close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

19 novembre 2026
Vista de l'entrada de Frieze London 2026.

Pot sostenir una fira l’ecosistema artístic d’una ciutat?

A finals de setembre, durant les meves passejades matinals per Regent’s Park, veig com un exèrcit de treballadors amb armilles fluorescents aixeca contra rellotge la infraestructura de Frieze. Tot ha d’estar a punt per al 14 d’octubre. Durant aquella setmana, Londres es converteix en l’epicentre del mercat de l’art i atrau col·leccionistes, artistes i públic d’arreu del món. L’«efecte Frieze Week» transcendeix les carpes i envaeix la ciutat: els museus inauguren grans exposicions, les cases de subhastes concentren vendes milionàries i proliferen els espais satèl·lit i independents, reflex d’una escena local viva i diversa. Però fins a quin punt una infraestructura efímera pot sostenir l’ecosistema artístic d’una ciutat durant tot l’any?

Tot i que, des del Brexit i amb la consolidació d’Art Basel Paris la setmana següent, una part de les grans operacions s’ha desplaçat a la capital francesa, Frieze conserva un pes simbòlic ineludible: cal ser a Frieze. Tal com explicava l’assessora Arianne Piper a ARTnews, la fi de les exempcions a la importació i els obstacles duaners han empès la fira a passar de ser un centre transaccional a convertir-se en una plataforma més curada i centrada en el talent. En el mateix article, el galerista Thaddaeus Ropac assenyala que Londres atrau perquè és una ciutat on els artistes produeixen: «Frieze London mostra el que passa als estudis i en l’escena jove». Aquest canvi també es reflecteix en l’espai: des del 2024, Focus, la secció dedicada a les galeries joves —35 enguany, procedents d’arreu del món—, rep els visitants al costat de l’entrada.

Vista de Frieze London 2026 i les obres en exposició. Fotografia de Cecilia Martín.

Theo Triantafyllidis, Feral Metaverse (Spider), 2026. Encàrrec comissionat després de rebre el Frieze Artist Award aquest mateix any. Fotografia de Cecilia Martín

«Ara, en certa manera, construïm el nostre any al voltant de la fira», afirma Freddie Powell, fundador de Ginny on Frederick, una galeria londinenca especialitzada en art emergent. Per a Powell, Londres viu un moment estimulant: hi està despuntant tota una nova generació de galeries joves, com la seva, Brunette Coleman, Public o Nicoletti. «Sens dubte, hi ha una energia engrescadora al voltant d’aquesta part del mercat. En setmanes com aquesta, quan guanyem un premi d’adquisició i se’n fa tanta celebració, tot és molt més positiu», afirma.

Es refereix a l’adquisició de Fame is a Gun, una pintura d’Okiki Akinfe, juntament amb una caixa de llum i un dibuix preparatori, a través del Dasha Shenkman Focus Fund. Aquest nou fons, dotat amb 30.000 lliures, està finançat per la filantropa Dasha Shenkman i gestionat per la Contemporary Art Society per adquirir obres d’artistes joves de Focus. En aquesta primera edició, les peces s’incorporaran a Abbot Hall, a Kendal. «És la primera adquisició d’un museu britànic d’una obra d’Okiki, la primera col·lecció permanent del país en què es podrà veure la seva obra. Una cosa així és increïble per a qualsevol artista», subratlla Powell. Per a una galeria jove, la fira és, a més d’un aparador comercial, una plataforma de legitimació institucional.

Frieze London. De izquierda a derecha: Freddie Powell, Caroline Douglas, Dasha Shenkman y Okiki Akinfe.

Freddie Powell, Caroline Douglas, Dasha Shenkman i Okiki Akinfe a Ginny on Frederick. Cortesia de Contemporary Art Society. Fotografia de Joe Short

Aquestes adquisicions tenen encara més pes davant el debilitament progressiu del finançament públic. Caroline Douglas, directora de la Contemporary Art Society, no defuig el diagnòstic: «Les col·leccions públiques no només han vist com els seus pressupostos d’adquisició es reduïen fins a desaparèixer per decisió de successius governs; anys de retallades de personal també fan que a molts comissaris els costi trobar temps per investigar».

Frieze ha teixit una xarxa d’aliances amb institucions i fundacions que converteixen la fira en una via d’accés de l’art emergent a les col·leccions públiques. Enguany, la Contemporary Art Society celebra deu anys del seu Collections Fund a Frieze, amb el qual ha adquirit 37 obres per a nou museus regionals. En aquesta edició, les tres obres s’incorporaran a The Whitworth, a Manchester: un vídeo de Karimah Ashadu, una peça tèxtil de Claudia Alarcón i del col·lectiu de teixidores wichí Silät, i un dibuix de Gala Porras-Kim. Per a tots els artistes les obres dels quals s’han adquirit enguany, es tracta de la primera peça seva que ingressa en un museu britànic.

