close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 octubre 2021
“L’emprenedoria, per a cultura i per a altres activitats, ha d’estar secundat per una infraestructura de l’Estat que doni facilitat i flexibilitat” Entrevista a José Guirao

Montse Badia

José Guirao és una persona amb una àmplia experiència en l’àmbit de la cultura. Molt proper als creadors dels diferents sectors culturals, ha exercit llocs de responsabilitat en la gestió cultural i en l’administració pública. Guirao ha estat Ministre de Cultura (2018-2020) i prèviament, director del Museo Nacional. Centro de Arte Reina Sofía de Madrid ( 1994-2001) i de la Casa Encendida (2002-2014). Actualment és director general de la Fundació Montemadrid.

En la seva qualitat de “savi”, persona amb gran experiència i, sobretot, de gran capacitat analítica, hem mantingut amb ell, una conversa a través de zoom sobre la necessitat d’implementar l’Estatut de l’Artista, sobre el finançament de la cultura, els reptes de la creació per a ser sostenible i les responsabilitats de l’administració i la societat civil.

Montse Badia – Fa uns anys, quan eres director de la Casa Encendida parlaves que després de la crisi del 2008 estàvem sent testimonis de la fi d’un model, que hi havia falta de projecte i els recursos es destinaven a grans projectes i institucions i això suposava una dura supervivència per als petits projectes. Ha canviat la teva percepció? Quina és la teva anàlisi?

José Guirao – Crec que l’insuficient finançament de la cultura no s’ha recuperat de la crisi de 2008. Entre els anys 2012 i 2018, dins dels Pressupostos Generals de l’Estat, el pressupost de Cultura, sent el menys important en quantitat i en proporció, va ser el que més va baixar, un 54%. I no ho hem recuperat. La meva preocupació en la meva etapa com a ministre va ser doble: d’una banda, tenir una bona interlocució i polítiques d’acord amb les autonomies, és a dir, que la cultura no fos una àrea de diferències o confrontació, sinó un espai de cooperació. Independentment del signe polític de les autonomies va haver-hi, per part meva, un treball d’acostament, sobretot professional. La meva altra preocupació era augmentar els recursos.

Però el problema del finançament continua exactament igual. No s’ha recuperat. Quan l’administració baixa els recursos que dedica a la cultura, els projectes que perden oportunitats són els nous, els més experimentals. Un dels problemes estructurals que tenim en la cultura espanyola (encara que crec que ha millorat) és que continuem fent costat sobretot als projectes que ja estan reconeguts per la premsa i per la societat, però som encara molt timorats per a donar suport als nous, ja siguin petits o grans. Continuem prioritzant l’autopista quan el més interessant està en la carretera secundària, en els marges de l’autopista. En aquest sentit, crec que La Casa Encendida va ser un revulsiu per a generar territoris de prova i error. La cultura necessita aquests espais de prova-error i de confrontació amb el públic.

També tenim problemes en el finançament dels grans espais culturals i això té a veure amb l’estructura administrativa, que és molt poc flexible. Sense oblidar que els grans contenidors culturals no es van planificar perquè des del punt de vista energètic, i arquitectònic fossin sostenibles. Només per a obrir la porta necessiten el 80% del pressupost per a neteja, aire condicionat, seguretat, etc. de manera que queda un percentatge petit per a programació i activitats.

Respecte als diners privats, no s’ha pogut aconseguir encara una millor Llei de Mecenatge, que encara que no sigui la panacea, ajudaria perquè tots els nostres processos són també anímics i mentals, és a dir, si l’Estat (Govern Central, autonòmic, Ajuntaments, etc.) està disposat a ser generós amb la cultura i fa que la càrrega impositiva de la cultura sigui menor, això facilitarà la cerca de recursos privats. Hi ha una falta de cultura de mecenatge en la societat espanyola. Cal invertir a educar a la societat espanyola en el mecenatge. La societat espanyola és molt solidària en temes socials, però no en temes culturals. Cal aconseguir que les aportacions a la cultura desgravin igual que les aportacions en temes socials.

