close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

16 desembre 2020
Un cartró suspès, un tub que es doblega

Marta Sesé

vis .; V; Lubrican. Hi ha una cosa que es repeteix en alguns dels títols de les últimes exposicions de Julia Spínola. Una mena d’invitació a la síntesi, a un estat en el qual, des del suggeriment, és difícil identificar amb claredat el que llegim-veiem. En vis. (Espai 13, Fundació Miró, Barcelona, ​​2020) es fa referència a l’abreviatura de la paraula visual com si aquesta, incompleta, en procés, no fos suficient per aprehendre la realitat. En V (Heinrich Ehrhard, Madrid, 2019) una sola lletra podria suposar l’inici d’una paraula —potser un exercici previ per arribar a vis.?— i en Lubrican (CA2M, Móstoles, 2017) es tractava d’una paraula composta per dos noms —lupus “llop” i canis “gos”—, un terme que servia per definir la transició del dia a la nit i de la nit al dia, aquest moment en què justament la imatge es distorsiona, perd estabilitat i, de nou, no és suficient per distingir i comprendre la realitat.

vis., comissariada per Marc Navarro Fornós és la tercera exposició del cicle Gira tot gira per a la temporada 2019-2021 de l’Espai 13 de la Fundació Miró. A la mateixa, el precedeixen el projecte de la Laia Estruch i de Beatriz Olabarrieta, aquest últim amb una sobrietat, cromatisme i rebuig a l’espectacularitat que transitava molt bé cap a l’exposició de Julia Spínola. Seguirà, pròximament, amb el projecte de Lorea Alfaro i Jon Otamendi, que posaran el punt final al cicle a la primavera.

Atenent a vis., Després de baixar les escales que condueixen a l’espai expositiu, trobem una sala aparentment buida en la qual totes les peces, escultures i dibuixos, se situen en els marges, sempre en contacte amb algun dels murs. El desplaçament és lliure i limitat al mateix temps. Em vaig veure, en ocasions, al centre de la sala, rotant sobre mi mateixa (Gira tot gira …) per observar el que hi havia al meu voltant, en altres, ben enganxada a un mur per arribar a veure alguns detalls de les peces. Impossibles d’envoltar en la seva totalitat, les escultures de cartró pedra es donen suport o queden suspeses sobre cadascun dels murs, sent, un dels seus costats, impossible d’assolir i traient a conversa qüestions vinculades a la tensió, el pes, la lleugeresa o la resistència. Es tracta d’una sèrie d’escultures que són variacions d’una mateixa base, tubs de cartró pedra que de vegades són fruit de la unió de diverses peces —els punts d’unió estan visibles, fins i tot destacats—. Igual que els títols, parcials, inacabats, l’obra de Spínola no arriba a acabar, es presenta com una mena d’esborrany que literalment -et donaries de cop amb el mur- no s’arriba a completar.

L’estranyament, eix central del conjunt de l’cicle Gira tot gira en el qual s’insereix la mostra, així com el parany o el possible engany o limitació pel que fa a les nostres capacitats de percepció es fa present. Les tres escultures es suporten —apuntant a una estabilitat relativa— de maneres diferents, la qual cosa té un efecte aparent en les formes que prenen i que, subtilment, diferencien l’una de l’altra. Una d’elles, la que conserva de manera més íntegra la forma de tub, queda suspesa per dues cintes que l’envolten a uns pocs centímetres de terra. La segona, recolzada sobre el terra i sobre el mur, té els dos extrems units, com si hagués decidit tancar-se per evitar rodar per la superfície. Així mateix, de les tres, és en la que més s’observa la idea de retall com si, per prendre aquesta manera, hagués estat necessari afegir i acoblar nous trossos de cartró pedra per cobrir els possibles desperfectes i trencats generats a l’manipular i forçar la forma de l’material. La tercera de les escultures es recolza sobre tres varetes que surten de la paret, també a pocs centímetres de terra. De nou, els tres punts de suport generen una esquerda de manera que els extrems s’inclinen cap a terra. Una “deformació” que desconec si és generada pel suport o si s’ha fet prèviament, a consciència.

En la constant negociació que trobem entre el bidimensional i el tridimensional en el treball de Spínola, es presenten també en aquesta mostra una sèrie de dibuixos. Es tracta d’inscripcions serigrafiades de petita dimensió que es distribueixen en els diferents murs de la sala, tractant d’establir un diàleg amb les escultures. Els grafismes conformen una sèrie de patrons que, de vegades, marquen un punt d’inflexió, o diuen de manera explícita la nostra atenció i, en altres, recorden a certes textures i taques que trobem a la superfície de les escultures. El conjunt d’elements, escultures i dibuixos, es construeix com una trama en la qual es van encadenant certs gestos.

Spínola ha expressat en alguna ocasió treballar a partir de cert binarisme: d’associacions d’idees, imatges o formes. Recordo, al passeig que vam donar a Lubricán el 2017, com a mesura que ens movíem per entre les peces esmentava paraules precises com “closca” o “sorra”. Punts de partida que li permetien, d’alguna manera, iniciar un procés, transformar una matèria a partir d’una referència que, en el resultat, acabava per desaparèixer. Potser el visitant no pot trobar aquest punt de partida amb claredat si no coneix les paraules, però resulta molt suggerent i fins i tot visible quan l’artista explica el procés. En aquesta ocasió ha treballat amb formes inspirades en el món orgànic: “banya” i “lapa” són les dues paraules que s’esmenten en el text de presentació. Potser puguem imaginar la llepassa en les escultures que s’adhereixen al mur, que amaga un dels seus costats i difumina el seu contorn amb el propi entorn en què s’ubica.

Com en altres ocasions, es troba certa idea de realitat en brut en la proposta de l’artista. Una realitat en brut que es presenta de color marró —color associat amb una materialitat primitiva— i on la presencialitat de la matèria i la seva transformació i moldeamiento està per sobre de la narrativa fins que dónes amb aquestes imatges o idees que han servit com a punt de partida i que permeten que “paraula i matèria entrin en contacte” [1].


[1] Herráez, Beatriz. “Lubricán o de cómo ‘meterse en un jardín’” en Lubricán. Julia Spínola, Centro de Arte Dos de Mayo, Móstoles, Madrid, 2017.

Marta Sesé escriu i investiga sobre art contemporani. Actualment viu a Madrid i treballa en el sector editorial especialitzat. També codirigeix el projecte Higo Mental: www.higomental.com

Publicacions

16 desembre 2020

Un cartró suspès, un tub que es doblega

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)