close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

22 novembre 2019
Solitud compartida

Irina Mutt

Aquests dies pot veure’s al museu de Kiasma d’Hèlsinki, The Visitors.

Vaig anar a veure-la el primer divendres de novembre, quan, com cada primer divendres de mes l’entrada a Kiasma és lliure. La qual cosa implica multitud en el museu. Però amb The Visitors, la multitud reforçava la part performàtica de l’obra, la seva fragilitat i potència. Per una vegada, visitar una expo envoltada de molta gent més que destorbar, acompanyava.

The Visitors de Ragnar Kjartansson comença suau; una sala amb diverses pantalles, una a una es va encenent, mostrant una escena, un enquadrament fix on apareixen diferents habitacions d’una mateixa casa. D’un en un els personatges entren a escena, es preparen, comencen cantar i a tocar un instrument de música diferent. L’obra es pot passejar i, depenent de per davant de quina pantalla passes o t’atures, escoltes una veu i un instrument destacant-se sobre els altres. Però tots els músics estan tocant i cantant la mateixa cançó, sumant veus.

Descriure aquesta obra de Ragnar Kjartansson amb un text, és com intentar descriure l’abraçada d’un ser estimat. Es pot narrar, però cap paraula fa sentir igual que aquesta abraçada. La part forta de l’obra és la música, interpretada, per cert, per amics de l’artista, músics Islandesos de grups com Múm o Sigur Ros. Si bé descriure la música amb paraules és com descriure abraçades, la lletra de la cançó, a força de repetir-se, va calant fins a travessar la pell. Així que tal vegada les paraules compten, afecten:

Once again I fall into. My feminine ways. You protect the world from me as if I’m the only one who´s cruel. You´d been taken me to the bitter end. Once again I fall into. My feminine ways. There are stars exploding and there is nothing you ca do.

L’obra comença lenta i quieta, la pots controlar, navegar al teu ritme. Però quan la música arriba al clímax, a la pura emoció, quan totes les veus i instruments són una sola simfonia, ja no hi ha defenses possibles. Quan et vols adonar, ja no tens barreres, ja has caigut. La música t’està colpejant com una ona que no pots esquivar. I llavors ja no hi ha res a fer, les llàgrimes t’estan relliscant per les galtes. Hi ha certa incomoditat a mostrar-se vulnerable envoltada de desconeguts. Però de reüll, en la penombra, es podia veure a altres persones amb els ulls humits, sospirant i xarrupant els fluids que acompanyen a les llàgrimes.

Llavors saps que no estaves sola sentint tot això, que entre tots ens estàvem acompanyant. Cadascun de nosaltres queia de nou en les seves pròpies maneres i forats, cadascun portava les seves lluites personals, derrotes i triomfs que tenyien d’un color íntim aquesta cançó. Com els músics de l’obra, cadascun era a la seva habitació, amb la seva veu, instrument i manera de sentir. Però tocant la mateixa cançó, en una mateixa casa.

The Visitors acaba amb cada personatge sortint de la seva habitació per a anar-se reunint tots en una mateixa sala. La resta de pantalles han quedat a les fosques, apagades. En el reunir-se està també la celebració, l’amistat, els riures que destensen. I en aquest moment totes les persones acabem reunides enfront d’aquesta mateixa pantalla, tots els cossos a prop els uns dels altres, celebrant en silenci una mateixa experiència que ens havia travessat de maneres diferents. En solitud compartida.

 

Segueix citant a Annie Sprinkle.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)