Ahir, 23 de gener de 2019, Jonas Mekas va emprendre el seu viatge definitiu. Crec ser una de les últimes persones a les quals va concedir una entrevista, ja que el passat mes de juny vaig tenir l’oportunitat de conversar amb ell. Quan una es posa davant d’una personalitat com la de Jonas Mekas, encara que sigui a través d’una pantalla i a 6000 km de distància, és inevitable sentir veneració i respecte, per això aquest text a manera d’homenatge. Des de Maya Deren, Buñuel, John Cage passant per Warhol, la Beat Generation, Pasolini fins Susan Sontag, Nam June Paik o John Lenon la seva carrera conflueix amb una constel·lació d’artistes que han configurat la història del cinema, l’art, la literatura i música del segle XX.

A les 16 h CET, 10 h del matí del 22 de juny de 2018 a Nova York, Jonas Mekas em va rebre via videoconferència. Als seus 95 anys, mantenia una formidable forma i una ment tan lúcida com brillant. Parlem sobre el rol de la dona en el cinema, dels cicles històrics de poder, de l’arxiu antològic que estava construint a Nova York i de la seva publicació Film Culture. “Als  anys seixanta a Europa van existir publicacions com Cahiers du Cinéma o Sight & Sound, però als Estats Units no hi havia res semblant i els meus amics necessitaven un mitjà on expressar-se. Per això el meu germà i jo vam crear Film Culture. Les necessitats estan allà, sempre, també ara. La humanitat està assedegada, encara que no ho sàpiga. I s’ha de lluitar. Però fent coses, no protestant. No m’interessen ni les pancartes ni les manifestacions, l’únic que canvia el món és buscar alternatives i fer coses”.

Jonas Mekas (1922, Semeniškiai, Lituania – 2019, New York) va fer la seva primera fotografia als 17 anys, quan els tancs soviètics van arribar al seu poble. Va emigrar a Nova York deu anys després. Va realitzar la seva primera pel·lícula autobiogràfica als 46. Va fundar la Cooperativa de Cineastes als 48.  La seva web als 83.  Als 92 va presidir una instal·lació colossal del seu treball a un Burger King de Venècia, durant la Biennal de 2015. Ara sí, ja convertit enllegenda, veu i bandera de diverses generacions de cineastes independents i experimentals, apareix ja en els llibres d’història com una de les figures més rellevants del cinema.

Entre les seves moltes anècdotes, va explicar que va portar una còpia d’Un chant d’amour, l’única pel·lícula de Jean Genet, des de París a Nova York, amagada a les butxaques de la gavardina i que va passar duanes amb l’ajuda del premi Nobel de literatura britànic, Harold Pinter.

I és que Mekas durant la seva vida va entrellaçar diverses disciplines, una cosa molt actual, tots fem de tot, especialment en el sector de la cultura. Va alternar la crítica, l’escriptura, la realització cinematogràfica amb les funcions d’editor o programador de cinema, i segons ell mateix afirmava, d’una manera molt orgànica, sense cap esforç, un ésser polièdric. Sembla com si Mekas s’avancés al seu temps, retorçant la història: “Quan vius, vius l’ara, el present, no hi ha lloc per la història. Ningú centrat en el temps en què viu pensa en fer història. Simplement cada un fa el que sent que ha de fer. En el meu cas, vaig fer el que vaig fer juntament amb amics i per a amics, generant així una comunitat”.

En els seus últims anys Mekas va dirigir gairebé tota la sevaactivitat pública al finançament del projecte Anthology Film Archives de Nova York —institució única que cataloga, preserva i exhibeix pel·lícules de tota mena i que compta amb més de quaranta mil còpies—. “Estem reunint diners i el que és curiós és que la majoria ens arriba d’artistes, no de gent del cinema, aquests ens ignoren… Vam fer diverses subhastes per recaptar fons amb obres de Richard Serra, Cindy Sherman o Christo. No hi ha un sol productor de cine que ens doni suport, només Scorsese i George Lucas es preocupen. La biblioteca reunirà i digitalitzarà tots els llibres, col·leccions de revistes i publicacions que hem reunit. La veritat és que no puc pensar en cap altra cosa. Jo no faig això per mi, ho faig pel cine, perquè tot el món tingui accés a aquests enormes fons documentals, que es remunten als anys vint”.

