no significa necessàriament haver desplaçat les categories des de les quals mirem.

Les mateixes obres s’encarreguen d’espatllar aquesta fantasia. No trobem un fora intacte esperant ser descobert per Europa. Trobem històries travessades des de fa segles pel comerç, la colonització, les migracions, les guerres, les indústries, les tecnologies i els moviments de persones i objectes.

John Miller, Hīkoi heading down Lambton Quay to Parliament, Te Whanganui-a-Tara Wellington, 13 October 1975. Cortesia del artista

I aleshores l’economia poètica comença a girar-se cap a la mateixa institució. Bourdieu^[2]Pierre Bourdieu, Las reglas del arte. Génesis y estructura del campo literario, trad. Thomas Kauf, Barcelona, Anagrama, 1995 [1992]. va analitzar fins a quin punt el camp cultural és també un espai de producció i distribució de capital simbòlic. Una biennal participa d’aquest procés. Ser seleccionat, exposat i situat al costat de determinats artistes produeix reconeixement i valor, estableix genealogies i modifica posicions dins del sistema. La visibilitat té la seva pròpia economia i la institució que altera un mapa participa simultàniament en la construcció del següent.

Luz Broto, Put Oneself in the Place of the Other, 2026. 8 protocols adaptats a diferents seus de la Biennal de Lió i espais públics de la ciutat. Vista de la instal.lació a Les Grandes Locos. Foto: © Blandine Soulage

Laia Estruch, CARRAU P1, 2026. CARRAU P2, 2026. CARRAU P3, 2026. Vista de la instal.lació a Les Grandes Locos. Cortesia de l’artista i la Galeria Ehrhardt Flórez. Foto: © Blandine Soulage

En aquest mapa, Espanya té una presència especialment àmplia, amb nou artistes: Lara Almarcegui, Luz Broto, Lúa Coderch, June Crespo, Laia Estruch, Karlos Gil, Núria Güell, Mónica Mays i Álvaro Urbano. Lluny de configurar un bloc homogeni, les seves pràctiques van des de la crítica institucional de Güell i les intervencions espacials de Broto fins a les arquitectures inflables de Coderch i el treball amb cos, veu i espai d’Estruch.

Lúa Coderch, International Style [Pavilion], 2026. Cortesia de l’artista, àngels barcelona i The RYDER. Vista de la instal.lació a Les Grandes Locos. Foto: © Xavi Ruiz / Institut Ramon Llull

Núria Güell, Degenerate Political Art. Epstein – Lang connection, 2026. Vista de la instal.lació a Les Grandes Locos. Cortesía de l’artista. Foto: © Blandine Soulage

Potser és aquí on Passer d’un rêve à l’autre resulta més convincent. No quan intenta demostrar que pràcticament qualsevol gest humà pot pertànyer a una economia, sinó quan utilitza la capacitat institucional d’una biennal per interferir, encara que sigui temporalment, en els circuits de l’art. Sego’s Nichols, pensar amb altres no significa prometre harmonia i que cap relació és innocent. Aquesta incertesa resulta més fèrtil que la pretensió de resoldre-la.

Filliou volia imaginar altres economies. Una exposició difícilment pot transformar les relacions de poder que travessen el món de l’art, però pot fer-les visibles, tensar-les i alterar momentàniament els seus recorreguts.

Hayley Millar Baker, She was like the lizard that fell into the water and became a crocodile, 2025, impressió © Hayley Millar Baker

(Imatge de portada: Kaylene Whiskey, Ngura Pukulpa – Happy Place, 2022, fotograma. Cortesia de l’artista, Iwantja Arts i Roslyn Oxley9 Gallery, Sydney © Adagp, Paris, 2026)

La 18ª Biennal de Lió, Passer d’un rêve à l’autre, es pot visitar fins al 13 de desembre de 2026.