close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Desig salvatge

Magazine

17 novembre 2026
Tema del Mes: Comunitats desitjantsEditor/a Resident: Concomitentes
Vida salvatge. Vista a una de les sales de recuperació.

Desig salvatge

«El més difícil és la frustració. Quan portes tot el dia amunt i avall, sense parar, i al final veus que no ha servit de res, que no n’hi ha prou, que mor abans d’arribar a l’hospital o que no és possible recuperar-lo». Les experiències del personal d’AMUS, hospital de fauna salvatge a Villafranca de los Barros (Badajoz), són plenes de moments difícils. Treballen amb tota mena d’animals que arriben ferits a l’hospital, trucades d’emergència que sovint acaben en casos de recuperació difícil. Ocells electrocutats o cries que han caigut del niu després d’un cop de calor, animals enverinats, ferits pels residus plàstics, atropellats o atacats per caçadors furtius. La majoria dels casos ens parlen de com el vincle entre els éssers humans i el territori està travessat per pràctiques violentes normalitzades, i són molts els animals que han de ser eutanasiats després de patir danys irreversibles, quan el retorn a la vida salvatge és impossible. Veig els danys que pateixen, la crueltat que reflecteixen, i em pregunto com el personal de l’hospital és capaç de continuar treballant amb energia, com gestionen la ràbia i la frustració. «Em centro en els que se’n surten. I continuem».

Hi ha un desig d’un món millor. Un desig immens, capaç de contrarestar la crueltat i l’assetjament que pateixen els animals salvatges en un territori rural cada vegada més industrialitzat. Molts dels pacients que arriben a l’hospital ho fan després de patir accidents amb les línies elèctriques; els seus cossos cremats són l’empremta de l’electrificació del camp. Molts altres casos són conseqüència d’atropellaments a les carreteres, o bé els animals ni tan sols hi arriben, esclafats per la mecanització de l’agricultura. Però continuen endavant. Continua endavant el personal d’AMUS, l’ampli grup de voluntariat amb què compten i els pacients: tots els animals que es recuperen i tornen a un entorn salvatge. M’envaeix la força amb què petites cries es recuperen de la desnutrició o els animals ferits superen fractures i s’enforteixen per poder córrer i volar. Un desig immens de viure i de superar un món parcel·lat, ple d’espais hostils, dissenyat per a la producció agrícola i energètica, per al desplaçament de cotxes i camions, però no per a la vida salvatge.

AMUS va començar fa més de 30 anys i, al llarg d’aquest temps, ha crescut fins a convertir-se en una institució de referència en la recuperació de la fauna salvatge i en la lluita per la integritat dels hàbitats que diferents espècies necessiten per viure. Amb un equip de professionals brillant i una àmplia xarxa de treball voluntari, la seva tasca abasta des de la recollida d’animals ferits i la realització d’operacions d’urgència fins a l’atenció de centenars de cries durant els mesos d’estiu, la col·laboració en xarxes internacionals per recuperar espècies en perill d’extinció i el suport a projectes de recerca. Són moltíssimes tasques que es duen a terme a escales molt diverses.

«Estem salvant el món!», exclama un dels treballadors d’AMUS mentre ens dirigim a netejar l’habitacle on hi ha uns mussols. «Pensa-hi: netegem això i així reduïm els bacteris i evitem que s’infectin. Si no emmalalteixen, es poden recuperar i tornar a sortir. I així el món és una mica millor. Cada petit pas compta!». Desborda alegria mentre freguem les parets i preparem l’aliment per als rapinyaires.

Vida salvaje, imagen de la mediación

He arribat a AMUS per dur a terme un procés de mediació des de Concomitentes que hem titulat col·lectivament Asilvestrados, amb l’objectiu de preguntar-nos com pot ajudar un projecte artístic a recuperar la vida salvatge. Encara som en la primera fase del projecte, identificant i concretant les problemàtiques que podem abordar, i definint els límits i les possibilitats de l’encàrrec artístic. Sorgeix el repte de trobar maneres de relacionar-nos amb un entorn natural que hem oblidat o que està desapareixent, de posar en valor i enfortir les xarxes de voluntariat que donen suport a AMUS, de visibilitzar els reptes quotidians als quals s’enfronten els seus treballadors i, sobretot, de fer visibles les condicions que posen en perill les espècies salvatges d’Extremadura —la immensa majoria dels animals que arriben a l’hospital hi arriben per causes humanes que s’haurien pogut evitar—. En aquesta primera fase del projecte, ha estat fonamental participar en algunes sessions de treball voluntari a AMUS per conèixer de primera mà els reptes i les dificultats del dia a dia. L’aprenentatge es produeix a través de l’experiència, posant-hi el cos i treballant amb les mans.