La Casa Encendida, Madrid

MB – En la teva etapa com a Ministro de Cultura, un dels punts en els quals més vas insistir va ser l’Estatut de l’Artista (artistes i treballadors/as de la cultura) per a adaptar les mesures fiscals i les obligacions amb la Seguretat Social a la realitat laboral del treball cultural. En quin punt es troba l’Estatut de l’Artista?

JG – L’Estatut de l’Artista era un document amb 70 mesures a prendre pactades amb tot l’espectre cultural, que s’havien de treballar capitanejades pel Ministerio de Cultura en col·laboració amb el Ministerio de Trabajo y Seguridad Social. Sent jo ministre, aconseguim aprovar una sèrie de mesures, les que eren més fàcils des del punt de vista legal, és a dir, modificar una ordre o fer una ordre ministerial. Va quedar una part pendent, encara que teníem el suport del Presidente del Gobierno i la Vicepresidenta, perquè el Govern va entrar en funcions. El llistat del que queda pendent està ben definit i crec que l’actual ministre de cultura, Miquel Iceta té la capacitat i la voluntat de dur-lo a terme.

MB – La gran pregunta és com fer sostenibles els projectes culturals, per tal què els i les treballadores de la cultura puguin viure d’això? Quina és la fórmula? subvencions? mecenatge? micromecenatge? creus, per exemple, que la renda bàsica universal podria ser una solució?

JG – Crec que la cultura cal treure-la de l’espai mental dels ordres mendicants i dels menesterosos. La cultura és el 3,5% del producte interior brut. No obstant això, els recursos que se li dediquen són ridículs. Per exemple, abans de la pandèmia, 14 milions de turistes dels 82 milions en el rècord, venien a fer turisme cultural. No obstant això, Turismo no inverteix en temes patrimonials o de grans festivals.

La renda bàsica universal ens posaria en la categoria de necessitosos i som una de les espines dorsals de la societat. Tinguem als treballadors de la cultura en la mateixa condicions que a la resta de treballadors. Això és l’Estatut de l’Artista. El gran exemple han de donar-lo les administracions públiques que han de donar-li pressupostàriament a la cultura el que la cultura mereix dins de la seva societat. Ara mateix, la cultura és el 0,3 per 100 dels pressupostos de totes les administracions. Això no és viable. Farem un pla perquè en 5 anys del 0,3 passem a l’1%, de totes les administracions.

He de dir també que el sector cultural no s’ha sabut unir ni reivindicar. Reivindiquem coses puntuals però no lo malament que ens tracten. Seria clau que tot el sector de la cultura s’unís en la reivindicació.

MB – A més del seu treball creatiu, els i les artistes han de ser professionals i el missatge és que ser emprenedors és la forma adequada d’apoderament. Estàs d’acord?

JG – Si aquesta emprenedoria a la qual se’ns indueix té els canals legals adequats i respon a una resposta positiva de l’estructura administrativa, estic a favor. No em sembla malament el discurs de l’emprenedoria, però cal fer-lo amb unes condicions que permetin que aquesta emprenedoria flueixi. L’emprenedoria, per a cultura i per a altres activitats igualment, ha d’estar secundat per una infraestructura de l’Estat que doni facilitat i flexibilitat. Crec que l’administració ha avançat molt en la digitalització dels processos, però no en la seva simplificació.

MB – Creus que producció cultural és igual a indústria cultural?

JG – Indústria significa que és un sector que té una estructura d’ocupació, professions diferents, una infraestructura, etc. El nom no és el més important. Ve de la indústria del cinema, la indústria de l’audiovisual, la indústria editorial… Dins de l’esquema hi ha diferents professionals amb necessitats diferents. L’important és crear una estructura en la qual cada tipus de professional tingui capacitat de resoldre les seves necessitats i encaixar-les en el conjunt amb facilitat. Els problemes que té una impremta que està imprimint un llibre no són els mateixos que té el senyor o la senyora que escriu el llibre, el senyor o la senyora que tradueix, el senyor o la senyora que dissenya i maqueta. El que no podem fer en la cultura és unificar. Hi ha alguna cosa que ens unifica però també hi ha molta diversitat. Crec que cal treballar a solucionar els problemes que cada peça de l’engranatge té per si mateixa i en la seva relació amb les altres peces de l’engranatge. Al final, es tracti de videojocs o de llibres, es tracta d’empreses i autònoms que han de produir, vendre, distribuir i ingressar per a poder fer el següent projecte.

