Un parlament dels desitjos: repensar la mediació en un present inestable

Quin lloc ocupen la producció i la mediació artística en els temps turbulents que travessem? De quina manera pot la mediació contribuir a construir expressions culturals més atentes a les formes d’interdependència i vulnerabilitat que habiten el món?

Jornades Enredadas: Comunidades deseantes, IVAM (4 de juny de 2026). Foto: Julia Reoyo-Caixa Fosca

En els darrers anys, la mediació artística ha experimentat un important desplaçament conceptual. Davant una concepció didàctica de la mediació com a mecanisme de traducció i simplificació de continguts prèviament legitimats per les institucions culturals, sorgeix una visió d’aquesta pràctica com un espai per a la coproducció d’afectes, sabers i formes alternatives de relacionar-se amb el món. Des d’aquesta perspectiva, la mediació deixa d’operar com un dispositiu instrumental o transmissor de coneixement per constituir-se en un espai de trobada, participació i construcció col·lectiva de sentit; un lloc d’«implicació activa», per dir-ho amb les paraules de Maria Lind (2013, p. 104). Aquesta reorientació resulta especialment rellevant davant de problemàtiques contemporànies com la crisi ecosocial, els processos migratoris, la precarització de la vida o les diverses formes de violència exercides sobre les persones i els territoris. Es tracta de fenòmens complexos que desborden els marcs convencionals de comprensió i requereixen aproximacions situades, obertes i compromeses. Aquestes temàtiques exigeixen, a més, una concepció ampliada de la democràcia, entesa no tan sols com un sistema de representació i de presa de decisions, sinó també com la capacitat d’una societat per parar atenció a allò que emergeix als seus marges, escoltar veus diverses i construir respostes col·lectives davant de situacions de crisi. En aquest text compartim algunes idees sorgides de la nostra experiència com a mediadores de Concomitentes en els projectes Connexions Metabòliques i [Re]conocer el monte, a partir dels quals reformulem el paper de l’art ciutadà com una pràctica de democràcia expandida.

Poètiques del banquet, taller amb María Sánchez, projecte Connexions Metabòliques (5 de febrero de 2026). Foto: Julia Reoyo-Caixa Fosca

Com a mediadores i productores culturals, proposem una mediació basada en el treball de deixar-se afectar (Lafuente, 2024): una pràctica d’escolta que connecta amb un context específic, que atén les singularitats i que teixeix xarxes de complicitat entre aquelles persones disposades a entrar en ressonància amb allò que succeeix al seu voltant. Aquesta investigació afectiva es configura com una manera de fer que reconeix el potencial sensorial i cognitiu de les cures —dels cossos, els territoris, les emocions i les relacions— en la construcció d’allò comú. Alhora, enforteix les dinàmiques d’autoorganització i afavoreix l’emergència de comunitats articulades al voltant del pensament i l’acció col·lectiva. Aquesta disposició implica, a més, reconèixer que les demandes socials no sempre es formulen de manera explícita i que sovint es manifesten com a malestars difusos, necessitats latents, intuïcions o preocupacions encara sense nom. La mediació consisteix precisament a acostar-se a aquestes zones d’indeterminació i facilitar les condicions perquè puguin expressar-se, debatre’s i adquirir consistència col·lectiva.

Un dels camps d’exploració que s’obren amb aquesta perspectiva és una aliança innovadora entre les qüestions de l’art i les lluites i resistències dels moviments socials. Com que es tracta d’una pràctica que no opera únicament des de la crítica als paradigmes existents, sinó també des de la prefiguració d’allò que encara no existeix, permet reconèixer, en la quotidianitat i en la proximitat, afectes, atmosferes i sensibilitats de vegades poc perceptibles que, tanmateix, apunten a l’adveniment de nous mons (Rogoff, 2021). Gràcies a la capacitat dels llenguatges artístics per propiciar una interacció sensible i situada, aquest tipus de mediació també pot contribuir a intervenir en la política dels sentits i a contrarestar els sentiments d’impotència i d’incertesa que acompanyen moltes de les crisis actuals. Així, aquesta manera d’aproximar-se a l’art es pot entendre com una tecnologia d’atenció col·lectiva, capaç de sostenir preguntes obertes i d’activar processos d’imaginació democràtica vinculats a la força desitjant dels cossos i dels territoris.

Simultània de cims Peñamayor (maig 2026). Foto: Nay Semeya

Però, a quin tipus de desig ens referim quan parlem d’això? Aquí s’obre una altra línia de reflexió que considerem clau. Davant les visions que defineixen el desig com l’expressió d’una mancança individual que busca la seva satisfacció en l’acumulació i el consum, les aportacions de Deleuze i Guattari (1972) ens conviden a pensar el desig d’una altra manera: com una força relacional, productiva i sempre vinculada a la composició d’allò col·lectiu. No es tracta, en efecte, del desig insaciable i destructiu de matriu capitalista que tant de mal (ens) fa (Herrero, 2025), sinó d’un anhel per la potència d’allò comú, d’un espai especulatiu amb el qual articular diferències, experimentar amb la trobada i obrir possibilitats inesperades de l’existència compartida. La mediació artística és aquí una eina possible, entre d’altres, per qüestionar i anar més enllà d’una concepció privatitzada del desig i d’una visió atomitzada de la comunitat com a mera suma d’individualitats. A partir de la nostra experiència en els projectes de Concomitentes i en diàleg amb el «parlament de les coses» de Bruno Latour (1993), hem començat a vincular la pràctica de la mediació amb aquesta figura heurística d’un possible parlament dels desitjos. Si la proposta de Latour va revolucionar els estudis socials de la ciència mitjançant la inclusió d’agents no humans en l’esfera política, el parlament dels desitjos pot acollir una multiplicitat de veus insuficientment reconegudes i ampliar els límits d’allò que pot ser representat, escoltat i situat en l’horitzó del possible. A més, anant més enllà de la lògica tradicional de l’assemblea, tan centrada en el decisionisme, ens convoca a una aliança inèdita al voltant de l’oportunitat d’enfortir la nostra capacitat de fer-nos càrrec d’allò que ens interpel·la i de donar-hi resposta. Amb tot això, la mediació artística es presenta aquí com un espai especialment propici per experimentar amb els reptes del present i materialitzar processos de creació col·lectiva que troben en l’art una forma sensible d’expressió i d’acció ciutadana.

Andecha, sessió de treball de [Re]conocer el monte (abril de 2026). Foto: Nay Semeya

Deleuze, G., & Guattari, F. (1972). L’Anti-Œdipe. Capitalisme et schizophrénie. Paris: Les Éditions de Minuit.
Herrero, Y. (2025). Metamorfosis: Una revolución antropológica. Barcelona: Arcadia.
Lafuente, A. (2024). Peras con manzanas: Cómo prototipar sin tener ni idea. Madrid: Experimenta Libros.
Latour, B. (1991). Nous n’avons jamais été modernes. Essai d’anthropologie symétrique. Paris: La Découverte.
Lind, M. (2013). “Why mediate art?” En J. Hoffmann (Ed.), Ten fundamental questions of curating (pp. 85-91). Milán: Mousse Publishing.
Rogoff, I. (2021). “Not yet”. En H. Slager (Ed.), The postresearch condition (pp. 67-71). Utrecht: Metropolis M Books.

[Imatge destacada: Poètiques del banquet, taller amb María Sánchez, projecte Connexions Metabòliques (5 de febrero de 2026).  Foto: Julia Reoyo-Caixa Fosca]