Sovint es diu que el panorama artístic català gaudeix d’una mala salut de ferro: tanquen espais emblemàtics, els museus viuen immersos en disputes internes i concursos de direcció —com a mínim— qüestionables, mentre les iniciatives públiques pateixen una precarització sistemàtica (algun dia caldrà parlar, amb calma, de la Sala d’Art Jove). Enmig d’aquest escenari, però, de tant en tant emergeixen projectes que destaquen per la seva potència, coherència i, en el cas que ens ocupa, també per la seva longevitat. És el cas de Homesession, que ha sobreviscut en l’ecosistema barceloní durant dinou anys i que amb la inauguració d’un nou espai aprofita per a girar la mirada enrere i veure el camí fet fins ara.

És allà on vaig. Ecos d’allò que va ser i no va tornar proposa una revisió àmplia de la trajectòria del projecte a través d’una selecció d’artistes i obres vinculades als seus diferents programes. Cal puntuar, però, que no es tracta de fer un recap sense més, mostrant una progressió cronològica a la manera d’una retrospectiva a l’ús; sinó que es tracta de crear un arxiu vivent i ancorat al present. Les obres mostrades, la majoria vinculades a residències, viatges o invitacions, estan condicionades per aquestes circumstàncies originals i rellegir-les en la distància – física i temporal –, alhora que en juxtaposició entre elles produeix una nova situació de creació de sentit.

El títol, que beu de Clarice Lispector, enuncia l’ambigüitat que defineix el propòsit d’aquesta mostra: anar, tornar, o potser mai haver marxat del tot. La mostra entén la memòria no com un dipòsit d’experiències passades, sinó com una matèria susceptible de transformació. Revisitar no significa recuperar intacte allò que va ser, sinó descobrir-ne les reverberacions, les discontinuïtats i allò que encara roman latent.

D’esquerra a dreta, Daniela Ortiz & Xose Quiroga, Lanzamiento, 2011; Rio Paraná, Que hacen con nuestros huesos, 2022; Veronica Valentini, The inhabitant of the floor above, 2011

L’exposició s’articula en tres àmbits – lloc, imatge i cos – que volen ser permeables, més propers a diagrames de Venn amb constants interseccions entre àmbits temàtics, amb activitats paral·leles site-specific i performance, que els complementen i arrelen al present. El primer situa el territori en el centre d’una disputa política i afectiva. Les obres de Daniel de la Barra, Rio Paraná o Daniela Ortiz i Xosé Quiroga, qüestionen la neutralitat del paisatge i de l’espai domèstic, evidenciant com les estructures colonials, econòmiques i institucionals condicionen les formes d’habitar. En aquest sentit, Qué hacen con nuestros huesos, de Rio Paraná, recupera la memòria de l’espoli dels cossos maputxes per part d’institucions científiques europees, mentre que Lanzamiento d’Ortiz i Quiroga trasllada la violència dels desnonaments a l’interior mateix de l’espai expositiu.

Daniel de la Barra, Esto no es un paisaje: Real Expedición Botánica, 2021

El segon àmbit aborda la imatge com un dispositiu que depassa la representació de la realitat, i passa a contribuir a crear-ne una de nova. Pablo del Pozo, Laura Llaneli o el tàndem d’Eulàlia Rovira i Adrián Schindler exploren les zones d’intersecció entre llenguatges, codis i sistemes de representació. En aquest cas, em venen al cap els versos versos de Sawako Nakayasu: «Diguem-ho. No ho diguem. Tornem-ho a dir. Diguem-ho. Així». L’obra de Llaneli, concretament, parteix de la traducció d’un llenguatge a un altre i la pèrdua o derives pel camí: pren una partitura i la tradueix en paraules per després tornar-la a portar a un llenguatge visual que pot interpretar en una nova peça visual, diferent a la primera.

Pablo del Pozo, Hydrogen Flower, 2024

Finalment, el cos esdevé el punt on totes les tensions anomenades fins ara es fan físiques. La veu, el gest, la respiració, esdevenen maneres d’aprehendre l’entorn des de perspectives que eludeixen les mirades hegemòniques, ja que parteixen d’experiències íntimes. En les peces de Paul Mahake, per exemple, el moviment mínim transforma la manera d’experimentar l’espai; en les de Delphine Pouillé, les estructures tèxtils condicionen i restringeixen les possibilitats del moviment. Per la seva banda, Sangrar un árbol, de Natàlia Domínguez, traça una línia que connecta els cossos dels treballadors de les plantacions de cautxú amb les ferides que cal infligir als arbres per extreure’n la matèria primera.

Paul Maheke, Tout en sollicitant le soleil (micro chorégraphie), 2012

Més enllà de les obres exposades, tanmateix, hi ha una qüestió de fons que travessa tota la mostra: la residència artística concebuda no pas com a simple format, sinó com a metodologia de treball. La fisicitat del desplaçament de l’artista cap a un context aliè no és un detall circumstancial; les trobades, el diàleg creuat i el contrast amb altres alteritats intervenen directament en els processos de producció. En aquest sentit, fa quasi dues dècades que Homesession es va avançar a la hiperconnectivitat i a la virtualitat imperants: davant d’un panorama que empeny a l’individualisme i l’alienació, el projecte ha apostat des de l’inici per estructures que possibiliten temps, relacions i condicions de treball cada cop més insòlites en un ecosistema cultural sotmès a la precarietat i la immediatesa.

Andrea Gómez, pòster de la exposición

És allà on vaig… és també una manera d’entendre cap a on es vol orientar el projecte de Homesession. La nova seu no es presenta com una ruptura amb el passat —ni tan sols com un asèptic white cube—, sinó com un espai d’oportunitat i possibilitat per a reconsiderar les formes de la continuïtat. Al meu entendre, és aquí on rau el veritable interès de la mostra: en la capacitat de fer comprendre que la trajectòria d’un espai independent no s’ha de mesurar segons els paràmetres de les indústries creatives i culturals™ (nombre de visitants, anys en actiu, volum d’artistes exposats), sinó per la seva capacitat de mantenir obertes les mateixes preguntes que el van fer néixer, les múltiples respostes que s’hi han donat i propiciar respostes d’agents a qui encara ni tan sols se’ls ha preguntat.

Homession, És allà on vaig. Ecos d’allò que va ser i no va tornar, vista instal·lació

[Imatge de portada: Natalia Domínguez, Sangrar un árbol I y II, 2025 (detall)]

Totes les fotografies, cortesia de Homesession © Eva Carasol