El joc com a infraestructura del desig

Quan vam preguntar a Parke Alcosa què fa que un parc sigui un parc, les primeres paraules que van sorgir van ser persones, amiguis, joc i cures. Els tobogans i els gronxadors van arribar després, quasi com un detall tècnic. En moments postcatàstrofe, com els viscuts en aquest barri després de la DANA de 2024, el temps compartit queda ocupat per la reivindicació i pel recompte del que s’ha perdut, i en aquesta urgència queda molt poc d’espai perquè una comunitat s’observi a si mateixa i reconegui tot el que ja ha fet. Sobreviure, sostenir-se les unes a les altres durant les primeres setmanes, organitzar l’ajuda o tornar a obrir un comerç són assoliments que rarament se celebren, perquè la reconstrucció els converteix de seguida en el punt de partida de la tasca següent. El barri mostrava que allò que sosté un lloc és una trama de relacions, que aquesta xarxa també es construeix jugant i que el desig necessita, abans de res, un temps per al dol i per a l’homenatge.

Desitjar un futur per al Parke Alcosa. Foto: Tamara Sánchez

Necessitem reconèixer-nos col·lectivament, anomenar en veu alta allò que hem sigut capaces de sostenir. L’homenatge és això: una aposta per convertir la memòria recent en un sòl ferm des del qual imaginar. Per poder actuar juntes, necessitem que la lluita es converteixi en una militància alegre, com la que proposen Carla Bergman i Nick Montgomery (2023), que descriuen l’augment de la potència quan ho fem des d’una dimensió col·lectiva i corporal. Es tracta de recuperar la tendresa i la vulnerabilitat com a forces polítiques, sense renunciar a la responsabilitat ni a la tenacitat que exigeix qualsevol lluita. Retre’s homenatge mútuament és, en aquest sentit, una forma d’afirmació que parteix del dany i el travessa en comú.

A Estructuras de afecto, el projecte que acompanyem des de Massa Salvatge amb Concomitentes, vam començar a pensar el joc com una infraestructura del desig. Els espais de joc són una estructura fràgil i persistent, capaç de produir futurs compartits i de cuidar les persones que els habiten mentre aquests futurs encara no existeixen. Sara Ahmed (2019) ens recorda que la felicitat pot convertir-se en un mandat, i aquesta advertència ens acompanya quan proposem jugar en un context de lluita. El joc pot esdevenir una obligació d’estar bé, o pot obrir un espai on l’alegria convisqui amb el cansament i la ràbia. La diferència depèn de qui marca els temps, i per això ens sembla important que el joc neixi del grup i respecti les seves pauses.

Inauguració de Un Parque para Parke. Foto: Tamara Sánchez

Somiar juntes

Durant una de les accions del procés, mentre construíem cabanyes amb bales de palla, es va posar a ploure, i les persones adultes van acabar sostenint teles per sobre dels infants, i entre rialles el joc va continuar a sota. L’escena resumeix una idea que Donald W. Winnicott (1971/2012) va formular des de la psicoanàlisi: el joc té lloc en un espai intermedi que depèn de la confiança, i aquesta confiança necessita un entorn que la sostingui. Aquella tarda, l’entorn eren unes teles mullades i uns braços cansats, i va ser suficient perquè protegir i jugar es convertissin en una mateixa acció.

Ens agrada pensar el joc com una infraestructura precisament per aquest motiu, perquè per existir necessita cures i, alhora, les produeix entre les persones que hi participen. Quan parlem de lluita o de resistència social, pensem en persones adultes que duen a terme accions, s’organitzen i es mobilitzen, però, en aquest context, resistir és tornar a cuidar-se, sostenir-se. Avui anomenaríem aquestes pràctiques resistències toves, aquelles que desmunten el relat que reserva les cures a les persones adultes i el joc a les petites.

Homenatge. Jornada pública d’estructures d’afecte. Foto: Tamara Sánchez

L’encàrrec que vam fer a l’artista Reyes Pe tenia una condició que ens acompanya des d’aleshores: l’obra ha de ser una estructura amb la qual es pugui jugar, que es pugui tocar i guardar. Vam pensar molt en aquest verb, guardar. Solem associar les infraestructures a allò que perdura, als ponts, les canonades o les carreteres, que es mesuren per la seva capacitat de resistir el pas del temps. Lauren Berlant (2016) va obrir una altra possibilitat quan va proposar pensar allò comú com una infraestructura per a temps convulsos, una cosa que es fabrica mentre es viu i que permet imaginar una vida provisional que es pugui viure. A Parke, aquesta provisionalitat prenia la forma d’un sopar a la plaça, d’una pancarta, d’una cortina on el veïnat escrivia els seus desitjos, d’un joc que es repeteix cada tarda. Són infraestructures que es treuen quan fan falta i es guarden quan el barri necessita descansar, i potser per això saben acompanyar els ritmes d’una comunitat cansada. Reyes Pe treballa amb tèxtils i restes, i fa anys que resignifica les Falles des d’una mirada feminista, de manera que la seva pràctica encaixa en aquesta flexibilitat que acull cossos de totes les mides i edats sense imposar-los una única manera d’utilitzar-la.

Pensar el joc com una infraestructura del desig interpel·la les polítiques culturals que acompanyen els processos de reconstrucció, perquè el gaudi necessita temps llargs, mediació i pressupost. Nosaltres l’imaginem com una estructura tova que es porta, es comparteix, es treu a la plaça quan cal i es guarda amb cura fins a la pròxima trobada.

Inauguració de Un Parque para Parke. Foto: Laura Leal

El desig es produeix, i el joc és un dels llocs on es produeix amb més facilitat, perquè suspèn durant una estona l’exigència d’obtenir resultats i permet canviar les regles sense trencar l’experiència. Gaston Bachelard (1960/1982) va escriure que el somieig de la infància és una fantasia d’expansió, capaç d’engrandir el món. La seva mirada, però, contempla la infància des del record de la persona adulta, com un territori perdut al qual es torna amb nostàlgia. A Parke, les fantasies succeïen en present i en veu alta: els infants imaginaven el barri mentre hi jugaven. Ens interessa aquesta fantasia compartida, allunyada de la nostàlgia i situada a la plaça, perquè és aquí on la imaginació esdevé política.

A Massa Salvatge anomenem simulacre aquesta unió entre art i joc, una situació en què les persones participants actuen com si determinats relats haguessin deixat de ser inevitables. Durant unes hores, un barri pot funcionar com el parc que encara ha d’arribar. El simulacre té una mica de totes dues coses: un deliri pactat i una promesa que s’assaja amb el cos, una manera de viure provisionalment allò que encara no sabem sostenir com a comunitat.

Homenatge. Jornada pública d’estructures d’afecte. Foto: Tamara Sánchez

Referències

Ahmed, S. (2019). La promesa de la felicidad. Una crítica cultural al imperativo de la alegría (H. Salas, Trad.). Caja Negra.
Bachelard, G. (1982). La poética de la ensoñación (I. Vitale, Trad.). Fondo de Cultura Económica. (Treball original publicat el 1960)
Bergman, C., y Montgomery, N. (2023). Militancia alegre. Tejer resistencias, florecer en tiempos tóxicos. Traficantes de Sueños.
Berlant, L. (2016). The commons: Infrastructures for troubling times. Environment and Planning D: Society and Space, 34(3), 393–419. https://doi.org/10.1177/0263775816645989
Winnicott, D. W. (2012). Realidad y juego (F. Mazía, Trad.). Gedisa. (Treball original publicat el 1971)

[Fotografia destacada: Inauguració de Un Parque para Parke. Foto: Tamara Sánchez]