Després de les primeres sessions de voluntariat, una persona del centre em pregunta com em sento. «Què tal? T’està agradant?». Sé que n’espera una resposta afirmativa i entusiasta. Gairebé totes les persones que treballen a AMUS o hi fan voluntariat senten una passió enorme per la seva feina o, més que per la feina, per la vida animal. Hi ha una satisfacció immensa a passar hores —moltes vegades dures, repetitives, esgotadores, caloroses o glaçades…— dedicant energia a salvar vides animals. Entenc aquesta calidesa i aquesta energia que sorgeixen de passar temps al costat d’animals salvatges; el món s’omple de sentit. Ho entenc, però, per la raó que sigui, no ho comparteixo plenament. Surto dels primers matins alimentant cries de falciots, introduint-los grills i cucs de la farina al pap, i penso que no, que l’experiència no m’agrada, que no trobo plaer ni gaudi en la feina que es fa diàriament a AMUS. Moltes tasques em semblen dures i d’altres em provoquen rebuig —tot i que és fàcil acostumar-se a gairebé tot—, però he trobat una altra mena de satisfacció. Un sentit del món que no passa pel plaer individual, sinó per l’acció col·lectiva, assumint una actitud de respecte envers el món. Emergeix una altra forma de desig: es produeix un desplaçament des del desig individual, des del gaudi hedonista, cap a un desig col·lectiu de donar sentit al món a través de la presència.

Vida salvaje. Folleto de la jornada de presentación de la mediación Asilvestrados.

L’hospital d’AMUS és ple d’històries de resiliència en condicions radicalment adverses que ens mostren un desig aclaparador de viure, que fa inintel·ligible el sistema de classificació de l’existència propi del sistema capitalista. Les paraules de Jack Halberstam, al seu llibre Wild Things: The Disorder of Desire («Criatures salvatges. El desordre del desig»), m’ajuden a entendre-ho: «allò salvatge és un espai afectiu on la temporalitat és incerta, la relació és improvisada i el futur està en suspens. […] Si la natura té alguna cosa a dir-nos, és això: desmunta el món en què vius, desfés-te del seu compromís incessant amb allò mateix, ignora les demandes de tenir-ne més i accepta estar amb allò salvatge, accepta allò salvatge, lliura’t a allò salvatge i sura o ofega’t en la seva abraçada». Conscient del risc de romantitzar-ho, les experiències dels «bitxos» que passen per AMUS haurien de ser una font d’aprenentatge per entendre que cap condició determina el destí. Els animals no volen estar tancats a l’hospital; els processos de recuperació sempre busquen acabar amb la fugida del pacient, amb el seu vol en el moment de l’alliberament o amb la seva cursa cap a un indret on ja no se’l pugui veure. Aquestes experiències dibuixen un desig de vida salvatge que no encaixa en els paràmetres del desig humà capitalista. Els pacients que passen per AMUS no es giraran abans de marxar per donar les gràcies, ni tindran cap detall amb els cuidadors que s’han esforçat en la seva recuperació. Aquesta tasca de cures està impulsada pel sentit d’un món compartit i pel sacrifici. Situar la pràctica artística en aquest context confronta el desig individual neoliberal, que marca bona part dels circuits de creació artística, amb un desig comunal que dissol el subjecte individual.

«Tothom vol ajudar els animals fins que ha de sacrificar alguna cosa de la seva vida». Aquesta és una altra de les frases que he anotat en les primeres converses amb l’equip d’AMUS. Donar suport al desig de la vida salvatge comporta el sacrifici d’una forma de vida antropocèntrica, desplaçar el subjecte humà a través d’actes concrets, no pas com a metàfora. Petits actes que es van acumulant i que donen forma a una transformació antropològica.

«El pitjor és la frustració quan no aconsegueixes salvar un animal. Aleshores, el que cal fer és centrar-se en allò que sí que s’està aconseguint. I continuar fent». El repte és tan gran que intentar pensar-lo en conjunt pot arribar a bloquejar-nos. Cal afrontar-lo amb acció, amb tasques concretes, quotidianes i col·lectives. Fer món a partir d’actes específics que salven una vida, curen una ferida, aconsegueixen que un animal torni a volar… Tasques petites que doten el món d’un nou sentit. S’intervé en l’esfera simbòlica a través de l’acció. El treball artístic amb què culminarà Asilvestrados haurà de sumar-se a un procés que ja està en marxa i potenciar-lo. Encara falta temps per concretar-lo, però segurament no es tractarà d’inventar o crear alguna cosa nova, sinó de reconèixer els processos i els gestos que ja estan en curs, i reconèixer-los com a maneres legítimes de fer món. Més enllà de l’experiència concreta d’Asilvestrados, aquest hauria de ser un dels reptes de la creació contemporània: abandonar el centralisme del desig individual per fondre’s en una pràctica col·lectiva.

[Imatge destacada: Grup de pacients en un dels recintes facilitats per a la recuperació. Totes les imatges: © Félix Méndez i Verónica Rodríguez]

Jose Iglesias García-Arenal desenvolupa una pràctica artística i curatorial centrada en processos de llarg recorregut sobre les polítiques de la memòria i la construcció simbòlica del territori. Treballa amb escriptura, peces audiovisuals i investigació i creació comunitària, especialment en contextos no urbans i en el marc de la crisi climàtica i energètica. És mediador curatorial de Concomitents, on desenvolupa el projecte Asilvestrados, i des del 2019 dirigeix ​​Plataforma MAL, associació dedicada a la investigació i creació artística des de les «urbanitats difuses» del sud-oest ibèric, a través de residències, tallers i processos de mediació que combaten la «desertificació cultural».
Retrat: Bernalina Produccions

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)