Peter Davies, Okiki Akinfe and Freddie Powell.

Peter Davies, Okiki Akinfe i Freddie Powell. Cortesia de Contemporary Art Society. Fotografia de Joe Short

Altres aliances no compren obres, sinó que les exposen. Des del 2018, el Camden Art Centre Emerging Artist Prize selecciona un artista de Focus. Segons el seu director, Martin Clark, el premi compleix dues funcions: concentra l’atenció en l’artista i la seva galeria en plena Frieze Week i, sobretot, li ofereix una exposició individual al centre durant els 18 mesos següents. Una oportunitat cada vegada més escassa: «La capacitat d’una institució amb finançament públic per arriscar-se amb un artista jove ha anat disminuint durant l’última dècada». Enguany, la guanyadora ha estat Ella Fleck, que treballa amb l’escultura, el so i l’olor. Jack O’Brien, guanyador el 2023, va accedir posteriorment a institucions d’Alemanya i Polònia, així com a la British Art Show. El premi també dona suport a una nova generació de galeries i col·leccionistes. Molts dels seus mecenes, els Award Patrons, tenen menys de 50 anys.

Segons Douglas, actualment la filantropia privada finança bona part de les noves adquisicions, fins i tot les de l’Arts Council Collection, que abans es finançava íntegrament amb fons públics. «Fa anys que avancem cap a un model nord-americà de mecenatge privat, però és molt més difícil de fomentar fora de Londres», afegeix.

La marca Frieze també hi compta. Tot i que el Dasha Shenkman Focus Fund no es planteja com un premi, Douglas reconeix que enguany «ho va semblar» i va generar expectació, una cosa positiva tant per a l’artista com per a Abbot Hall: «Converteix una adquisició en un esdeveniment». El mateix passa a escala urbana: «Frieze Week» funciona com una identitat compartida sota la qual museus, galeries i espais independents guanyen visibilitat i arriben a un públic que, altrament, no hi acudiria.

Vista de la instal·lació Machine Boys (2024), de Karimah Ashadu. Frieze London 2026.

Karimah Ashadu, Machine Boys, 2024. Frieze London 2026. Fotografia de Joe Short

Però convé no perdre de vista les seves contradiccions. Jonathan Jones, crític de The Guardian, escriu: «Es diu que Frieze defineix les novetats i descobreix les estrelles del demà. Però és evident que, en realitat, serveix els interessos dels venedors i els gustos d’un determinat tipus de consumidor extremament ric». Amb entrades que ronden les 92 lliures, Frieze continua sent, abans que res, un espai comercial. I si una part del reconeixement institucional dels artistes emergents passa per aquesta fira, cal preguntar-se què passa amb qui queda fora dels seus circuits.

Una fira, per si sola, no sosté l’ecosistema artístic d’una ciutat. Douglas valora els esforços de Frieze London per donar una plataforma a les galeries més joves, reflex del dinamisme de l’escena londinenca; les institucions i els mecenes transformen aquesta visibilitat efímera en col·leccions permanents. La Contemporary Art Society, explica, actua com a connectora: «Ajudem a convertir l’energia del món de l’art comercial en un benefici públic durador», perquè «un ecosistema artístic sa depèn d’un suport sostingut i col·laboratiu al nou talent en tots els àmbits del sector». Aquest suport, però, recau cada vegada més en mecenes i aliances privades. Potser la qüestió no és si Frieze beneficia l’ecosistema londinenc, sinó què ens diu d’aquest ecosistema el fet que una fira comercial s’hagi tornat tan decisiva per finançar, donar visibilitat i legitimar l’art emergent.

 

[Imatge destacada: L’entrada de Frieze London 2026. Imatge de Lyndon Douglas. Cortesia de Frieze]

Cecilia Martín és experta en branding per a l’art i la cultura. Cecilia està basada a Londres i ha fundat l’agència-network Cultural Connection (CC) que ajuda museus, galeries d’art, biennals, orquestres, auditoris, universitats de tot el món a trencar motlles i cercar noves maneres de connectar amb el públic. Cecilia és professora de Comunicació i Branding a l’Art per al Màster d’Art Contemporani de l’IL3 a la Universitat de Barcelona.

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)