 Precisament en l’últim any, en la indústria del cinema, les veus femenines s’han alçat i el seu eco ha contagiat altres moviments feministes al llarg i ample del planeta. Em va interessar la visió històrica que Mekas podria donar del rol de la dona en el mitjà cinematogràfic: “Les minories, com les dones, i grups alternatius van començar a entrar en joc amb el vídeo, principalment perquè va abaratir el procés de la realització. Ja no era tan masculí”. Segons Mekas es necessita certa energia, “l’energia del mascle”, per a convertir-se en director de Hollywood. “A principis dels anys setanta, van aparèixer moltes dones cineastes. Fins llavors, només eren conegudes Leni Riefenstahl o Shirley Clarke, ambdues persones molt fortes”, va continuar.

Respecte als gèneres fílmics, va afirmar que el documental i el cine poètic d’avantguarda són més femenins. “Encara no hi ha moltes dones en el novel·lístic”. I és que Mekas anomena a les pel·lícules narratives, “novel·lístiques” i les diferencia de les underground, no comercials i poètiques, que classifica com “cine personal”. De fet, moltes d’aquestes últimes han resistit la prova del temps, gràcies, en gran mesura, als seus propis esforços com a crític, programador i distribuïdor. “En certes formes de “cinema personal”, hi ha moltes dones. Especialment avui en dia, que tenim cinema gay i lèsbic, asiàtic americà, negre, nadiu americà, etc.” va afirmar.

Fa mig segle, en una conversa amb Pasolini recollidaen Cuaderns dels Seixanta, Mekas ja predeia un futur marcat per càmeres i imatges, com a conseqüència de l’abaratiment de les càmeres de vídeo. “Li prendrem el cinema a la indústria i el donarem a les llars. Aquest és el sentit vertader del cinema underground”, li va dir Mekas a Pasolini. Recordant-li aquesta cita, Mekas diu que Pasolini va respondre molt millor: “Moltes cases tenen una màquina d’escriure i això no significa que escriguin més i millor.Les càmeres són com un bolígraf a la nostra butxaca, una eina més per comunicar-nos, però no necessàriament millor”. Just el que passa avui, tothom té una càmera d’alta definició en el seu dispositiu mòbil, contribuint principalment a una saturació d’imatges sense cap aportació en la majoria de casos.

Tornant a la qüestió de la democratització en la producció de pel·lícules, ens aventurem a conversar sobre la distribució: “La distribució actual també ajuda les dones. Moltes de les directores que van realitzar pel·lícules entre els anys trenta i seixanta no les van poder mostrar. Avui en dia, amb el vídeo i el cinema digital, es pot arribar a molta gent. A més, es poden mostrar a través d’Internet, cosa que també facilita les iniciatives locals de cinema”.

 Sobre Internet i la nostra societat altament tecnologitzada, on corporacions com Facebook, Google o Instagram són ja canals de distribució i filtren el contingut que construeix les nostres subjectivitats, li vaig preguntar per la seva opinió en l’efecte que tenen les xarxes socials en les formes independents de producció i distribució de cultura. A la qual cosa Mekas va contestar que: “Amb Internet, el planeta és com una gran ciutat, però dins de la ciutat hi ha barris. La societat en general és uniforme: llegeix, menja, vesteix i consumeix les mateixes coses. Crec que no hi ha moltes diferències entre els anys seixanta i ara. En la gran ciutat existeixen petits grups, minories que es coneixen molt bé entre ells. No et preocupis per aquestes grans corporacions que dominen la cultura i els mitjans. Avui estan aquí, però demà marxaran, és una gran massa del no-res. Les petites minories poden matar els grans monstres. Les minories i els animals en perill d’extinció sempre han existit. Tan fa tres mil anys com ara. Durant l’època medieval hi havia malabaristes, titellaires, rondallaires i poetes, sempre van existir trobadors. A les minories mai ningú les prengué seriosament. Jo soc part d’aquesta petita minoria. No ens prenen seriosament i no ens importa. Estem aquí per celebrar la creació, no estem aquí per ser empresaris, ni per destruir el planeta. Som invisibles, però som essencials per allò que significa ser humà”.

 I amb aquesta declaració tan inspiradora, vaig deixar Jonas Mekas gaudir del seu esmorzar a l’altra banda de l’oceà.