MB – La cultura ajuda a transmetre valors i contribueix a fer societats més justes. Té un important impacte social. Com enteneu aquest impacte social des de la Fundació Montemadrid?

JG – D’una manera molt bàsica. La cultura la fem per a la gent, amb la qual treballem, per a la qual treballem i en els entorns que treballem. Nosaltres hem d’adaptar-nos a l’entorn per a poder comunicar-nos amb l’entorn, pensar, millorar-lo i estem completament en contra d’aquest gran procés que s’ha produït en els últims anys, d’endogàmia cultural. Mai he sentit parlar tant de públics i nous públics i mai he vist tanta activitat cultural feta a esquena del públic.

Crec que tot projecte ha de respondre a la societat en la qual s’inscriu per a millorar-la. Encara que s’inscrigui en una societat pobra culturalment, com a gestor, haig de fer un projecte ric i presentar-lo perquè aquesta societat no fugi d’aquests projectes sinó que s’integri en ells. Si La Casa Encendida en comptes d’estar a Madrid en el barri de Lavapies hagués estat en el barri de Salamanca hagués estat un altre projecte. Si en comptes d’estar a Madrid hagués estat a Saragossa, amb la mateixa base, hagués estat un altre projecte. Hem fet moltes coses a la Casa Encendida que tenen a veure amb el nostre barri. És un barri que té un 40% d’immigrants. Vam detectar que les dones immigrants no venien i vam començar a fer classes d’espanyol per a immigrants. Recordo que John Berger va venir a refer una performance que havia fet amb Juan Muñoz a Alemanya i durant la setmana prèvia d’assajos a la Casa Encendida es va quedar gratament impressionat quan coincidia amb les senyores de Sri Lanka, que entraven al mateix temps per a aprendre espanyol, per a aprendre una altra llengua perquè volien una vida nova.

A les tardes fèiem també classes de reforç a la biblioteca infantil per a nens immigrants, venien també les seves mares a acompanyar-los i recollir-los. Recordo també una associació de nois de Nigèria que volien fer teatre i van fer una adaptació del Quijote. Vam fer moltes coses per a i amb la gent del barri.

No crec en els conceptes d’alta i baixa cultura. Crec en cultura accessible o cultura inaccessible. I penso que, en general, la gent és més sensible i receptiva del que creem. Per això, sempre cal arriscar. Si com a programador creus que hi ha coses que el públic no entendrà, has d’intentar generar unes condicions perquè ho entenguin, mirar els qui són els líders d’opinió, parlar amb ells, aprendre.

MB – Sens dubte són processos que requereixen temps. À propos, recentment has publicat un llibre, al costat de Magadalena Cantero que es diu “Aún hay tiempo. Paisajes para después de la pandemia”.

JG -És un llibre que ens va encarregar la Universidad de Almería, d’on jo sóc. El rector ens va encarregar el llibre a principis de maig de 2020. En aquest moment, Magdalena era la presidenta del Consell Social de la Universidad de Almería. Voliem parlar d’una sèrie de temes, com medi ambient, economia, educació universitària i cultura. Intentem fer una suma de signatures a nivell local i també a nivell nacional (amb Nadia Calviño, Teresa Ribera, Méndez de Vigo, Jordi Costa o Josep Ramoneda, entre altres). Intentem conjugar el punt de vista local amb el global, apuntant què era el que ens havia d’ensenyar la pandèmia. Per exemple no parlem de sanitat, sinó de recerca. Parlem de digitalització, perquè la pandèmia ens ha ensenyat que els sistemes de treball i les formes de relació en el treball han canviat i una pandèmia pot paralitzar l’economia, amb la qual cosa la digitalització és clau des del punt de vista econòmic. Abordem el tema mediambiental perquè tot el tema sanitari té a veure amb un dèficit de gestió de la naturalesa per la desaparició d’ecosistemes i de barreres o amortidors entre la naturalesa i l’activitat humana.

 

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)